Berga-Santpedor, 8/11/2009… Com ha costat el puntet!!

La matinada del diumenge, 8 de novembre de 2009, dos membres, sens dubte els més valents (i més masoques) del Koala’s Team, els Srs. Martox i Manel Manolito, es llevaren encara de nit amb un parell d’intencions bàsiques: apurar la darrera oportunitat de la temporada per “pillar” el puntet que faltava per a optar al Tour du Mont Blanc 2010, i, també, mmm… ejem… Bé, doncs sembla que només amb aquesta intenció! Els koales tenen una gran capacitat de priorització i definició d’objectius clars, ja se sap…

Aquesta darrera oportunitat la presentava la clàssica marxa Berga-Santpedor. 55 Kms de Berga fins a Santpedor (diuen que això ja es pot deduir pel nom de la travessa), passant per tot de pobles entranyables: Avià, Casserres, Viver, Sant Cugat del Racò… El percentatge de pistes i corriols és demoledor en favor de les pistes, els desnivells no són mai importants i, amb tot, la marxa és un d’aquells inferns de pistes interminables que s’han de córrer, i córrer i córrer.

El Manolito es llevà a les 4:15 de la nit, mentre que algunes fonts asseguren que el Martox no va haver de matinar tant: diuen que va trigar 8 minuts des de casa seva fins a Santpedor (avantatges de viure a Manresa, a tocar del Pirineu…) A les 6:45 es troben al punt d’agafada del bus que els portarà a Berga per a la sortida de la marxa. A Santpedor, deixant els vehicles, els termòmetres marcaven 3ºC. A Berga no van poder consultar aquesta dada, però no els va caler: el comentari era que fotia “un fred acollonant!!”.

Encara no eren les 7:00h, hora prevista per a l’inici de l’assumpte, que els nanus ja ho tenien tot fet (excepte la travessa en sí, és clar!): forfait a la ma, evacuació feta i sense contratemps, salutacions de rigor (amb especial menció, i atenció, a les “famoses” Xinoxano).

Amb pantalonets curts ha costat entrar en calor. Dioooooos!!!

El recorregut, com era d’esperar i estava previst, ha transcorregut principalment per pistes (i pistes, i pistes, i pistes…), amb alguns trams de corriol, i també algun tram “tècnic”, d’aquells de dos carrils on passen cotxes… Un constant puja i baixa amb trams de “falsos llanos” sensacionals que feien molta pupeta. S’ha pogut constatar que, a més del Manolito, novatillo encara en això de passar hores i hores en curses i travesses, en general cada cop hi ha més taradetss als que els encanta això d’aixecar-se un diumenge de matinada, cagar-se de fred, passar-se unes quantes hores corre que corre amunt i avall. Què li passa a la gent?! On ha quedat allò dels diumenges en família, llegir el diari de cap a peus amb un bon cafetò, portar els nanus a veure el fútbol…??

Primers quilòmetres de la travessa… On deies que quedava Santpedor??

Avui, a diferència de als Cavalls del Vent, no hi han hagut indigestions ni contratemps estomacals remarcables. I, com va passar a la marató de Sant Llorenç, tampoc s’han sofert enrampes mortíferes, tot i que poquet ha faltat! Perquè els nanus han corregut la major part de la travessa, no han posat el fre en cap moment, han patit com els agrada!! Les forces s’han pogut anar mantenint on fire en gran mesura gràcies als avituallaments, un d’ells amb buti inclosa (han compartit una sola ració, diuen que “per no perdre xispa”… com es nota l’absència del Koala!!!) i la resta amb un bon assortiment de fruita, brou, coca (de la de menjar), “ibus” (nom col.loquial dels ibuprofens, vells amics dels ultrafondistes i matats diversos en aquest mundillu), gels, magnesi… tot el que un ultrafondita pot necessitar, vaja.

El sr. Martox arrivant a Viver

Corre que corre i puja que puja, i baixa que baixa van anar passant el quilòmetres. La cosa anava bé i els nanus no perdien embrancida ni trempera. En el  tram final, coincidint ja amb l’aparició de les btt‘s, fins i tot han pogut recuperar alguna posició, que en aquestes curses ja se sap que són molt més importants que les “marques”. I, malgrat que l’objectiu primer de temps, que era baixar de 6 hores (si es podia, sense pressions, deien…), no s’ha pogut assolir (6h17’ finalment), els nanus han declarat que estan “molt contents per la cursa que hem fet”. Després, “off the record”, han confesat: “collons quin fart de córrer mare de déu nostro senyooooor!!!!”…

No podia faltar el darrer, i més important, avituallament 😉

PD: a dia d’avui, tots els membres del Koala’s Team tenen els 4 puntets que es necessiten per a fer la preinscripció de “ja sabeu què”… POR SI ACASO!!! 🙂

A tope!!!

Marató de Muntanya de Sant llorenç Savall, un passeig per la muntanya

Fa no sé quants mesos, l’equip del Koala’s Team va decidir anar a córrer la Marató de Sant Llorenç. Va ser una d’aquelles decisions que mana la rauxa i que va fer que el Manolito corrés amb el pitrall 501 (1r inscrit), el Koala amb el 504 i el Màrtox amb el 509. Es veia que la tropa hi anava. El Farreti i l’Albertus no varen tenir tanta pressa, però també estaven a l’all.  El treball d’equip funciona entre els Koales!

Avui era el dia. l’Albertus estava en fase repòs dels excessos de les darreres setmanes i el Farreti dubtava per unes molèsties (bé, un mal de collons al tibial quan caminava). El trenet xu-xu format pels incombustibles Manolito, Màrtox i Koala estava motivat i amb ganes d’exprimir-se. A més, aquest grup havia de ser comandat pel Koaleta, que darrerament arrosegava una fama injusta de xuparodes.

El cotxe amb 5 tius calents no parava d’entelar-se. Hi havia foc a dins!

L’Albertus ha estat baixa de darrera hora malgrat dubtar fins la matinada i a Sant Llorenç s’ha presentat el Manolito i un cotxe carregat de brètols manresans amb el Màrtox al volant, el Koala, el Farreti, el Sergi78, i l’Ismafc. Pitralls i tret de sortida. El Farreti volia seguir al Guido i el Sergi al Farreti. Han quedat que quan es girés el saludaria… Els koaletes farien treball en equip, és a dir, quan un peta els altre se n’en foten i no el deixen plegar  🙂

El Farreti anava a 4h i a passar als manrussians que fèien la mitja, mentre el trenet a 5h. El loco de la coleta ha xupat bona roda al Guido fins a dalt de la Mola, on el tibial li ha aconsellat plegar. Sorprenentment hi ha posat seny! La resta anava darrera comandats pel Koala que marcava un  ritme trempant t’empaito. Val a dir que el Manolito debutava en Marató malgrat les vomitades de Cavalls i l’ultra UAB-Montserrat. Però no eren maratons, oi?

Farreti kaputt per lesió (galeria completa Sr. Castells)

Han fet una cursa molt seriosa amb pocs contratemps i molta companyonia. Això sí, avituallaments ràpids i només amb un espolsat de sabates per part del Manolito. Avui segurament, els nanos han arribat al límit del que poden córrer. Tots han patit fatiga muscular i rampes. S’explicaria amb una equació molt senzilla. Han entrenat molt semblant l’últim més. Entre 110 i 120 kilòmetres casascú, però 80 a Cavalls, 10 a Barraques (comú) i una sortida o dues en solitari cada un. Si no han rebentat avui, probablement no ho faran mai… Bé, el Koaleta tibava fort i valent però a 1km de meta ha hagut de parar amb una bola al quadríceps que semblava una mamella de la talla 90!

El trenet koalil arribant enrampats fins els pebrots

A l’arribada (5h24m), festival d’entrepans i cerveses. La millor postcursa de Catalunya sense dubte 😉 Llavors dinar de 22 amb els amics de la mitja a Monistrol de Calders. Corrent mai serem bons, però menjant i mamant a veure qui s’atreveix a jugar-s’hi alguna cosa que li passen per sobre! Han pogut saludar a en Joan Vilana, guanyador a la II Barraques de Vinya, les noies del Xino-Xano no m’apretis i a en Raül Sales, que serà pare per tercera vegada. Que n’aprenguin!
La propera cursa per alguns serà la Bega-Santpedor i per tots, la Marató Pirata de Montserrat.
Avui i sempre, al límit.

Cursa Cavalls de Vent: tres puntets i la històrica vomitada del Manolito

La cita era inel·ludible per a alguns. El cuquet d’anar a fer l’Ultra Trail del Montblanc estava apretant a més d’un. No resulta estrany sentir “no sé si hi aniré, però per si de cas”. Aquest ocellet cronista i trempador us assegura que es veuran moltes cares conegudes a Xamonix!

Els Koala’s Team es varen trovar a primera hora a Manresa. Faltava en Farreti, el salvatge de les muntanes, que estava apurant les vacances. En Màrtox complia amb els seus rituals i apareixia somrient i amb el pap fins les vores d’espaguetis. El Koala els duia a punt i el Manolito venia en boles. Compradeta de pizzetes i crosantets farcits i cap amunt!

Imatge bucòlica preultratrail amb l’Albertus fent dentetes

Camí de Bagà varen voler parar en una benzinera. Va ser impossible perquè estava tan atapeïda que era impossible prendre un sol cafè. Varen  fer gala dels seus recursos i van parar a un berenador en una obaga a esmorzar. Sort que les litrones estaven fredes i els varen permetre poder entrar en calor ràpidament 😉

En Manolito ha après molt ràpidament els encants dels ultratrails

Una vegada a Bagà van saludar a alguns dels cracks d’aquest esport d’esperit com el Sergi 30 i en Xesc Teres. Allà es trobaran amb els Bichovoladores amb qui passarien una nit molt llarga… Recollida de pitralls amb la sorpresa que el Koaleta té el 12. Això és que torna a ser dels favorits a la victòria. Això no l’espanta i es prepara per a fer una bona cursa. Abans d’anar a la sortida, passen pel Bar Avenida a saludar a l’Uvidiu. Els diu que obra les 6h del matí i no descarten anar a fer el darrer gintònic allà.

Els nanos pletòrics i amb ganes de donar-ho tot a Bagà

A la línia de sortida molts coneguts els varen reconèixer. No saben si per les seves marques, les seves gestes, la seva ultra gràcia o simplement és que havien coincidit en algun bar o discoteca la nit abans… Tots anaven de vermell i en Màrtox portaria a roda al Koala i al Manolito. A l”Albertus li van deixar anar la cadena perquè corrés fins on li donessin les forces.

L’Albertus deia que els seus mugrons estaven durets com els del Rubens

La sortida va ser ràpida i en poca estona Bagà quedava ben enfonsat. La pujada era considerable però els desnivells assolits durant la temporada (passada o aquesta?) feien veure els camins més planers. Molt patiment acumulat duen algunes potes. Puja que pujaràs arribaren al Rebost. Avituallament ràpid però en Manolito es va despistar i no va poder menjar. On li podia entrar sorra a les sabates?

El Koala tenia ganes de jugar i trencar motor però per sort no va poder

A la pujada cap a Niu d’Àliga els temps previstos es varen anar recuperant. El ritme en general va afluixar i malgrat anar a la cua del grup, semblava que l’exel de 18h del Màrtox podia ser viable. L’entrenament previ la setmana anterior els va deixar clar que apretar a la primera pujada implicava pagar-ho més endavant.

Darrer tram cap al Niu. Diuen que aquí ja has fet 1/3 del desnivell…

Amb Penyes altes a l’horitzó en Màrtox va avisar que tindria problemes al tibial. Ja feia dies que avisava però aquesta vegada estava clar que enduriria la cursa d’allò més. A un ritme més viu del que tocaria, varen perdre alçada i enfilaven cap al refugi del Serrat de les Esposes. L’aproximació va ser per un lloc que ni en Màrtox coneixia. Semblava una petita variant del camí original que acabava amb pista trotadora on en Màrtox anava tant coix que semblava que emulés a Xiquito de la Calçada!

No perden el bon humor ni a les baixades més silvestres

Arribats aquest punt (5h30m), ja anaven fent la goma amb els Bicovoladores i la gana i la falta d’aliment els començava a preocupar. Esperaven que al pròxim refugi hi hagués alguna cosa sòlida perquè ja feia massa hores que anaven sense combustible! Als Cortals d’Ingla van tenir la bona notícia que l’Albertus estava fent una cursa molt sòlida. Els companys Marc, Sílvia i Massa els varen anima de valent al crit de visca els Koales!

Manolito compra’t unes botes fins al genoll a veure si no t’entra res 😉

En Màrtox va ingerir un ibuprofè però va avisar. A vegades l’ha pres a traició i llavors no hi ha déu que el segueixi. Pujant el coll de Vimboca uns corredors varen reconèixer a l’equip i els van saludar. Arribant al coll, en Màrtox digué : “M’està entrant” i va passar als corredors literalment per sobre. En Manolito patia i allà va començar el seu calvari. Primer es va intentar alimentar (això és alimentar-se?) amb un gel coup de fouet, una barreta gegant i un ibuprofè, però el mal i la pàjara ja el rondaven feia estona…

Koala happy i Manolito intentant aturar la tempesta que li queia al damunt

Varen continuar amb el Koala marcant un ritmet interessant. Semblava que tot anava bé però es varen sentir uns sorolls molt estranys. Era en Manolito que no estava fent precisament una escala per escalfar la gola. Va fotre una vomitadeta i es va quedar tranquil. En Màrtox i el Koala li varen donar aigua i varen començar a patir per l’èxit de l’empresa. Només duien 7h. Feia una calor considerable i en Manolito anava a davant amb el paravent ben cordat. Estava clar que no anava fi… Als 10 minuts, patapam! Vomitada de rècord per quedar-se sec i sense res a la panxa. Els companys mai havien vist res semblant però no varen gosar fer-li fotos malgrat ell els ho va recriminar després…

Anava ko però va donar una lliçó de com s’arriba al límit sense passar-lo

Faltava només un refugi per a què pogueren menjar i prendre les cerveses i el vi de la bóta del Koala. Hi ha bones i sanes costums que no es poden perdre mai, com un bon suc de civada quan es va cascat. Varen poder arribar al refugi del Prat d’Aguiló sense frontal, tot i córrer una estona sota la lluna més grossa i bonica que hi pugui haver. A més, cantaven a Sabina a tot drap i gastant més energia de la que calia. Van caure Cuando era más joven, Pacto entre caballeros i Amor se llama el juego, entre d’altres. L’arribada va ser especial perquè ja havien arribat a la meitat dels kilòmetres i calia menjar i beure com déu mana!

Els quatre cantants després del gran tribut al mestre Sabina

Al refugi varen menjar i beure com animals. El Koala va comptar 5 entrepans. Estava famèlic però va començar a agafar fred i es va haver de canviar de roba i quedar-se en pilotes davant de tothom. Per sort, a més de la bóta havia posat una mica de roba llarga i eixuta. En Màrtox patia per si se li arquejava l’esquena però ho va resoldre amb solvència. En Manolito i els Bichovoladores varen ser més putes i es van aixoplugar al refugi per canviar-se.

Només tanquem els ulls per fer una bona abraçada i una bona cervesa

La resta semblava que havia de ser bufar i fer ampolles però res més lluny de la realitat… La pujada i la cresta varen ser dures pel fred i la baixada cap al refugi de Lluís Estasen molt ràpida. En Màrtox es va avançar i deia que ja l’atraparien. Però com tirava el malparit tot i estar lesionat… La pista del peu del Pedraforca se’ls va fer llarga i els temps començaven a esfumar-se. A les 23.05h, hora prevista per l’arribada al refugi d’Estasen, varen rebre la trucada de l’Alba que els recordava que anaven tard! La bona nova va ser que havien agafat a en Kilian Jornet a Berga fent autoestop amb la maleta dels USA després de la seva darrera animalada. Kilian agafa un taxi home!!! (amb tot el carinyu ;))

Trobar algú que et dóna suport sempre és una motivació extra

La baixada cap a Gresolet la varen fer tranquils perquè l’excel ja l’havien llençat. Relliscava com aquells terres de bar on han caigut molts litres de cervesa. Poc a poc i amb alguna caiguda van anar fent camí. Tots varen tastar la fredor del terra en la immensitat de la nit. La imatge era dantesca: cinc individus rondinant i de tant en tant rodolant!

Avituallament ràpid i a enfilar cap a Sant Jordi. Les forces els anaven justetes però calia un esforç final. La pujada es va fer llarga i per moments penosa. Es varen creuar amb alguns cadàvers que anaven molt justets. Fins i tot el César, dels Bichovoladores, va estar a punt de treure la manteta tapamorts…

El Koala sembla que mai en tingui prou perquè cada vegada pateix més

Aquest darrer avituallament el varen fer a dins del refugi i vora la llar de foc. Calia estar arrecerats perquè feia fred i vent i tots anaven ben destrempats. Un dels cadàvers que havien passat instants abans, va entrar vegetal al refugi i el varen estirar en un banc. Per la pinta que duia, el nanu encara deu ser allà dormint, pobre tio!

Tan sols quedava baixar xino-xano fins a Bagà. Tot pista i asfalt però no estava en les millors condicions. La pista era costeruda i l’asfalt ja sabem com és a aquelles alçades. Però ara ja sí que ho tenien! Després de 19h38h tornaven a entrar a Bagà. Ara, però, el poble estava fantasmagòric i feia un fred que pelava. Varen recollir les bosses i es varen estranyar novament que no hi hagués menjar…

Excepte en Màrtox i el Koala la resta debutaven i ho van fer amb nota!

La resta va ser l’hòstia. Primer, l’espectacle dels peus del Manolito: butllofa sensacional i ungla trencada (va caure el troç) després d’un cop de peu a una pedra, i llavors  Litrones de celebració al vestidor i esmorzar amb l‘Uvidiu. Les volls de l’Albertus i els gintònics que duia el Koala per celebrar el seu aniversari han quedat per a la propera gresqueta de l’equip.

L’única nota negativa de la sortideta va ser la lesió al tibial de’n Màrtox. Segueix adolorit i és dubte per la marató de Sant llorenç.

Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito

Ens veiem el dia 18 d’octubre a Viladordis per fer la Barraques de Vinya!

Avanç UAB-Montserrat

La matinada de divendres no l’oblidarem mai. L’experiència va ser majestuosa, fascinant i de les que creen addicció. Cinc valents van sortir buscant Montserrat i mai van estar-hi a prop. Encara que sembli mentida, i després de 65 km van decidir aturar-se perquè la muntanya més simbòlica de Catalunya cada vegada se’ls allunyava més.

L’excursió anava dedicada al Màrtox que no els va poder acompanyar

La ruta traçada pel Farreti ho tenia tot: polígons, bars oberts, gats salvatges que els varen rascar les potes, canons i barrancs insalvables, fang i rieres, obres del quart cinturó i un poble omnipresent anomenat Olesa…

Hi havia mes bars dels previstos i això segur que els va passar factura

Al final una trucada salvadora de’n Màrtox (carregat de BigMacs) els va portar a Montserrat a les 4 de la matinada i van poder tornar a casa. Van tenir una bona gresca però no tal i com s’esperaven…

Les restes dels fantàstics bigmacs de’n Màrtox descansen als seus peus

Gràcies als que ens heu seguit i, sobretot, als que no ens heu acompanyat. Perquè s’ha de ser un autèntic Koala’s Team per sobreviure a l’aventura amb un sonriure i ja pensar en tornar-hi i tancar l’ultra trail més porc de la història.

Aviat la resta…

I Circular Pantà d’Oliana. Preferim UTO Ultra Trail Oliana, que vesteix més

Tornant de la Marxa Cap de Rec, en Màrtox em va comentar que a Oliana estaven preparant un Ultra Trail (I Circular pantà d’Oliana). Entre els projectes que planificàvem varem decidir fer-li un forat. Intentem anar a les primeres edicions per fer caliu i ajudar a consolidar aquestes iniciatives. No ens arruguen les empreses ambicioses. Tot baixant de l’UT Andorra, adolorits i fets un nyap ja vàrem fixar la data.

Amb les ganes de cursa que teníem vàrem obrir les inscripcions. Pitralls 1 i 3! Estava clar que estàvem entre els favorits. De fet, per la nostra trajectòria sabíem que donaríem el do de pit, però el resultat era una incògnita. Jo personalment volia córrer per allà. És la terra del Joan alíes Pàjaru, un manresà conegut com el nen d’Organya i que m’ha permès conèixer bons salvatges de la zona.

Els Koala’s Team duien els pitralls 1 i 3. Anaven a totes (Galeria completa)

La marxa va ser impecable. L’organització excel·lent, el circuit molt ben traçat i ben indicat (excepte les bretolades dels llevacintes dels pobles), amb uns bons entrepans (important!) i unes noies molt maques als controls… És 100% recomanable i espero que es consolidi perquè paga la pena córrer per indrets solitaris i tan desconeguts per la majoria, que ni en Màrtox havia trepitjat! Bé, potser anava de farol perquè el puta ho ha trescat tot. M’ofereixo per apadrinar la segona edició si cal!

L’estratègia era clara. Córrer i córrer molt lleugers d’equipatge. Es tractava d’anar en boles. Samarreta sense mànigues, pantalons curts i el frontal al canell. Els avituallaments eren suficients per anar sense motxilla ni bidonet. En Màrtox anava amb la samarreta koalil de reglament i la càmera de fotos. Jo em vaig calar la barretina i amunt!!!

Anar en pilotes a la muntanya és això. No ho feu si no esteu ben tarats

La sortida va ser semineutralitzada i vàrem poder anar en cap de cursa uns moment. De seguida però, ens varen passar els que més hi anaven. La nostra intenció era fer 13h i una bona posició, com més endavant millor. Val a dir q aquesta cursa té una distància pràcticament igual a la Matagalls, però 500m més de desnivell positiu i és un xic més tècnica.

Els kilòmetres passaven sota el sol i l’airet de muntanya que tan ens agrada. Guanyàvem metres amb facilitat i teníem ganes d’arribar als avituallaments. Una vegada arribats al segon punt de control, ens va sorprendre un jove seguidor de Coll de Nargó. A mi no em va oferir aigua pq sap que em fa granotes a la panxa . En Màrtox em va reproduir el diàleg tot cofoi. Deia així:
–  Vols aigua? Al koala no n’hi he ofert perquè només pren cervesa.
–  Com dius? Que el coneixes?
–  Us segueixo al blog!!! I sé que no li agrada!

La cara de sorpresa del Màrtox era evident. Finalment em va donar aigua i un bon consell: “Pren-ne que no et farà mal”. No sé si creure’t però gràcies a tu i als companys que feu les curses tan amenes i divertides. No cal dir la sensació d’eufòria que ens va envair i com ens va animar aquella anècdota.

En Màrtox guanyant desnivell i perseguint víctimes (Galeria completa)

Llavors ja tocava córrer amb alguns trams preciosos i una posta de sol de les que et serviria per enamorar a la noia més bonica del món. Bé, amb un lambrusco fresquet o una sangria de cava com déu mana de suport, segur que l’enamores! Els corriols es barrejaven amb la pista en un recorregut sensacional i amb unes pendents molt assumibles tan amunt com avall. Anàvem controlant les posicions i regularment dins del Top-10, però vàrem arribar a caure fins a la 12a posició.

Quan va caure la nit va baixar la temperatura. Estàvem pelats de fred i sense opcions d’abric. Vaig comprovar de primera mà que el Màrtox ha fet un pas enrere coneixent-nos perquè aviat esgotarà les reserves de seny que tenia. Ell duia uns guants de Gilda que començaven al canell. Ara bé, molls com els duia li varen fer més nosa que servei fins que els va escalfar. Als controls anaven ben abrigats i em vaig adonar que la nostra indumentària era insuficient. Cap al final també ens van reconèixer pel blog i ens varen saludar tot dient-nos que ens havíem passat anant sense quipatge. Els dos dúiem la panxa tocada de tant entrepà i sobredosi de coca-cola. Però no vàrem haver d’adobar cap pi.

La solitud dels pobles i els boscos encantats encara glaçaven més la suor

Encaràvem el tram final amb la moral intacta i la pota per estrenar gairebé. Per primera vegada semblava que podríem córrer fins a l’arribada. Anant a ritme des del principi tot indicava que havíem regulat. O potser és que les estàvem passant putes pel fred? Estiràvem les potes i avançàvem fermament cap Oliana. El darrer tram va ser molt ràpid i amb una part perdedora per mangoneig de cintes. Des de l’organització ens varen trobar i indicar. Impecable novament.

La volta per Oliana va fer mal. Les nostres cares reflectien de tot excepte plaer. Però ja hi érem! 6è i 7è o 7è i 6è en 13h05m, tant fa. El xassís va aguantar bé i tan sols cal destacar mogrons amputats i aixelles i sotanap encetats. Al pavelló  ens varen rebre amb aplaudiments i vàrem gaudir d’una dutxa calenta amb calefacció al vestidor. Ni recordo la darrera dutxa calenta després d’una cursa de muntanya! Uns entrepans més i cap avall.

En Màrtox emulant a Gilda i el Koala tocadet (Galeria completa)

El balanç ha estat molt positiu. Vàrem gaudir com porquets del recorregut, la gent, l’ambient i les potes fines que dúiem. L’ampolla de cava i les cerveses es van quedar a la nevera perquè no podíem més. Ens hauria agradat brindar amb les noies a l’arribada (a més seguidores) perquè s’ho valien. I si féssim un fan’s club? 😉

Ara ja veurem q fem a principis d’octubre però abans hi haurà la travessa UAB-Montserrat en format free-style i oberta a tots els tarats que ens vulguin seguir. Ja us informarem i publicarem uns plànols, però us avencem que serà memorable perquè la ruta l’ha traçat en Farreti…

Tenim un president que no ens el mereixem! Olla de Núria des de Queralbs

La setmana va començar amb unes vibracions entre estranyes i curioses. Tenia la sensació de passar mono d’alta muntanya i vaig decidir que al cap de setmana s’havia de fer alguna cosa gran. El primer era buscar algun soci d’aventura, i vaig pensar que no en podria tenir de millors que els dos referents amb qui havia compartit la Porta del Cel feia unes setmanes, el Màrtox i el Koala. No van costar gens de convèncer i més quan els hi vaig proposar de fer l’Olla de Núria des de Queralbs. S’ha de tenir en compte que estem parlant de gent que com més dures són les coses amb més motivació les afronten, una cosa que vaig comprenent a poc a poc.

Preparant les 4 coses indispensables abans de partir (Fotos Màrtox)

Eren les 5.10h de dissabte i ja estàvem amb el Koala recollint al Màrtox a Manlleu (que havia estat parlant amb els mamats del poble que li demanaven si hi havia controls a la vora) i enfilant cap a Queralbs, amb la intenció de començar l’aventurilla el més aviat possible. A les 6.10h iniciàvem la rutilla amb el Camelbak fins a les vores, pa als laterals enlloc de bidons (com els vaig trobar a faltar), uns quans gels i unes cames tocadetes dels quilòmetres que portava de l’entrenament setmanal proposat per l’Albertus (quina canya que es fot…).

Pujant de Nit a Núria amb una calor sofocant (Fotos Màrtox)

No cal esmentar que el Màrtox es coneixia pam a pam la ruta, els topònims, els desnivells i el color de les tarteres de les vessants catalana i francesa de la vall. Els demès anàvem més que relaxats en aquest aspecte, cosa que és d’agrair però que està resultant poc formatiu pel Koala, que seria capaç de perdre’s corrent per la platja!

Les imatges del Santuari envoltat de muntanyes no tenen preu

L’inici de la ruta era el tram més dur perquè ens esperaven 1.700 metres de desnivell positiu fins al cim del Puigmal. Es va fer de dia mentre pujàvem cap a Núria i els Isards ens acompanyaven demostrant-nos com es puja per la muntanya. Vàrem poder gaudir d’unes bones vistes del santuari i de la gespa perfecte que el presideix. El ritme era elevat i ja estàvem fent quinieles de quan i a qui li vindria la primera “pàjara”.

El triplet fent cim al Puigmal a punt d’esmorzar com cal (Fotos Farreti)

Tot i això, la cosa és clara: com que ens passem tot el trajecte “paliquejant” i entre bromes i collonades, quan algú està més d’un minut sense dir res és senyal que està tocadet, tocadet. L’ascens al Puigmal va ser molt tranquil i un cop a dalt (2 hores 45 minuts) vem decidir menjar una mica. Destacar l’entrepà de caballa del Màrtox que s’ha passat a l’estil Koala de prescindir de gels i menjar teca de la bona.

Quan deixo de córrer per esperar-los també afluixen els malparits

La vista era memorable i allà varem fer-nos a la idea del què ens esperava. Una carena d’uns 15 quilòmetres en la que donaríem la volta a tot el santuari tocant el cel i en la que coronaríem tretze cims d’uns 2.700 metres. Això si que és skyrunning!!! Vaig proposar titular la crònica “Els 13 cims” però la veu de l’experiència em va dir que mai es pot posar el títol sense haver completat l’aventura ja que sempre passen coses inesperades. Tenia tota la raó del món!!!

El Koala sense barretina rendeix al 50% de la seva pota habitual

Així que amunt i avall i cim a cim els quilòmetres anaven passant i les potes s’anaven fatigant. Els excursionistes es succeïen i molts caminaven amb unes motxilles ingovernables a l’esquena. Quins collons que tenen! Això, juntament amb un mal estar a causa de l’alçada que ens va acompanyar tota la carena va fer que sorgissin dubtes respecte si podríem completar tot l’itinerari en el temps previst. De fet, cada vegada que paràven a contemplar l’Olla, sentíem que l’olla ens marxava. Era un efecte psicotròpic natural que a més d’un faria addicte a la muntanya 😉

El mal d’alçada va fer perdre el nord al koaleta (Fotos Farreti)

Vàrem contemplar les grans vistes de la zona francesa mentre en Màrtox seguia impartint lliços d’accidents geogràfics i topònims. Quan sigui avi crec que haurem d’anar vora una llar de foc i que ens talli l’espetec mentre explica rondalles a la canalla. La vessant francesa té un aspecte familiar pel Koala i per mi, ens van recordar els grans Picos de Europa. L’últim cim el vàrem assolir quan portàvem 6 hores de pujades i baixades corrent la majoria dels trams i ja només ens quedaven 1.500 metres de baixada picada fins el cotxe. Allà es va començar a notar la fatiga i el genolls van començar a adolorir-se a causa de la gran pendent que calia baixar fent marrada (alguna cosa hem après) i que el terreny era massa irregular. Fins hi tot una vaca ens va mostrar les hostilitats de la vall…

La pobra no tenia ni cucs. Ni l’Último superviviente l’aprofitava…

Després d’una hora de baixada entre una vegetació selvàtica farcida d’ortigues, per fi arribàvem al riu Freser, que caldria que seguíssim uns tres quilòmetres per arribar al cotxe. Com la resta del dia anàvem passant excursionistes, i de sobte un senyor molt gran amb banyador i sabates poc recomanables per aquells terrenys irregulars ens barrava el pas i no s’apartava el malparit! Em va passar pel cap de comentar-li si es podia apartar amb la sutilesa dels bons corredors: “Poder que ens apartem, no?”, i va ser llavors quan es girà i vàrem flipar.

Un excursionista entès ens va demanar una foto. Diu que ens segueix

El president Pujol havia anat a fer-se una banyadeta al riu! Vàrem fer la salutació de rigor i al cap de deu metres ho varem comentar. El Màrtox no se n’havia adonat de qui era tot i portar els ulls com sortits de les òrbites (potser anava una mica petadet 😉 i el Raül estava al.lucinant. Va proposar de comentar-li de fer-nos una foto tots junts i agrair-li la seva tasca, però al final només va haver-hi foto. Així va ser. El vàrem saludar de nou, i mentre ens fèiem les fotos ens va demanar d’on érem, a què ens dedicàvem i d’on veníem. En Màrtox li va explicar amb tot detall tota la ruta que havíem fet i, tot i que li va costar d’entendre que ho havíem fet del tiron, li va agradar bastant la manera com passàvem el dissabte al matí. Seguidament ens va donar la mà i cap avall tot pensatius i sense entendre massa el què ens havia passat. Sense cap dubte, el títol de la crònica ja no podia ser els 13 cims.

Cerveses fresques a l’arribada, ens ho mereixem: 31 km, 3.126m, 7h40m

Deu minuts i ja érem al cotxe. Allà, com sempre, cerveses fresques i un bany al Freser que el cos va agraïr molt. S’acabava una aventura (30,9km / 3.190 metres + / 7h45m) que havia tingut un convidat de luxe i que sense cap mena de dubte no oblidarem mai. Quina serà la pròxima?? A qui trobarem?? Jo crec que a partir d’ara ens vindran a trobar a la muntanya per sortir al blog del Koala’s Team…