La Porta del Cel conquerida per 3 tios en zel famèlics de paella

4 08 2009

El cap de setmana prometia emocions fortes. Un reguitzell de sensacions, esforç, goig i joia. I així va ser. No hi havia dubtes sobre l’èxit de l’empresa i la Porta del Cel va caure al sac del Koala’s Team. Com tantes altres fites que ja no es resisteixen a l’empemta d’aquests sonats, tarats i desviats trescadors de muntanya de la bona.

L’expedició l’encapçalava em Màrtox, ja coneixedor de la zona i un dels referents de l’ultrafons català, i l’acompanyaven els dos cadellets Farreti i Koala. El repte era completar la travessa, però hi havia opcions fermes de baixar de 20h i fins hi tot algú parlava de 18h! Aquest primer d’agost es varen reunir uns 30 corredors amb la intenció de realitzar la passejada i la majoria ho varen aconseguir.

sortida1
L’eufòria es desbordava per moments. Calia sopar i sortir! (fotos Torren6)

A part dels 3 valents, hi havia 15 amics que els donarien suport i es carregarien la sang d’alcohol. Eren manresans, barcelonins i txecs, Una espècie de barreja intercultural on hi havia la rauxa salvatge dels del bages, la classe dels de la capital i la finura dels grans productors de cervesa. Tot un encert! La logística contemplava fer càmping dues nits (els qui no corrien) i cerveses, cubates, carn a la brasa i paella de final de festa.

Centrant-nos en la Porta del Cel, val a dir que els nervis es notaven a l’arribar a Graus. Eren les 22h de divendres amb tot el dia a sobre. Els 3 varen decidir atacar la Porta sense dormir i prendre la sortida als voltants de la mitjanit. Sopar de rigor amb espaguetis blancs i les motxilles a punt. En Xavier era el més preparat i en Farreti com sempre anava amb una mà a cada ou. Mai una motxilla havia anat tan buida per fer una travessa…  El Koala duia pa i llaunes de sardines, a més de 12 ous de guatlla durs per avituallar a la colla.

sortida2
Distesos abans de la sortida. En Farreti portava pa als laterals de la motxi

Un grupet de corredors del fòrum Tierra Vertical va sortir a mitjanit amb puntualitat. El formaven 5 corredors comandats per l’arxiconegut Paco Robles, i per tant eren Los hombres de Paco. Els puntets lluminosos dels seus frontals van ser una bona referència durant tota la nit. A dos quarts d’uns sortiens els koaletes esperonats pels seus acompanyants, alguns dels quals ja cantaven el viva’l rei atenuats pel vi i el güisky del refugi.

La travessa nocturna va ser divertida i sense massa sobresalts gràcies al gran coneixement del terreny de’n Xavier. Ell mateix va regalar als companys un dels moments culminants de la jornada: caiguda al riu a les 2.30h amb una aigua gèlida i una remullada completeta. Això sí, es va alçar i canviar la samarreta i va continuar com un matxote. No volien aturar-se gaire perquè en Màrtox i el Koala els perseguia la mala fama de de fer massa aturades…

El primer punt de control va ser el cim del Certascan on la immensa plana francesa els va deixar meravellats. Feia fred i van baixar amb rapidesa sense entretenir-se massa per anar a trobar el refugi i el llac amb el mateix nom.

ceratscan-raul-xavier
Coronació del Certascan  amb un fred que la pelava (Fotos Martox)

A la sortida del refugi de Certascan varen extremar la prudència perquè hi havia trams perdedors i als Hombres de Paco els varen veure desorientats. Allà va començar el primer defalliment del Koala que l’acompanyaria durant força hores. Anaven bebent puntualment i ingerint aquell sucedani de menjar anomenat gel. Que difícil és optimitzar l’alimentació en travessa!

La travessa es va endurir per moments amb la pujada al coll de l’Artiga. Molts blocs i bulldozers a més d’unes pendents molt pronunciades van alentir la marxa. No tots anaven lents, perquè en Farreti tirava i anava esperant als companys tant pujant com baixant. A la baixada de grans blocs i enporta de França es va gaudir i varen començar a compartir la cursa amb els companys que havien sortit a la mitjanit. El Koala no es va assabentar que s’entrava a França perquè no veure ni el punt fronterer ni el Guàrdia Civil del torn…

refugi-pinet
Avituallament a Pinet amb els Hombres de Paco al fons

L’aproximació al refugi de Pinet, a peu de la vessant francesa de la Pica d’Estats es va fer molt feixuga per tothom. En Martox va haver d’afluixar al darrer tram i el Koala duia un globo que no sabia massa on era. Es queixava d’inanició perquè sempre menja molt en cursa i aquí no hi havia salat! Al refugi van compartir taula amb els companys Paco Robles & cia. i sota un vent considerable que els va fer arrencar amb les articulacions rígides. En Farreti va veure com els seus companys baixaven emulant a Robocop i Xiquito de la Calçada i es prenien un ibuoprofè per tal de capejar el dolor. Tan sols duien 9 hores però es veia que la jornada seria moooolt llarga. El Koala va demanar al Martox si el refugi era en sòl francès i en Martox es creia que anava tocat de mort. Durant alguns minuts el Koala anava escortat pels seus comopanys ja que patien que caigués rodó.

L’ascenció a la Pica va ser de les que fan història. En Farreti es va avançar i va ser el fotògraf del cim durant 26 minuts (els que va treure a la resta del grup). En Martox i el Koala van patir de valent. Un defalliment doble que els va deixar debilitats i amb unes passes curtes que semblaven fetes a la lluna (Martox dixit). Van haver de seure i es van confessar mútuament: els dos anaven trencats perquè sempre surten massa ràpid.

pica-destats
Cim de la Pica d’Estats amb barretina i estelada. Ja portaven mitja cursa

La baixada de la Pica es va fer llarga però van poder trepitjar neu, que sempre és un alegria. L’aproximació al refugi de Vallferrera amb un flanqueig terrible va ser etern. Hi havia gana i molta travessa per davant encara. Les forces anaven justetes i en Farreti seguia avançant-se i esperant a la resta de l’equip. A pocs metres del refugi, un corredor fresc com una rosa els va passar. Era en Jordi Martínez de Marsay que anava camí d’un rècord que costarà de superar.

Al refugi varen fer una bons entrepans i es van conjurar per intentar fer la darrera etapa en 6 horetes. Un passeig, quan ja en duien 14… El sol picava de valent i l’ascenció al darrer llac va ser molt dura. Pas a pas guanyaven metres i comprovaven atònits quan metres quedaven a l’altímetre. Quina agonia!

Una vegada al llac, es varen refrescar i tan sols quedaven dues pujades que varen saber negociar amb destresa. Un parell de tarteres amb herbeta que calia pujar sense aturar-se. En Farreti tornava a esperar. Ells calculen que devia esperar entre 150 i 200 minuts. Un salvatge d’aquests hauria d’anar sol!

darrer-coll
Darrer coll amb Miss Farreti lluint cames i tipet al fons

Només quedava baixar fins a Tavascan i pujar a Graus. Pensàvem que estava més a prop però encara quedava moltíssim. A més, la pota anava justeta i varen caminar molt. En Martox seguia amb el seu ric vocabulari enriquient la sortida: un esperó, una pleta, un circ, un ronyo, les congestes, tarteres, els amarratges del riu, etc. Un festival de muntanyisme! Una vegada a dalt varen poder veure una de les imatges més meravelloses d’aquestes contrades. Un gran prat gegant s’obria als seus peus.

darrera-etapa
Aquests prats anunciaven que el final estava proper però calia lluitar-ho

La baixada va ser feixuga i el cel es cobria. Hi havia pluges anunciades i tan sols esperaven que no els enganxés tan descoberts. Van anar baixant i les gotes van fer acte de presència a la cabana de Boldis. El Koala es va posar la capelina tècnica d’Andorra i va patir dues caigudes sota la pluja. Els vents es van accentuar i la calamarsa va aparèixer amb una força moderada. Quin final tan èpic per una excursió sensacional! Tavascan quedava lluny i el trencall del GR-11 no acabava d’arribar.

Amb una bona baixada van arribar fins a Tavascan, on els esperaven els de la colla. Els aplaudiments els van esperonar però només volien prendre una cervesa i seguir el camí.

bar-tavascan
Les cerveses esperaven a la taula però calia la foto de rigor!

La pujada a Graus va ser per carretera (5km) i segurament va ser el moment més penós de la travessa. Molt lenta i amb fred, però a dalt els varen tornar a rebre amb aplaudiments i més cerveses. Bona feina 6Q i bona cursa nois! Amb cervesa i tot 21h53m de patiment i diversió. Una experiència sensacional i molt emotiva.

El sopar va ser al refugi  i en Farreti i en Martox van trencar motor ràpidament. Hi havia una mica de confusió sobre si prendre cubates o cerveses i el Koala va dinamitzar el grup. Cubates fins a liquidar els licors i cerveses per apagar el foc dels destil·lats. Varen fer net i els barcelonins van quedar rendits davant l’etilisme dels manresans. Bo és destacar el Mag Blasi que va deixar a tothom amb un pam de nas.

STP62448-2
El Koala lluint-se amb les 3kg de paella valenciana

Diumenge al matí alguns duien a la cara les marques dels excessos però d’altres encara van anar a fer Hydrospeed. Calia no entretenir-se i en Koala i en Marto van remullar les articulacions al riuet abans de començar a fer la paella. Era del tipus paella valenciana amb 3kg d’arròs, 2 pollastres, 2 conills, 2 kg de mongeta verda i garrofó. No va quedar malament però tanta quantitat sempre costa de dominar. Tothom va repetir i en Farreti el Koala van dur la davantera amb 4 i 5 plats respectivament 😉

STP62464 (1)
Paellot per 18 persones i per celebrar l’èxit a la Porta del Cel (fotos paella)

La tornada va ser com sempre: parlant de projectes i barbaritats. Canviarem algun dia? Ara els de l’equip ja estan concentats en l’UT Oliana, la Marató de Collserola i, sobretot, en la Marató de Sant Llorenç on hi anirà l’equip al complert. Quan fem la pròxima paella?

Que n’aprenguin!
Koala’s Team