Cursa Cavalls de Vent: tres puntets i la històrica vomitada del Manolito

La cita era inel·ludible per a alguns. El cuquet d’anar a fer l’Ultra Trail del Montblanc estava apretant a més d’un. No resulta estrany sentir “no sé si hi aniré, però per si de cas”. Aquest ocellet cronista i trempador us assegura que es veuran moltes cares conegudes a Xamonix!

Els Koala’s Team es varen trovar a primera hora a Manresa. Faltava en Farreti, el salvatge de les muntanes, que estava apurant les vacances. En Màrtox complia amb els seus rituals i apareixia somrient i amb el pap fins les vores d’espaguetis. El Koala els duia a punt i el Manolito venia en boles. Compradeta de pizzetes i crosantets farcits i cap amunt!

Imatge bucòlica preultratrail amb l’Albertus fent dentetes

Camí de Bagà varen voler parar en una benzinera. Va ser impossible perquè estava tan atapeïda que era impossible prendre un sol cafè. Varen  fer gala dels seus recursos i van parar a un berenador en una obaga a esmorzar. Sort que les litrones estaven fredes i els varen permetre poder entrar en calor ràpidament 😉

En Manolito ha après molt ràpidament els encants dels ultratrails

Una vegada a Bagà van saludar a alguns dels cracks d’aquest esport d’esperit com el Sergi 30 i en Xesc Teres. Allà es trobaran amb els Bichovoladores amb qui passarien una nit molt llarga… Recollida de pitralls amb la sorpresa que el Koaleta té el 12. Això és que torna a ser dels favorits a la victòria. Això no l’espanta i es prepara per a fer una bona cursa. Abans d’anar a la sortida, passen pel Bar Avenida a saludar a l’Uvidiu. Els diu que obra les 6h del matí i no descarten anar a fer el darrer gintònic allà.

Els nanos pletòrics i amb ganes de donar-ho tot a Bagà

A la línia de sortida molts coneguts els varen reconèixer. No saben si per les seves marques, les seves gestes, la seva ultra gràcia o simplement és que havien coincidit en algun bar o discoteca la nit abans… Tots anaven de vermell i en Màrtox portaria a roda al Koala i al Manolito. A l”Albertus li van deixar anar la cadena perquè corrés fins on li donessin les forces.

L’Albertus deia que els seus mugrons estaven durets com els del Rubens

La sortida va ser ràpida i en poca estona Bagà quedava ben enfonsat. La pujada era considerable però els desnivells assolits durant la temporada (passada o aquesta?) feien veure els camins més planers. Molt patiment acumulat duen algunes potes. Puja que pujaràs arribaren al Rebost. Avituallament ràpid però en Manolito es va despistar i no va poder menjar. On li podia entrar sorra a les sabates?

El Koala tenia ganes de jugar i trencar motor però per sort no va poder

A la pujada cap a Niu d’Àliga els temps previstos es varen anar recuperant. El ritme en general va afluixar i malgrat anar a la cua del grup, semblava que l’exel de 18h del Màrtox podia ser viable. L’entrenament previ la setmana anterior els va deixar clar que apretar a la primera pujada implicava pagar-ho més endavant.

Darrer tram cap al Niu. Diuen que aquí ja has fet 1/3 del desnivell…

Amb Penyes altes a l’horitzó en Màrtox va avisar que tindria problemes al tibial. Ja feia dies que avisava però aquesta vegada estava clar que enduriria la cursa d’allò més. A un ritme més viu del que tocaria, varen perdre alçada i enfilaven cap al refugi del Serrat de les Esposes. L’aproximació va ser per un lloc que ni en Màrtox coneixia. Semblava una petita variant del camí original que acabava amb pista trotadora on en Màrtox anava tant coix que semblava que emulés a Xiquito de la Calçada!

No perden el bon humor ni a les baixades més silvestres

Arribats aquest punt (5h30m), ja anaven fent la goma amb els Bicovoladores i la gana i la falta d’aliment els començava a preocupar. Esperaven que al pròxim refugi hi hagués alguna cosa sòlida perquè ja feia massa hores que anaven sense combustible! Als Cortals d’Ingla van tenir la bona notícia que l’Albertus estava fent una cursa molt sòlida. Els companys Marc, Sílvia i Massa els varen anima de valent al crit de visca els Koales!

Manolito compra’t unes botes fins al genoll a veure si no t’entra res 😉

En Màrtox va ingerir un ibuprofè però va avisar. A vegades l’ha pres a traició i llavors no hi ha déu que el segueixi. Pujant el coll de Vimboca uns corredors varen reconèixer a l’equip i els van saludar. Arribant al coll, en Màrtox digué : “M’està entrant” i va passar als corredors literalment per sobre. En Manolito patia i allà va començar el seu calvari. Primer es va intentar alimentar (això és alimentar-se?) amb un gel coup de fouet, una barreta gegant i un ibuprofè, però el mal i la pàjara ja el rondaven feia estona…

Koala happy i Manolito intentant aturar la tempesta que li queia al damunt

Varen continuar amb el Koala marcant un ritmet interessant. Semblava que tot anava bé però es varen sentir uns sorolls molt estranys. Era en Manolito que no estava fent precisament una escala per escalfar la gola. Va fotre una vomitadeta i es va quedar tranquil. En Màrtox i el Koala li varen donar aigua i varen començar a patir per l’èxit de l’empresa. Només duien 7h. Feia una calor considerable i en Manolito anava a davant amb el paravent ben cordat. Estava clar que no anava fi… Als 10 minuts, patapam! Vomitada de rècord per quedar-se sec i sense res a la panxa. Els companys mai havien vist res semblant però no varen gosar fer-li fotos malgrat ell els ho va recriminar després…

Anava ko però va donar una lliçó de com s’arriba al límit sense passar-lo

Faltava només un refugi per a què pogueren menjar i prendre les cerveses i el vi de la bóta del Koala. Hi ha bones i sanes costums que no es poden perdre mai, com un bon suc de civada quan es va cascat. Varen poder arribar al refugi del Prat d’Aguiló sense frontal, tot i córrer una estona sota la lluna més grossa i bonica que hi pugui haver. A més, cantaven a Sabina a tot drap i gastant més energia de la que calia. Van caure Cuando era más joven, Pacto entre caballeros i Amor se llama el juego, entre d’altres. L’arribada va ser especial perquè ja havien arribat a la meitat dels kilòmetres i calia menjar i beure com déu mana!

Els quatre cantants després del gran tribut al mestre Sabina

Al refugi varen menjar i beure com animals. El Koala va comptar 5 entrepans. Estava famèlic però va començar a agafar fred i es va haver de canviar de roba i quedar-se en pilotes davant de tothom. Per sort, a més de la bóta havia posat una mica de roba llarga i eixuta. En Màrtox patia per si se li arquejava l’esquena però ho va resoldre amb solvència. En Manolito i els Bichovoladores varen ser més putes i es van aixoplugar al refugi per canviar-se.

Només tanquem els ulls per fer una bona abraçada i una bona cervesa

La resta semblava que havia de ser bufar i fer ampolles però res més lluny de la realitat… La pujada i la cresta varen ser dures pel fred i la baixada cap al refugi de Lluís Estasen molt ràpida. En Màrtox es va avançar i deia que ja l’atraparien. Però com tirava el malparit tot i estar lesionat… La pista del peu del Pedraforca se’ls va fer llarga i els temps començaven a esfumar-se. A les 23.05h, hora prevista per l’arribada al refugi d’Estasen, varen rebre la trucada de l’Alba que els recordava que anaven tard! La bona nova va ser que havien agafat a en Kilian Jornet a Berga fent autoestop amb la maleta dels USA després de la seva darrera animalada. Kilian agafa un taxi home!!! (amb tot el carinyu ;))

Trobar algú que et dóna suport sempre és una motivació extra

La baixada cap a Gresolet la varen fer tranquils perquè l’excel ja l’havien llençat. Relliscava com aquells terres de bar on han caigut molts litres de cervesa. Poc a poc i amb alguna caiguda van anar fent camí. Tots varen tastar la fredor del terra en la immensitat de la nit. La imatge era dantesca: cinc individus rondinant i de tant en tant rodolant!

Avituallament ràpid i a enfilar cap a Sant Jordi. Les forces els anaven justetes però calia un esforç final. La pujada es va fer llarga i per moments penosa. Es varen creuar amb alguns cadàvers que anaven molt justets. Fins i tot el César, dels Bichovoladores, va estar a punt de treure la manteta tapamorts…

El Koala sembla que mai en tingui prou perquè cada vegada pateix més

Aquest darrer avituallament el varen fer a dins del refugi i vora la llar de foc. Calia estar arrecerats perquè feia fred i vent i tots anaven ben destrempats. Un dels cadàvers que havien passat instants abans, va entrar vegetal al refugi i el varen estirar en un banc. Per la pinta que duia, el nanu encara deu ser allà dormint, pobre tio!

Tan sols quedava baixar xino-xano fins a Bagà. Tot pista i asfalt però no estava en les millors condicions. La pista era costeruda i l’asfalt ja sabem com és a aquelles alçades. Però ara ja sí que ho tenien! Després de 19h38h tornaven a entrar a Bagà. Ara, però, el poble estava fantasmagòric i feia un fred que pelava. Varen recollir les bosses i es varen estranyar novament que no hi hagués menjar…

Excepte en Màrtox i el Koala la resta debutaven i ho van fer amb nota!

La resta va ser l’hòstia. Primer, l’espectacle dels peus del Manolito: butllofa sensacional i ungla trencada (va caure el troç) després d’un cop de peu a una pedra, i llavors  Litrones de celebració al vestidor i esmorzar amb l‘Uvidiu. Les volls de l’Albertus i els gintònics que duia el Koala per celebrar el seu aniversari han quedat per a la propera gresqueta de l’equip.

L’única nota negativa de la sortideta va ser la lesió al tibial de’n Màrtox. Segueix adolorit i és dubte per la marató de Sant llorenç.

Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito

Ens veiem el dia 18 d’octubre a Viladordis per fer la Barraques de Vinya!

Avanç UAB-Montserrat

La matinada de divendres no l’oblidarem mai. L’experiència va ser majestuosa, fascinant i de les que creen addicció. Cinc valents van sortir buscant Montserrat i mai van estar-hi a prop. Encara que sembli mentida, i després de 65 km van decidir aturar-se perquè la muntanya més simbòlica de Catalunya cada vegada se’ls allunyava més.

L’excursió anava dedicada al Màrtox que no els va poder acompanyar

La ruta traçada pel Farreti ho tenia tot: polígons, bars oberts, gats salvatges que els varen rascar les potes, canons i barrancs insalvables, fang i rieres, obres del quart cinturó i un poble omnipresent anomenat Olesa…

Hi havia mes bars dels previstos i això segur que els va passar factura

Al final una trucada salvadora de’n Màrtox (carregat de BigMacs) els va portar a Montserrat a les 4 de la matinada i van poder tornar a casa. Van tenir una bona gresca però no tal i com s’esperaven…

Les restes dels fantàstics bigmacs de’n Màrtox descansen als seus peus

Gràcies als que ens heu seguit i, sobretot, als que no ens heu acompanyat. Perquè s’ha de ser un autèntic Koala’s Team per sobreviure a l’aventura amb un sonriure i ja pensar en tornar-hi i tancar l’ultra trail més porc de la història.

Aviat la resta…

El Koala’s Team prepara la Conquesta d’Andorra!

Efectivament, amics, amigues, companys, companyes: els nanus del Koala’s Team (bé, una petita però excel.lent representació, en tot cas) ultimen els darrers preparatius i fan força esfintèrica per no cagar-se a les calces perquè divendres ens deixaran i, valents, decidits, ebris d’eufòria i de por, carregats de gels fastigosets i altres potingues energètics, de tàpers d’espaguetis blancs per parar quatre trens, contents i livians de no saber (ni voler-ne) realment la que se’ls hi ve a sobre, partiran direcció nord, cap Andorra, a conquerir el país dels Pirineus.

Explicat més prosaica i menys heroicament… sí!, ho heu endevinat. Tres valents i acollonits companys pujaran a donar la volta al país aquest pirenenc maco i preciòs en el qual sembla ser que no hi ha manera de trobar un tros pla de més de dos metres de llarg (diuen que les cases per dintre estan plenes d’escales per tot arreu, empinades com el propi terreny), i que una colla de sonats andorrans fa mesos que van concretar i organitzar. Li van dir Andorra Ultra Trail Vallnord. I, sí, sembla ser que ha de ser una de les coses més bèsties que es poden fer en això de les coses bèsties dites ultrafons de muntanya, ultratrails, travesses de muntanya, o com vulgueu.

Els pirats que ens representaran, i que faran tot el possible per arribar a la línia de meta un fotimer d’hores després de sortir, que no els fotin fora a mig camí per saltar-se alguna de les normes del reglament (especialment la d’estar fora de temps de pas als controls), i que els quedi salut com per tornar conduint cap a casa diumenge, són el Xavier Mr Martox Martorell, el Raül Koalazo Racerongs, i l’Albertus, the Tiger Without Piños.

A la tornada us farem una crònica sensacional i espectacular, en la línia patètico-absurda que impregna i mou l’esperit d’aquest equipet. Us avancem que el Raül té molt clar l’equipament que s’endurà, especialment pel que fa als complements pel fred: diu que com la barretina dels Picos no hi ha res, que li manté calentones les orelles, i que a més se sent guapo de collons amb ella. El Xavier no para de inventar-se tota mena d’excuses i històries, les quals habitualment es creu fins i tot ell mateix, dirigides a fer-nos pena i que li diguem que és un machote i que no cal que vingui, que l’estimem igual. Òbviament no li fem ni cas i allà el tindrem. L’Albertus va aconseguir pitrall ahir mateix, ja que mai havia entrat en els seus plans fer aquesta travessa, que sempre ha considerat una bogeria temerària del tot fora de mesura i de les seves possibilitats. Com s’ho ha muntat per, en un sol dia, decidir participar, contactar l’organització, aconseguir el certificat mèdic, i finalment el pitrall amb inscripcions tancades des del 30 d’abril, ningú no ho sap. Sembla ser que té alguna cosa a veure amb la seva procedència santacolomenca…

Us avancem també que, gràcies a la infinita bondat de l’Alba, esposa i companya del Xavier, tindrem cotxe d’assistència i suport: ens vindrà a veure passar als dos o tres punts accessibles, habilitats per l’organització perquè els acompanyants hi siguin, i perquè els que així ho desitgin assisteixin els participants amb provisions i material extra. Els nanus del Koala’s Team tenen clars els quatre articles fonamentals i imprescindibles que deixaran al cotxe: una o dues dotzenes d’ous, per substituir els perduts pel camí; i un joc complet de genolleres i guants protectors d’skating, per quan no hi hagi pebrots de seguir caminant i calgui començar a arrossegar-se de genolls fins a meta.

El Koala pujarà dos parells d’ous amb nom per cadascú. No fos cas…

Salut i rauxa i que els déus ens assisteixin!!!

Namibia 09 – Darreres notícies

Bé, maques, macos, aquí el menda ja té objectiu. No sé si pel 2010, o pel 2011, però jo vull ser un d’aquests paios que veig a les fotos del web amb la gallina de pell i les llàgrimes que gairebé se’m surten dels ullets. Se sap que els corredors, els ultrafondistes, els muntanyers, diuen que som uns al.lucinats i, dic jo, crec que és cert. I, és més, crec que és una virtud, cosa positiva, i no una pega o una falta, com se sol entendre l’apel.latiu habitualment. Sí, jo m’al.lucino, què hi farem. Quan veig el vídeo de l’Ultra Trail del Montblanc se’m cauen les llàgrimes, i això que no entenc ni papa del que diuen, perquè aquella gent només parla francès, collons!! Quan miro fotos, o vídeos, de qualsevol edició de Zegama se’m fot un nus a la gola que m’ofego i tot. Emoció total. Pell de gallina. Quan veig les centenars de fotos que van penjant al web del Racing the Planet, Namibia 09, doncs em passa el mateix. Jo veig allò i el meu cos sencer vibra, i en el meu cap només hi cap (valga la rebusnància) un pensament (digueu-me limitadet): jo vull ser allà.

Què maco, no?! Els que feu aquestes bestieses que fem sabeu de què parlo, perquè us passa el mateix. Els que no, doncs no ho poden entendre, senzillament perquè no es tracta d’entendre, sino de sentir. Si no sents aquesta emoció, no la sents, i punt (sentiràs altres cosetes, és d’esperar…), i és impossible explicar-la, o transmetre-la. Rieu d’un paio que plora davant la pantalleta del iutube on, petites i granuladíssimes, surten imatges de tius i ties fets caldo, pujant i baixant pedrots, extenuats, reventats, morts i felços, participant en qualsevol de les animalades que es fan arreu del món, proves de resistència les diuen. Rieu. A mí em sembla una imatge collonuda. Sentir-se viu és l’unic que importa al final, i cadascú té, troba, escull, la seva manera. Dic jo…

Els nostres companys i amics estan vivint una d’aquestes coses que fan una enveja de collons i posen els putus pels de punta. Ara mateix continuen a Namíbia, i només heu d’obrir el web i passejar per les fotos per saber de què esteu fets: els que penseu “vaja colla de burros i animalets, què foten allà patint??” esteu fets d’una pasta; els que penseu “ostis quina passada!!! Ploro i tot…”, esteu fets d’una altra. Fàcil.

Allà segueixen tots, per a mí amics, companys, coneguts alguns, d’altres no, companys tots. Alguns segueixen en competició, i ja són uns herois. Altres han hagut de plegar, i també són uns herois. És el que tenen aquestes coses: només de prendre la sortida és de ser un putu crack, i punt.
 

Els nanus: Josep M. Cabanas, Xavi Marina, Xesc, Andrés. En peu de guerra!

 

El Salvador Calvo, quin peaso campió, segueix primer, i ha tornat a guanyar les dues darreres etapes: la quarta, de 100 quilòmetres, la més dura, que va arribar de la ma del segon classificat, el sudafricà Ryan Sandes; la cinquena, fa una estona, i al dia següent dels 100, que ha guanyat amb 1 minutet d’avantatge sobre en Sandes.
 

Salvador Calvo estirant una mica. El tiu s’ha de destensar, que anar tant ràpid posa nerviosete…

 

Tercer classificat segueix el grandíssim Marco Olmo, quin paio. No hi ha paraules. Més de 60 anys i allà el tenim, fort i prim com un roure, aguantant el tiron de paios 30 anys més joves que ell. Un autèntic crack.
 

 

El Xesc i el Marco conversant: “Oye, tú eres un poco mayor pa esto, ¿no majo?”, “Pues tú tampoco es que seas un cahval, Francisco, campeón!!”

 

El Xesc, que aquí teníem xerrant amb en Marco, què maco, oi?, s’ha hagut de retirar. Problemes estomacals a l’etapa reina el van tumbar. Ens diuen, a través del seu germà el Jaume, i d’en Paco Robles, que està bé i molt animat, allà seguint en l’expedició i animant a tothom a tort i a dret. Xesc, ets un crack tiu!!!! T’enviem molts ànims des d’aquí, endavant que la Badwater t’espera!

El Xavi Marina i el Josep Maria Cabanas, quins dos paisanos que tenim, quin carreron que s’estan fotent, déu meu!, allà segueixen, forts i valents com el primer dia, 8è i 9è de la general a falta dels seus temps de la cinquena etapa.
 

Els nanus preparats per prendre la sortida, i relaxats. No volem dir res,
però aquest noi situat darrera el Xavi (ajupit) potser està massa content, oi? 😀

 

Aquí els tenim en acció, somrient i tot, com si tal cosa…

 

Però tenim més amics i companys que segueixen allà lluitant! Sí senyor: l’Isidoro Aznar, 57è, Fernando Guardiola i Andrés Martín, 86 i 87, i l’Ana Sebastián, quina super campiona, allà segueix, 104 de la general, 31ena dona, va fer una etapa reina sensacional (26 hores els 100 quilòmetres, imaginem que parant a dormir unes hores i després seguint, que s’han de tenir tres o quatre collons per fer-ho, ho sap qui ho ha viscut).

Bé, aquest és el nostre petit homenatge a aquests nens i nenes que tenim a Namíbia fent el que més ens agrada. Esperem, estem segurs, que tots ells hauran fet una boníssima 5ena etapa, i que demà superaran la 6ena i darrera i hauran completat una d’aquelles aventures que, sí o sí, s’han de viure.
 

 

 

Ens acabem d’enterar, a través del blog dels germans Terés, que al Xesc el van retirar, en el km 74 de l’etapa reina, quan va defallir, a 39º de febre, i se’l van haver d’emportar a l’hospital. El noi, el nanu, el crack, portava amb vòmits i diarrea des del km 7, i al 70 els jutges el van dir que no seguís, però ell ho va fer, fins que el cos va dir prou. Bé, jo només de llegir-ho estic que no m’arriba la roba a la pell. Sereu molts els que direu que per què, que no calia, que quin idiota per forçar tant que fins i tot, potser, va fer perillar la vida. Doncs, sabeu què us dic, que aneu a pastar!!!!!!!!

Què collons és la vida sinó fer allò que més t’agrada amb tota la passió del món, fins el límit de les teves possibilitats?? Què seria millor, morir de vellet sense haver fotut ni brot, tota la vida de seguretat i café de mig matí? Jo crec que un tío com el Xesc Terés, un valent, un campió, si hagués de palmar, sense dubte que escolliria fer-ho deixant-se la pell a Namíbia, que en un hospital de Barcelona, o en un maleït accident de cotxe. Afortundament, no és el cas, i gràcies donem perquè s’està recuperant bé. 

Per nosaltres, Xesc, ets un autèntic campió. Ole tus cojones, com diuen els castisos, que vas aguantar el que no està escrit i no et vas retirar fins que et van haver de portar en ambulància. Els que diguin que va ser una bogeria, que se’n fotin: el que tenen, segurament, és enveja. Clar que sí, QUE N’APRENGUIN!!!

Planificació primavera-estiu del Farreti

A continuació us enganxem l’estracte del darrer contingut amb el qual ens delecta, avui, el nostre gran Farreti.
El trobareu complert a la seva pàgina. 

Molt bon dia a tots!!!

Aquí teniu el resum dels meus plans koalatlètics per a les properes setmanes. Crec que està farcidet… 

17/05 – La Forestal de Sort
24/05 – Cursa de muntanya de Paüls

31/05 – DESCANS = sortida del koala’s a fer alguna o altre animalada

…

(Noteu l’especial significat del terme DESCANS entre els sonats del Koala’s Team…)

A veure si us animeu i coincidim en la majoria!!!!

Ens veiem!!!!!!

(Text tallat i censurat a discreció per algun d’aquests cabrons…)
(segueix a la pàgina del Farreti)

Cavalls del Vent 2009

Enguany, per no faltar a la tradició, tornarem a fer els Cavalls del Vent.

Yuuuuuuuuhuuuuuuuuuu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

El Farreti, el Koala i el Martorell no saben molt bé si els faran o no, ni quan, ja que tenen els objectius una mica apretats i ni ells acaben de saber molt bé on s’han fotut. Especialment el Koala i el Marto (sobre tot el Koala), que no volen ser conscients de la que els caurà a sobre a Andorra (105 kms, 18000 metrets acumulats, alta muntanya de la bona, 90% per sobre de 2000 metres…). El Farreti potser s’animarà sobre la marxa per fer-los en plan passeig, tot i que les seves preferències passen per competir com un animal cada cap de setmana en curses de les d’anar amb la patata a punt d’estallar. El nanu…

En quant al Manolet i el Coromina, sembla ser que encara estan una mica tovets i esperaran a properes temporades per cardar-se els gairebé 100 quilòmetres d’una travessa d’aquesta mena. Evidentment, no tenen ni punyetera idea de que en una maleïda mitja marató d’asfalt es pateix infinitament més que en una meravellosa travessa pirenaica com aquesta. Pobrets. Ja se n’adonaran.

Així que el que segur que pujarà cap al Cadí i els tornarà a fer serà l’albertus, casualment l’amo de les mans que escriuen aquestes línies. L’hem volgut entrevistar sobre la seva actitud, intencions i desitjos envers aquesta prova, una de les seves preferides:

Koala’s: Bé, albertus, maco, després de fer el lerdaco als Matxos, on et vas retirar com una nena, i al CBXR, on també et vas retirar com una nenaza de la hòstia, ens diuen que l’objectiu que et queda són els Cavalls del Vent…
Albertus: Home, no fotis, que tampoc s’ha d’exagerar… Als Matxos estava mu malito de lo mío, i la setmana passada després dels 100 i pico quilòmetres de dissabte tenia els peus destroçats de butllofes…
Koala’s: Sí, sí, no pateixis, que ja sabem de les teves excuses baratetes de sempre.
Albertus: … Ein??
Koala’s: El cas és que tornaràs a fer els Cavalls.
Albertus: Sí, i tant!!! És una de les travesses que més m’agraden del país. La bellesa dels paratges, la solitud del corr…
Koala’s: Vinga vaaaa! Però com et tires el moco, no?? Com que “és una de les travesses”? Si només has fet aquesta!
Albertus: Bueno, sí, mmm… Pero es que me gusta un mogollón hostias!!!
Koala’s: Et poses nerviosete i ja canvies al castellà, oi? Mare de déu!
Albertus: Al final vamos a tener un poblemilla…
Koala’s: Vinga, va, no ens posem nerviosos. La cosa és que hi tornes. Però, la pregunta és: havent fallat en dos dels objectius de la temporada, no et sembla una mica de cagadet tornar a fer Cavalls i no probar cap de les altres travesses dures i bones que tenim arreu? Si no vas al Mont Blanc, que també t’has rajat (cobaaarrdeee!!), què tal animar-se a Andorra? Tampoc penses en estrenar-te en Carros de Foc? Et passaràs tota la vida fent Cavalls que és la que et coneixes??
Albertus: Home, no siguis així tampoc! Mira que t’estàs passant una mica… Però, bé, sí, suposo que tens raó. No em sento prou fort ni experimentat com per anar a fer una salvatjada com l’Ultra d’Andorra. Carros m’agradaria de probar-los, però necessito algú que em faci de guia la primera vegada…
Koala’s: Vaja, en definitiva ets un cagadet i et dedicaràs a fer el més fàcil.
Albertus: Buenu, mirat així…
Koala’s: Al menys intentaràs fer un bon temps als del Vent, sí?
Albertus: Espero estar en unes 14-15 hores si tot va bé. Sortiré de Rebost a veure si em va millor que sortint de Gresolet.
Koala’s: Doncs que tinguis sort! Perquè la pàjara que t’agafarà baixant del Niu de nit serà cualquier cosa, majo!!
Albertus: Collons! Sou una mica cabrons, vosaltres…

L’entrevista ha acabat a altes hores de la matinada amb una bona col.lecció de cerveses sobre la taula, al més pur estil Koala’s Team, i, en definitiva, ha deixat palesa la intenció de l’albertus de no complicar-se gaire la vida i dedicar-se a gaudir la resta de la temporada. A Cavalls sortirà amb la intenció de fer el seu millor temps, i que Déu l’ajudi! Si no li surt bé la jugada de començar al Rebost i passar la part a més alçada de la travessa durant les primeres hores de marxa, l’hauran de recollir amb pinces, al pobre noi.

Malgrat tot, el Koala’s Team està amb ell i manté una remota esperança que ho aconsegueixi. Al temps, seguirà pressionant perquè es deixi de comoditats i s’animi a participar en altres probes del calendari que encara no ha fet. Ho aconseguirem!

Ripoll i Collbató

Només dir, per anar toquetejant una mica el blog i aquestes coses, que les nostres properes cites són aquest cap de setmana a Ripoll, a la cursa de muntanya Mossos d’Esquadra Sant Amand, i el proper diumenge a Collbató, a la Cursa de l’Alba. A Ripoll van el Raül i el Farreti, i a Collbató anirà només el Farreti en representació de l’equip, allà a donar-se de pals amb aquells paios de cap de cursa.

Un dia d’aquests l’Albertus es dignarà penjar una crònica com cal de la seva darrera aventura, el Costa Brava Xtrem Running. No la va poder acabar per culpa d’una bona col.lecció de butllofes als peus, però tot i així valdrà la pena que digui cosa de l’experiència.