Tenim un president que no ens el mereixem! Olla de Núria des de Queralbs

24 08 2009

La setmana va començar amb unes vibracions entre estranyes i curioses. Tenia la sensació de passar mono d’alta muntanya i vaig decidir que al cap de setmana s’havia de fer alguna cosa gran. El primer era buscar algun soci d’aventura, i vaig pensar que no en podria tenir de millors que els dos referents amb qui havia compartit la Porta del Cel feia unes setmanes, el Màrtox i el Koala. No van costar gens de convèncer i més quan els hi vaig proposar de fer l’Olla de Núria des de Queralbs. S’ha de tenir en compte que estem parlant de gent que com més dures són les coses amb més motivació les afronten, una cosa que vaig comprenent a poc a poc.

nuria-1
Preparant les 4 coses indispensables abans de partir (Fotos Màrtox)

Eren les 5.10h de dissabte i ja estàvem amb el Koala recollint al Màrtox a Manlleu (que havia estat parlant amb els mamats del poble que li demanaven si hi havia controls a la vora) i enfilant cap a Queralbs, amb la intenció de començar l’aventurilla el més aviat possible. A les 6.10h iniciàvem la rutilla amb el Camelbak fins a les vores, pa als laterals enlloc de bidons (com els vaig trobar a faltar), uns quans gels i unes cames tocadetes dels quilòmetres que portava de l’entrenament setmanal proposat per l’Albertus (quina canya que es fot…).

nuria-2
Pujant de Nit a Núria amb una calor sofocant (Fotos Màrtox)

No cal esmentar que el Màrtox es coneixia pam a pam la ruta, els topònims, els desnivells i el color de les tarteres de les vessants catalana i francesa de la vall. Els demès anàvem més que relaxats en aquest aspecte, cosa que és d’agrair però que està resultant poc formatiu pel Koala, que seria capaç de perdre’s corrent per la platja!

nuria3JPG
Les imatges del Santuari envoltat de muntanyes no tenen preu

L’inici de la ruta era el tram més dur perquè ens esperaven 1.700 metres de desnivell positiu fins al cim del Puigmal. Es va fer de dia mentre pujàvem cap a Núria i els Isards ens acompanyaven demostrant-nos com es puja per la muntanya. Vàrem poder gaudir d’unes bones vistes del santuari i de la gespa perfecte que el presideix. El ritme era elevat i ja estàvem fent quinieles de quan i a qui li vindria la primera “pàjara”.

puigmal
El triplet fent cim al Puigmal a punt d’esmorzar com cal (Fotos Farreti)

Tot i això, la cosa és clara: com que ens passem tot el trajecte “paliquejant” i entre bromes i collonades, quan algú està més d’un minut sense dir res és senyal que està tocadet, tocadet. L’ascens al Puigmal va ser molt tranquil i un cop a dalt (2 hores 45 minuts) vem decidir menjar una mica. Destacar l’entrepà de caballa del Màrtox que s’ha passat a l’estil Koala de prescindir de gels i menjar teca de la bona.

nuria-5
Quan deixo de córrer per esperar-los també afluixen els malparits

La vista era memorable i allà varem fer-nos a la idea del què ens esperava. Una carena d’uns 15 quilòmetres en la que donaríem la volta a tot el santuari tocant el cel i en la que coronaríem tretze cims d’uns 2.700 metres. Això si que és skyrunning!!! Vaig proposar titular la crònica “Els 13 cims” però la veu de l’experiència em va dir que mai es pot posar el títol sense haver completat l’aventura ja que sempre passen coses inesperades. Tenia tota la raó del món!!!

nuria-6
El Koala sense barretina rendeix al 50% de la seva pota habitual

Així que amunt i avall i cim a cim els quilòmetres anaven passant i les potes s’anaven fatigant. Els excursionistes es succeïen i molts caminaven amb unes motxilles ingovernables a l’esquena. Quins collons que tenen! Això, juntament amb un mal estar a causa de l’alçada que ens va acompanyar tota la carena va fer que sorgissin dubtes respecte si podríem completar tot l’itinerari en el temps previst. De fet, cada vegada que paràven a contemplar l’Olla, sentíem que l’olla ens marxava. Era un efecte psicotròpic natural que a més d’un faria addicte a la muntanya 😉

nuria
El mal d’alçada va fer perdre el nord al koaleta (Fotos Farreti)

Vàrem contemplar les grans vistes de la zona francesa mentre en Màrtox seguia impartint lliços d’accidents geogràfics i topònims. Quan sigui avi crec que haurem d’anar vora una llar de foc i que ens talli l’espetec mentre explica rondalles a la canalla. La vessant francesa té un aspecte familiar pel Koala i per mi, ens van recordar els grans Picos de Europa. L’últim cim el vàrem assolir quan portàvem 6 hores de pujades i baixades corrent la majoria dels trams i ja només ens quedaven 1.500 metres de baixada picada fins el cotxe. Allà es va començar a notar la fatiga i el genolls van començar a adolorir-se a causa de la gran pendent que calia baixar fent marrada (alguna cosa hem après) i que el terreny era massa irregular. Fins hi tot una vaca ens va mostrar les hostilitats de la vall…

nuria-7
La pobra no tenia ni cucs. Ni l’Último superviviente l’aprofitava…

Després d’una hora de baixada entre una vegetació selvàtica farcida d’ortigues, per fi arribàvem al riu Freser, que caldria que seguíssim uns tres quilòmetres per arribar al cotxe. Com la resta del dia anàvem passant excursionistes, i de sobte un senyor molt gran amb banyador i sabates poc recomanables per aquells terrenys irregulars ens barrava el pas i no s’apartava el malparit! Em va passar pel cap de comentar-li si es podia apartar amb la sutilesa dels bons corredors: “Poder que ens apartem, no?”, i va ser llavors quan es girà i vàrem flipar.

nuria-8
Un excursionista entès ens va demanar una foto. Diu que ens segueix

El president Pujol havia anat a fer-se una banyadeta al riu! Vàrem fer la salutació de rigor i al cap de deu metres ho varem comentar. El Màrtox no se n’havia adonat de qui era tot i portar els ulls com sortits de les òrbites (potser anava una mica petadet 😉 i el Raül estava al.lucinant. Va proposar de comentar-li de fer-nos una foto tots junts i agrair-li la seva tasca, però al final només va haver-hi foto. Així va ser. El vàrem saludar de nou, i mentre ens fèiem les fotos ens va demanar d’on érem, a què ens dedicàvem i d’on veníem. En Màrtox li va explicar amb tot detall tota la ruta que havíem fet i, tot i que li va costar d’entendre que ho havíem fet del tiron, li va agradar bastant la manera com passàvem el dissabte al matí. Seguidament ens va donar la mà i cap avall tot pensatius i sense entendre massa el què ens havia passat. Sense cap dubte, el títol de la crònica ja no podia ser els 13 cims.

nuria-9
Cerveses fresques a l’arribada, ens ho mereixem: 31 km, 3.126m, 7h40m

Deu minuts i ja érem al cotxe. Allà, com sempre, cerveses fresques i un bany al Freser que el cos va agraïr molt. S’acabava una aventura (30,9km / 3.190 metres + / 7h45m) que havia tingut un convidat de luxe i que sense cap mena de dubte no oblidarem mai. Quina serà la pròxima?? A qui trobarem?? Jo crec que a partir d’ara ens vindran a trobar a la muntanya per sortir al blog del Koala’s Team…