Agenda koalil de desembre. A topeeeeeee

Com diuen els tòpics, la infermeria està plena al Koala’s Team. En Farreti està reparant el motor i el tibial després de la trencadissa de Sant Llorenç. Explica que mentre pujava la Mola parafrasejava al Koala quan va sentenciar que la Mola era la muntnaya més dura de Catalunya… L’Albertus porta el king-kong a l’espatlla des que va decidir parar després de patir com un porc en zel envoltat de truges que no es deixen tocar a Barraques de Vinya. El trio format per Màrtox, Koala i Manolito encara s’està llepant les ferides de la darrera marató. Ho van donar tot. El Màrtox i el Manolito, per cert, faran tàndem a la Berga-Santpedor. Aparteu les criatures!
Però encara que el panorama sembli desolador, la moral està pels núvols! Ja se sap que pels Koala’s Team la pota comença en aquella màquina que ens guia i que ens fa veure noies despullades on no hi són.

Com que ningú entrena com cal, perquè tots tenen alguna cosa, s’han posat uns reptes al desembre per engrescar-se. Abans però, cap a Montserrat amb els tarats que munten la Marató Pirata. Els objectius de desembre són els següents:

• Maratón de Espadán 13/12/2009: Marató a Segorb (Castelló) on a la primera foto del web surt neu. El Farreti va enviar el mail abans de mirar el perfil. El torna boig la idea de lliscra i patir. Diuen que farà molt de fred. Divendres baixaran i s’engataran com marquen els cànons per a poder descansar bé la nit de dissabte.
• Buff Epic Race 20/12/2009: Cursa de deumil amb obstacles al Castell de Montjuïc. El Koala i en Farreti la correran amb barretina, set betes i boxers vermells. A pit descobert. Alguns manrussins ja han confirmat la seva presencia a l’esdeveniment. Memorable, sens dubte.
• Ultra Trail Ruta del Ter 28-30/12/2009: La cirereta a un any carregat de kilòmetres i aventures. 140 milles (225km. A partir de 80km -50 milles- el Màrtox parla en milles sempre). 3 etapes resseguint el Ter des del Pirineu fins a l’Estartit. Unes jornades inoblidables amb tot a sobre, que acabaran cada dia en algun bufet on poder recuperar la pota i l’esperit. Per cert, necessiten Pacers que els ajudin, i prometen no rebentar-los com fa el Kilian…

No us sembla acollonant tanta moral??? Per acabar-ho d’adobar, el Koala i en Màrtox ja s’han inscrit a la Costa Brava Xtrem Running. Que en quina modalitat? Si n’hi ha dues, la més llarga. O alguna vegada heu agafat el cubata menys ple, quan heu dubtat quin era el vostre?
Que n’aprenguin!

Marató de Muntanya de Sant llorenç Savall, un passeig per la muntanya

Fa no sé quants mesos, l’equip del Koala’s Team va decidir anar a córrer la Marató de Sant Llorenç. Va ser una d’aquelles decisions que mana la rauxa i que va fer que el Manolito corrés amb el pitrall 501 (1r inscrit), el Koala amb el 504 i el Màrtox amb el 509. Es veia que la tropa hi anava. El Farreti i l’Albertus no varen tenir tanta pressa, però també estaven a l’all.  El treball d’equip funciona entre els Koales!

Avui era el dia. l’Albertus estava en fase repòs dels excessos de les darreres setmanes i el Farreti dubtava per unes molèsties (bé, un mal de collons al tibial quan caminava). El trenet xu-xu format pels incombustibles Manolito, Màrtox i Koala estava motivat i amb ganes d’exprimir-se. A més, aquest grup havia de ser comandat pel Koaleta, que darrerament arrosegava una fama injusta de xuparodes.

El cotxe amb 5 tius calents no parava d’entelar-se. Hi havia foc a dins!

L’Albertus ha estat baixa de darrera hora malgrat dubtar fins la matinada i a Sant Llorenç s’ha presentat el Manolito i un cotxe carregat de brètols manresans amb el Màrtox al volant, el Koala, el Farreti, el Sergi78, i l’Ismafc. Pitralls i tret de sortida. El Farreti volia seguir al Guido i el Sergi al Farreti. Han quedat que quan es girés el saludaria… Els koaletes farien treball en equip, és a dir, quan un peta els altre se n’en foten i no el deixen plegar  🙂

El Farreti anava a 4h i a passar als manrussians que fèien la mitja, mentre el trenet a 5h. El loco de la coleta ha xupat bona roda al Guido fins a dalt de la Mola, on el tibial li ha aconsellat plegar. Sorprenentment hi ha posat seny! La resta anava darrera comandats pel Koala que marcava un  ritme trempant t’empaito. Val a dir que el Manolito debutava en Marató malgrat les vomitades de Cavalls i l’ultra UAB-Montserrat. Però no eren maratons, oi?

Farreti kaputt per lesió (galeria completa Sr. Castells)

Han fet una cursa molt seriosa amb pocs contratemps i molta companyonia. Això sí, avituallaments ràpids i només amb un espolsat de sabates per part del Manolito. Avui segurament, els nanos han arribat al límit del que poden córrer. Tots han patit fatiga muscular i rampes. S’explicaria amb una equació molt senzilla. Han entrenat molt semblant l’últim més. Entre 110 i 120 kilòmetres casascú, però 80 a Cavalls, 10 a Barraques (comú) i una sortida o dues en solitari cada un. Si no han rebentat avui, probablement no ho faran mai… Bé, el Koaleta tibava fort i valent però a 1km de meta ha hagut de parar amb una bola al quadríceps que semblava una mamella de la talla 90!

El trenet koalil arribant enrampats fins els pebrots

A l’arribada (5h24m), festival d’entrepans i cerveses. La millor postcursa de Catalunya sense dubte 😉 Llavors dinar de 22 amb els amics de la mitja a Monistrol de Calders. Corrent mai serem bons, però menjant i mamant a veure qui s’atreveix a jugar-s’hi alguna cosa que li passen per sobre! Han pogut saludar a en Joan Vilana, guanyador a la II Barraques de Vinya, les noies del Xino-Xano no m’apretis i a en Raül Sales, que serà pare per tercera vegada. Que n’aprenguin!
La propera cursa per alguns serà la Bega-Santpedor i per tots, la Marató Pirata de Montserrat.
Avui i sempre, al límit.

Avanç de Cavalls de Vent: tres debutants s’han estrenat amb nota

Començarem destacant les coses bones de l’ultafons: companyonia, bon ambient, música a capela i patiment a dojo. No trobeu fantàstiques les hores d’esgotament i pàjara? Segurament l’addicció a aquest esport és la manera amb què se superen els mals moments, patint i patint.

Koala’s Team i Bichovoladores. Només faltava en Farreti

Els Koala’s Team no som ploramiques ni de queixar-nos a les curses, però l’alimentació de Cavalls en cursa ens va semblar mal gestionada. Va faltar un avituallament sòlid abans del sopar i s’haurien agraït alguns entrepans a l’arribada. Els que som lentets valorem molt no passar gana a la muntanya! A més, la falta d’aliment resta pota… tot i que reconeixem que sortir a les 11 hores ens va permetre esmorzar amb cervesa 😉

La cursa pintava bé abans de les pàjaras i els pinxasitus…

L’expedició del koala’s Tem l’encapçalava l’Albertus, amb el bessó en dubtoses condicions i mitjonets de nenassa i talla s de bessó :D. La resta de l’equip anava a fer una volta i a recolzar al Manolito, que debutava en cursa llarga perquè la UAB-Montserrat no compta. Cal destacar també els membres de l’equip clònic dels Bichovoladores que també debutaven i van completar un ultra sense massa fisures.

Els nanos desorientats i amb ganes de prendre cervesa

De la resta destacar les dues vomitades del Manolito quan portàvem 7 hores (la segona amb un raig sensacional digne dels que prenen mitja dotzena de gintònics) que anava de politoxicòman: coup de fouet, barretes i ibuprofè…

Les drogues van fer petar la panxa del Manolito

Felicitem a l’organització perquè ens va portar una bossa mitja cursa. Allà hi duiem la bóta de vi i algunes cerveses per fer pujar la moral de tropa!

El Koala assedegat es converteix en una bèstia salvatge

Una vegada a Bagà tot varen ser somriures. La feina estava feta però abans d’anar a dormir hi va haver cerveses al vestuari i algunes al Bar Avenida. Records al mega crack de l’Uvidiu!!!

Visca els ultres, els koala’s i la mare que els va parir!!!

Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito

Aviat farem la crònica completa i la que us devem de la UAB-Montserrat. Disculpeu als nanos que van una mica atrafegats darrerament. I com diu el mestre Sabina: “Ya vendrán tiempos peores”.
Que n’aprenguin !!*!!

I Circular Pantà d’Oliana. Preferim UTO Ultra Trail Oliana, que vesteix més

Tornant de la Marxa Cap de Rec, en Màrtox em va comentar que a Oliana estaven preparant un Ultra Trail (I Circular pantà d’Oliana). Entre els projectes que planificàvem varem decidir fer-li un forat. Intentem anar a les primeres edicions per fer caliu i ajudar a consolidar aquestes iniciatives. No ens arruguen les empreses ambicioses. Tot baixant de l’UT Andorra, adolorits i fets un nyap ja vàrem fixar la data.

Amb les ganes de cursa que teníem vàrem obrir les inscripcions. Pitralls 1 i 3! Estava clar que estàvem entre els favorits. De fet, per la nostra trajectòria sabíem que donaríem el do de pit, però el resultat era una incògnita. Jo personalment volia córrer per allà. És la terra del Joan alíes Pàjaru, un manresà conegut com el nen d’Organya i que m’ha permès conèixer bons salvatges de la zona.

Els Koala’s Team duien els pitralls 1 i 3. Anaven a totes (Galeria completa)

La marxa va ser impecable. L’organització excel·lent, el circuit molt ben traçat i ben indicat (excepte les bretolades dels llevacintes dels pobles), amb uns bons entrepans (important!) i unes noies molt maques als controls… És 100% recomanable i espero que es consolidi perquè paga la pena córrer per indrets solitaris i tan desconeguts per la majoria, que ni en Màrtox havia trepitjat! Bé, potser anava de farol perquè el puta ho ha trescat tot. M’ofereixo per apadrinar la segona edició si cal!

L’estratègia era clara. Córrer i córrer molt lleugers d’equipatge. Es tractava d’anar en boles. Samarreta sense mànigues, pantalons curts i el frontal al canell. Els avituallaments eren suficients per anar sense motxilla ni bidonet. En Màrtox anava amb la samarreta koalil de reglament i la càmera de fotos. Jo em vaig calar la barretina i amunt!!!

Anar en pilotes a la muntanya és això. No ho feu si no esteu ben tarats

La sortida va ser semineutralitzada i vàrem poder anar en cap de cursa uns moment. De seguida però, ens varen passar els que més hi anaven. La nostra intenció era fer 13h i una bona posició, com més endavant millor. Val a dir q aquesta cursa té una distància pràcticament igual a la Matagalls, però 500m més de desnivell positiu i és un xic més tècnica.

Els kilòmetres passaven sota el sol i l’airet de muntanya que tan ens agrada. Guanyàvem metres amb facilitat i teníem ganes d’arribar als avituallaments. Una vegada arribats al segon punt de control, ens va sorprendre un jove seguidor de Coll de Nargó. A mi no em va oferir aigua pq sap que em fa granotes a la panxa . En Màrtox em va reproduir el diàleg tot cofoi. Deia així:
–  Vols aigua? Al koala no n’hi he ofert perquè només pren cervesa.
–  Com dius? Que el coneixes?
–  Us segueixo al blog!!! I sé que no li agrada!

La cara de sorpresa del Màrtox era evident. Finalment em va donar aigua i un bon consell: “Pren-ne que no et farà mal”. No sé si creure’t però gràcies a tu i als companys que feu les curses tan amenes i divertides. No cal dir la sensació d’eufòria que ens va envair i com ens va animar aquella anècdota.

En Màrtox guanyant desnivell i perseguint víctimes (Galeria completa)

Llavors ja tocava córrer amb alguns trams preciosos i una posta de sol de les que et serviria per enamorar a la noia més bonica del món. Bé, amb un lambrusco fresquet o una sangria de cava com déu mana de suport, segur que l’enamores! Els corriols es barrejaven amb la pista en un recorregut sensacional i amb unes pendents molt assumibles tan amunt com avall. Anàvem controlant les posicions i regularment dins del Top-10, però vàrem arribar a caure fins a la 12a posició.

Quan va caure la nit va baixar la temperatura. Estàvem pelats de fred i sense opcions d’abric. Vaig comprovar de primera mà que el Màrtox ha fet un pas enrere coneixent-nos perquè aviat esgotarà les reserves de seny que tenia. Ell duia uns guants de Gilda que començaven al canell. Ara bé, molls com els duia li varen fer més nosa que servei fins que els va escalfar. Als controls anaven ben abrigats i em vaig adonar que la nostra indumentària era insuficient. Cap al final també ens van reconèixer pel blog i ens varen saludar tot dient-nos que ens havíem passat anant sense quipatge. Els dos dúiem la panxa tocada de tant entrepà i sobredosi de coca-cola. Però no vàrem haver d’adobar cap pi.

La solitud dels pobles i els boscos encantats encara glaçaven més la suor

Encaràvem el tram final amb la moral intacta i la pota per estrenar gairebé. Per primera vegada semblava que podríem córrer fins a l’arribada. Anant a ritme des del principi tot indicava que havíem regulat. O potser és que les estàvem passant putes pel fred? Estiràvem les potes i avançàvem fermament cap Oliana. El darrer tram va ser molt ràpid i amb una part perdedora per mangoneig de cintes. Des de l’organització ens varen trobar i indicar. Impecable novament.

La volta per Oliana va fer mal. Les nostres cares reflectien de tot excepte plaer. Però ja hi érem! 6è i 7è o 7è i 6è en 13h05m, tant fa. El xassís va aguantar bé i tan sols cal destacar mogrons amputats i aixelles i sotanap encetats. Al pavelló  ens varen rebre amb aplaudiments i vàrem gaudir d’una dutxa calenta amb calefacció al vestidor. Ni recordo la darrera dutxa calenta després d’una cursa de muntanya! Uns entrepans més i cap avall.

En Màrtox emulant a Gilda i el Koala tocadet (Galeria completa)

El balanç ha estat molt positiu. Vàrem gaudir com porquets del recorregut, la gent, l’ambient i les potes fines que dúiem. L’ampolla de cava i les cerveses es van quedar a la nevera perquè no podíem més. Ens hauria agradat brindar amb les noies a l’arribada (a més seguidores) perquè s’ho valien. I si féssim un fan’s club? 😉

Ara ja veurem q fem a principis d’octubre però abans hi haurà la travessa UAB-Montserrat en format free-style i oberta a tots els tarats que ens vulguin seguir. Ja us informarem i publicarem uns plànols, però us avencem que serà memorable perquè la ruta l’ha traçat en Farreti…

Tenim un president que no ens el mereixem! Olla de Núria des de Queralbs

La setmana va començar amb unes vibracions entre estranyes i curioses. Tenia la sensació de passar mono d’alta muntanya i vaig decidir que al cap de setmana s’havia de fer alguna cosa gran. El primer era buscar algun soci d’aventura, i vaig pensar que no en podria tenir de millors que els dos referents amb qui havia compartit la Porta del Cel feia unes setmanes, el Màrtox i el Koala. No van costar gens de convèncer i més quan els hi vaig proposar de fer l’Olla de Núria des de Queralbs. S’ha de tenir en compte que estem parlant de gent que com més dures són les coses amb més motivació les afronten, una cosa que vaig comprenent a poc a poc.

Preparant les 4 coses indispensables abans de partir (Fotos Màrtox)

Eren les 5.10h de dissabte i ja estàvem amb el Koala recollint al Màrtox a Manlleu (que havia estat parlant amb els mamats del poble que li demanaven si hi havia controls a la vora) i enfilant cap a Queralbs, amb la intenció de començar l’aventurilla el més aviat possible. A les 6.10h iniciàvem la rutilla amb el Camelbak fins a les vores, pa als laterals enlloc de bidons (com els vaig trobar a faltar), uns quans gels i unes cames tocadetes dels quilòmetres que portava de l’entrenament setmanal proposat per l’Albertus (quina canya que es fot…).

Pujant de Nit a Núria amb una calor sofocant (Fotos Màrtox)

No cal esmentar que el Màrtox es coneixia pam a pam la ruta, els topònims, els desnivells i el color de les tarteres de les vessants catalana i francesa de la vall. Els demès anàvem més que relaxats en aquest aspecte, cosa que és d’agrair però que està resultant poc formatiu pel Koala, que seria capaç de perdre’s corrent per la platja!

Les imatges del Santuari envoltat de muntanyes no tenen preu

L’inici de la ruta era el tram més dur perquè ens esperaven 1.700 metres de desnivell positiu fins al cim del Puigmal. Es va fer de dia mentre pujàvem cap a Núria i els Isards ens acompanyaven demostrant-nos com es puja per la muntanya. Vàrem poder gaudir d’unes bones vistes del santuari i de la gespa perfecte que el presideix. El ritme era elevat i ja estàvem fent quinieles de quan i a qui li vindria la primera “pàjara”.

El triplet fent cim al Puigmal a punt d’esmorzar com cal (Fotos Farreti)

Tot i això, la cosa és clara: com que ens passem tot el trajecte “paliquejant” i entre bromes i collonades, quan algú està més d’un minut sense dir res és senyal que està tocadet, tocadet. L’ascens al Puigmal va ser molt tranquil i un cop a dalt (2 hores 45 minuts) vem decidir menjar una mica. Destacar l’entrepà de caballa del Màrtox que s’ha passat a l’estil Koala de prescindir de gels i menjar teca de la bona.

Quan deixo de córrer per esperar-los també afluixen els malparits

La vista era memorable i allà varem fer-nos a la idea del què ens esperava. Una carena d’uns 15 quilòmetres en la que donaríem la volta a tot el santuari tocant el cel i en la que coronaríem tretze cims d’uns 2.700 metres. Això si que és skyrunning!!! Vaig proposar titular la crònica “Els 13 cims” però la veu de l’experiència em va dir que mai es pot posar el títol sense haver completat l’aventura ja que sempre passen coses inesperades. Tenia tota la raó del món!!!

El Koala sense barretina rendeix al 50% de la seva pota habitual

Així que amunt i avall i cim a cim els quilòmetres anaven passant i les potes s’anaven fatigant. Els excursionistes es succeïen i molts caminaven amb unes motxilles ingovernables a l’esquena. Quins collons que tenen! Això, juntament amb un mal estar a causa de l’alçada que ens va acompanyar tota la carena va fer que sorgissin dubtes respecte si podríem completar tot l’itinerari en el temps previst. De fet, cada vegada que paràven a contemplar l’Olla, sentíem que l’olla ens marxava. Era un efecte psicotròpic natural que a més d’un faria addicte a la muntanya 😉

El mal d’alçada va fer perdre el nord al koaleta (Fotos Farreti)

Vàrem contemplar les grans vistes de la zona francesa mentre en Màrtox seguia impartint lliços d’accidents geogràfics i topònims. Quan sigui avi crec que haurem d’anar vora una llar de foc i que ens talli l’espetec mentre explica rondalles a la canalla. La vessant francesa té un aspecte familiar pel Koala i per mi, ens van recordar els grans Picos de Europa. L’últim cim el vàrem assolir quan portàvem 6 hores de pujades i baixades corrent la majoria dels trams i ja només ens quedaven 1.500 metres de baixada picada fins el cotxe. Allà es va començar a notar la fatiga i el genolls van començar a adolorir-se a causa de la gran pendent que calia baixar fent marrada (alguna cosa hem après) i que el terreny era massa irregular. Fins hi tot una vaca ens va mostrar les hostilitats de la vall…

La pobra no tenia ni cucs. Ni l’Último superviviente l’aprofitava…

Després d’una hora de baixada entre una vegetació selvàtica farcida d’ortigues, per fi arribàvem al riu Freser, que caldria que seguíssim uns tres quilòmetres per arribar al cotxe. Com la resta del dia anàvem passant excursionistes, i de sobte un senyor molt gran amb banyador i sabates poc recomanables per aquells terrenys irregulars ens barrava el pas i no s’apartava el malparit! Em va passar pel cap de comentar-li si es podia apartar amb la sutilesa dels bons corredors: “Poder que ens apartem, no?”, i va ser llavors quan es girà i vàrem flipar.

Un excursionista entès ens va demanar una foto. Diu que ens segueix

El president Pujol havia anat a fer-se una banyadeta al riu! Vàrem fer la salutació de rigor i al cap de deu metres ho varem comentar. El Màrtox no se n’havia adonat de qui era tot i portar els ulls com sortits de les òrbites (potser anava una mica petadet 😉 i el Raül estava al.lucinant. Va proposar de comentar-li de fer-nos una foto tots junts i agrair-li la seva tasca, però al final només va haver-hi foto. Així va ser. El vàrem saludar de nou, i mentre ens fèiem les fotos ens va demanar d’on érem, a què ens dedicàvem i d’on veníem. En Màrtox li va explicar amb tot detall tota la ruta que havíem fet i, tot i que li va costar d’entendre que ho havíem fet del tiron, li va agradar bastant la manera com passàvem el dissabte al matí. Seguidament ens va donar la mà i cap avall tot pensatius i sense entendre massa el què ens havia passat. Sense cap dubte, el títol de la crònica ja no podia ser els 13 cims.

Cerveses fresques a l’arribada, ens ho mereixem: 31 km, 3.126m, 7h40m

Deu minuts i ja érem al cotxe. Allà, com sempre, cerveses fresques i un bany al Freser que el cos va agraïr molt. S’acabava una aventura (30,9km / 3.190 metres + / 7h45m) que havia tingut un convidat de luxe i que sense cap mena de dubte no oblidarem mai. Quina serà la pròxima?? A qui trobarem?? Jo crec que a partir d’ara ens vindran a trobar a la muntanya per sortir al blog del Koala’s Team…

La Porta del Cel conquerida per 3 tios en zel famèlics de paella

El cap de setmana prometia emocions fortes. Un reguitzell de sensacions, esforç, goig i joia. I així va ser. No hi havia dubtes sobre l’èxit de l’empresa i la Porta del Cel va caure al sac del Koala’s Team. Com tantes altres fites que ja no es resisteixen a l’empemta d’aquests sonats, tarats i desviats trescadors de muntanya de la bona.

L’expedició l’encapçalava em Màrtox, ja coneixedor de la zona i un dels referents de l’ultrafons català, i l’acompanyaven els dos cadellets Farreti i Koala. El repte era completar la travessa, però hi havia opcions fermes de baixar de 20h i fins hi tot algú parlava de 18h! Aquest primer d’agost es varen reunir uns 30 corredors amb la intenció de realitzar la passejada i la majoria ho varen aconseguir.

L’eufòria es desbordava per moments. Calia sopar i sortir! (fotos Torren6)

A part dels 3 valents, hi havia 15 amics que els donarien suport i es carregarien la sang d’alcohol. Eren manresans, barcelonins i txecs, Una espècie de barreja intercultural on hi havia la rauxa salvatge dels del bages, la classe dels de la capital i la finura dels grans productors de cervesa. Tot un encert! La logística contemplava fer càmping dues nits (els qui no corrien) i cerveses, cubates, carn a la brasa i paella de final de festa.

Centrant-nos en la Porta del Cel, val a dir que els nervis es notaven a l’arribar a Graus. Eren les 22h de divendres amb tot el dia a sobre. Els 3 varen decidir atacar la Porta sense dormir i prendre la sortida als voltants de la mitjanit. Sopar de rigor amb espaguetis blancs i les motxilles a punt. En Xavier era el més preparat i en Farreti com sempre anava amb una mà a cada ou. Mai una motxilla havia anat tan buida per fer una travessa…  El Koala duia pa i llaunes de sardines, a més de 12 ous de guatlla durs per avituallar a la colla.

Distesos abans de la sortida. En Farreti portava pa als laterals de la motxi

Un grupet de corredors del fòrum Tierra Vertical va sortir a mitjanit amb puntualitat. El formaven 5 corredors comandats per l’arxiconegut Paco Robles, i per tant eren Los hombres de Paco. Els puntets lluminosos dels seus frontals van ser una bona referència durant tota la nit. A dos quarts d’uns sortiens els koaletes esperonats pels seus acompanyants, alguns dels quals ja cantaven el viva’l rei atenuats pel vi i el güisky del refugi.

La travessa nocturna va ser divertida i sense massa sobresalts gràcies al gran coneixement del terreny de’n Xavier. Ell mateix va regalar als companys un dels moments culminants de la jornada: caiguda al riu a les 2.30h amb una aigua gèlida i una remullada completeta. Això sí, es va alçar i canviar la samarreta i va continuar com un matxote. No volien aturar-se gaire perquè en Màrtox i el Koala els perseguia la mala fama de de fer massa aturades…

El primer punt de control va ser el cim del Certascan on la immensa plana francesa els va deixar meravellats. Feia fred i van baixar amb rapidesa sense entretenir-se massa per anar a trobar el refugi i el llac amb el mateix nom.

Coronació del Certascan  amb un fred que la pelava (Fotos Martox)

A la sortida del refugi de Certascan varen extremar la prudència perquè hi havia trams perdedors i als Hombres de Paco els varen veure desorientats. Allà va començar el primer defalliment del Koala que l’acompanyaria durant força hores. Anaven bebent puntualment i ingerint aquell sucedani de menjar anomenat gel. Que difícil és optimitzar l’alimentació en travessa!

La travessa es va endurir per moments amb la pujada al coll de l’Artiga. Molts blocs i bulldozers a més d’unes pendents molt pronunciades van alentir la marxa. No tots anaven lents, perquè en Farreti tirava i anava esperant als companys tant pujant com baixant. A la baixada de grans blocs i enporta de França es va gaudir i varen començar a compartir la cursa amb els companys que havien sortit a la mitjanit. El Koala no es va assabentar que s’entrava a França perquè no veure ni el punt fronterer ni el Guàrdia Civil del torn…

Avituallament a Pinet amb els Hombres de Paco al fons

L’aproximació al refugi de Pinet, a peu de la vessant francesa de la Pica d’Estats es va fer molt feixuga per tothom. En Martox va haver d’afluixar al darrer tram i el Koala duia un globo que no sabia massa on era. Es queixava d’inanició perquè sempre menja molt en cursa i aquí no hi havia salat! Al refugi van compartir taula amb els companys Paco Robles & cia. i sota un vent considerable que els va fer arrencar amb les articulacions rígides. En Farreti va veure com els seus companys baixaven emulant a Robocop i Xiquito de la Calçada i es prenien un ibuoprofè per tal de capejar el dolor. Tan sols duien 9 hores però es veia que la jornada seria moooolt llarga. El Koala va demanar al Martox si el refugi era en sòl francès i en Martox es creia que anava tocat de mort. Durant alguns minuts el Koala anava escortat pels seus comopanys ja que patien que caigués rodó.

L’ascenció a la Pica va ser de les que fan història. En Farreti es va avançar i va ser el fotògraf del cim durant 26 minuts (els que va treure a la resta del grup). En Martox i el Koala van patir de valent. Un defalliment doble que els va deixar debilitats i amb unes passes curtes que semblaven fetes a la lluna (Martox dixit). Van haver de seure i es van confessar mútuament: els dos anaven trencats perquè sempre surten massa ràpid.

Cim de la Pica d’Estats amb barretina i estelada. Ja portaven mitja cursa

La baixada de la Pica es va fer llarga però van poder trepitjar neu, que sempre és un alegria. L’aproximació al refugi de Vallferrera amb un flanqueig terrible va ser etern. Hi havia gana i molta travessa per davant encara. Les forces anaven justetes i en Farreti seguia avançant-se i esperant a la resta de l’equip. A pocs metres del refugi, un corredor fresc com una rosa els va passar. Era en Jordi Martínez de Marsay que anava camí d’un rècord que costarà de superar.

Al refugi varen fer una bons entrepans i es van conjurar per intentar fer la darrera etapa en 6 horetes. Un passeig, quan ja en duien 14… El sol picava de valent i l’ascenció al darrer llac va ser molt dura. Pas a pas guanyaven metres i comprovaven atònits quan metres quedaven a l’altímetre. Quina agonia!

Una vegada al llac, es varen refrescar i tan sols quedaven dues pujades que varen saber negociar amb destresa. Un parell de tarteres amb herbeta que calia pujar sense aturar-se. En Farreti tornava a esperar. Ells calculen que devia esperar entre 150 i 200 minuts. Un salvatge d’aquests hauria d’anar sol!

Darrer coll amb Miss Farreti lluint cames i tipet al fons

Només quedava baixar fins a Tavascan i pujar a Graus. Pensàvem que estava més a prop però encara quedava moltíssim. A més, la pota anava justeta i varen caminar molt. En Martox seguia amb el seu ric vocabulari enriquient la sortida: un esperó, una pleta, un circ, un ronyo, les congestes, tarteres, els amarratges del riu, etc. Un festival de muntanyisme! Una vegada a dalt varen poder veure una de les imatges més meravelloses d’aquestes contrades. Un gran prat gegant s’obria als seus peus.

Aquests prats anunciaven que el final estava proper però calia lluitar-ho

La baixada va ser feixuga i el cel es cobria. Hi havia pluges anunciades i tan sols esperaven que no els enganxés tan descoberts. Van anar baixant i les gotes van fer acte de presència a la cabana de Boldis. El Koala es va posar la capelina tècnica d’Andorra i va patir dues caigudes sota la pluja. Els vents es van accentuar i la calamarsa va aparèixer amb una força moderada. Quin final tan èpic per una excursió sensacional! Tavascan quedava lluny i el trencall del GR-11 no acabava d’arribar.

Amb una bona baixada van arribar fins a Tavascan, on els esperaven els de la colla. Els aplaudiments els van esperonar però només volien prendre una cervesa i seguir el camí.

Les cerveses esperaven a la taula però calia la foto de rigor!

La pujada a Graus va ser per carretera (5km) i segurament va ser el moment més penós de la travessa. Molt lenta i amb fred, però a dalt els varen tornar a rebre amb aplaudiments i més cerveses. Bona feina 6Q i bona cursa nois! Amb cervesa i tot 21h53m de patiment i diversió. Una experiència sensacional i molt emotiva.

El sopar va ser al refugi  i en Farreti i en Martox van trencar motor ràpidament. Hi havia una mica de confusió sobre si prendre cubates o cerveses i el Koala va dinamitzar el grup. Cubates fins a liquidar els licors i cerveses per apagar el foc dels destil·lats. Varen fer net i els barcelonins van quedar rendits davant l’etilisme dels manresans. Bo és destacar el Mag Blasi que va deixar a tothom amb un pam de nas.

El Koala lluint-se amb les 3kg de paella valenciana

Diumenge al matí alguns duien a la cara les marques dels excessos però d’altres encara van anar a fer Hydrospeed. Calia no entretenir-se i en Koala i en Marto van remullar les articulacions al riuet abans de començar a fer la paella. Era del tipus paella valenciana amb 3kg d’arròs, 2 pollastres, 2 conills, 2 kg de mongeta verda i garrofó. No va quedar malament però tanta quantitat sempre costa de dominar. Tothom va repetir i en Farreti el Koala van dur la davantera amb 4 i 5 plats respectivament 😉

Paellot per 18 persones i per celebrar l’èxit a la Porta del Cel (fotos paella)

La tornada va ser com sempre: parlant de projectes i barbaritats. Canviarem algun dia? Ara els de l’equip ja estan concentats en l’UT Oliana, la Marató de Collserola i, sobretot, en la Marató de Sant Llorenç on hi anirà l’equip al complert. Quan fem la pròxima paella?

Que n’aprenguin!
Koala’s Team

El Koala a les 3 Comarques d’Alpens – 3r al campionat de Catalunya Universitari!!!

La cursa d’aquesta setmana era la darrera abans de les bestieses que m’esperen. No repassaré el calendari per estalviar-me el mal d’altura.

A la cursa d’Alpens li tenia ganes ja des de l’any passat. Enguany tornava a ser el Campionat de Catalunya Universitari de mitja marató de muntanya, i en la darrera edició crec quem vaig quedar a les portes del podi. Després de ser el penúltim universitari en mitja marató i marató d’asfalt calia tocar cuixa a la muntanya…

El cava en copa grossa està encara millor. 3r univeritari!!!

El cap de setmana pintava de conya i jo tenia clar l’objectiu. Per estar més tranquil i exprimir el cap de setmana ,vaig pujar divendres a Roses per gaudir de la millor companyia del món i estar relaxat. Ara bé, el google maps anunciava 2h de Roses a Alpens 😉 Però ja sabeu allò de sarna con gusto no pica.

De divendres a dissabte vaig descansar com un campió. A l’alçar-me ja passat migdia vaig decidir anar patinant a comprar unes vambes de trail. Finalment no en vaig trobar cap que em fes el pes per substituir les meravelloses (i poc resistents) The North Face Arnuva 100 de xúpame-la-punta que tenia i que han trencat motor. M’han anat molt bé però les vaig comprar per Pàsqua a Lyon! Ara, m’han acompanyat a Matxos, Berga, Ripoll, Zegama, Alpens i alguns entrenaments per Montserrat.

Després de no comprar res, vaig anar a estirar les cametes pel camí de Ronda. Vaig agafar directament el corriol pel tros salvatge (adjunto mapa) i tenia intenció de fer uns 40m i banyar-me a alguna d’aquelles cales solitàries. Recordava bé la passió que desperta el camí perquè l’havia fet amb l’Albertus i en Farreti fa uns mesos.

Els Koala’s Team el dia que van fer Roses-Cadaqués-Roses (Galeria completa)

Vaig córrer i gaudir de valent fent skyrunning arran del mar. És preciós. Anava fent i vaig arribar a una caleta on el camí baixa fins les pedres. Hi havia uns individus en pilotes que em van mirar una mica estranyats. La cala no és de fàcil accés i el nano baixava corrent com un salvatge. Vaig saludar i vaig seguir el meu camí. Als 5m tornava amb  la meitat de l’objectiu complert i vaig decidir banyar-me. Per un moment em va fer por per si eren d’aquells que es follaven entre ells en plena natura. Em vaig fer fort i tot despilotat em vaig banyar. En 4 minuts vaig fer tres braçades, em vaig vestir, vaig dir adéu i vaig desaparèixer corriol amunt. Crec que encara flipen els del mànec a l’aire.

A la tarda bona migdiada i un sopar de corredor: peix i marisc amb cava rosat. Que n’aprenguin!

Diumenge el despertador sonava excitat a les 5:30. Sense temps a perdre i amb la fita entre cella i cella em vaig alçar sense dubtar que era el dia. Vaig esclafar els espaguetis de corredor (ja sabeu que sense això no es tira) i vaig enfilar cap Alpens.

La clau dels bons corredors. Espaguetis blancs al cotxe camí de la cursa

Vaig arribar a Alpens concentrat i vaig poder saludar els companys de Sant Fruitós. Cal destacar-los a tots: el Puru sortia d’una lesió i va fer un temps excel·lent, la Yolanda segona en noies i en Toni que el malparit corria encorsetat perquè es va cardar la clavícula en una hòstia en bici (posarem vídeo). Ell i la Cèlia ja s’han integrat al Koala’s Team. Cal tenir pebrots per anar-hi tant…

Fent el cafè amb ells els vaig explicar què havia anat a fer a Alpens. No m’espanta la pressió i vaig de cara. Si hi ha objectiu es diu i s’hi va. A més, sortia entre els favorits perquè duia el pitrall núm. 12 😉

De la cursa no parlaré massa. com sempre. Tan sols dir que vaig fer el kilòmetre més ràpid que mai he fet (km 1 en baixada 3.54, per un dia vaig baixar de 4) i que vaig anar de més a menys. Tàctica koalil. Sortia valent però em vaig anar desinflant. Els 15 km inicials eren un cross molt maco però gens apte per les meves característiques. Vaig anar passant i al km 9 aproximadament un tiu se’m queda mirant i em pregunta:
– Ets el koala?
– Sí, i tu?
– Sóc el Rubén!!!
Quina alegria em va donar poder trobar-lo en cursa però com hi va el malparit. Corre amunt sense defallir. Jo me’l mirava i m’inventava palanques on no n’hi havia.

Enfilants el tram final i fent el no puedorrr amb les cames (Foto 3 comarques)

Quan va començar el tros tècnic vaig poder avançar alguns corredors a la pujada i sobretot a la baixada. Però ja era tard i se’m va fer curt. Al darrer kilòmetre tenia el grupet que comandava el Rubén a l’abast. Els trepitjava els talons quan vaig parir una tamborinada important però sense conseqüències. A l’entrada del poble em vaig enganxar a aquells 4 homes i al corriol final vaig veure que 2 corredors a davant meu hi havia un tiu amb una samarreta de la UdL! Era vital avançar-lo si volia fer alguna cosa al campionat universitari. Vaig fer un freestyle tremendament porc i el vaig poder passar. A l’esprint no em va arribar i li vaig arrebassar la 3a posició per un segon 🙂 Em vaig abraçar al Rubén i el vaig felicitar per com havia apretat a dins del poble.

No sabia la posició però estava prou satisfet de tot plegat. Mentre m’avituallava vaig modificar mentalment el nom de la cursa. Jo li diria Cursa 3 animals: corro com un elefant, baixo com una cabra i menjo com un porc a l’arribada.

Amb el Ruben celebrant l’arribada i reben la nostra dosi d’antioxidants

Després de la dutxa vaig anar a la plaça d’Alpens per saber la classificació. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig sentir per megafonia que era tercer!!! L’objectiu assolit i el primer podi del Koala’s Team ja era al sac. Pensava que només podria fer podi en una cursa de disfresses o una cursa de sacs. Crec que amb aquestes potes podria fotre uns bons brincos.

La cerimònia del podi va ser emotiva ja que els altres dos integrants corrien per la seva universitat, però jo corria pel Koala’s Team i així ho van dir. Una pregunta que es devien fer els presents és què collons fot un tiu del 80 a la universitat, però això són figues d’un altre paner.

Primer podi del Koala’s Team. Ja he complert i ara us toca a la resta

Vaig poder saludar companys de Zegama, el Xavier del Poble Sec amb el que ens recomanem curses mútuament i el Dani del Corredors.cat.

Ja a Roses vaig gaudir d0un bon dinar amb cava rosat que vaig veure directament de la copa que acabava de conquerir. Suposo que veure-ho a la tele m’havia influenciat. El premi gros el vaig tenir en la celebració després de dinar. Llavors sí que vaig demostrar ser tot un campió…

El Koala a Zegama-Aizkorri 2009

Algunes llegendes parlen de boscos encantats, fades que es remullen a gorgs humits i follets que corren i salten per corriols sobre un llit de fulles. Si aquest fos un blog normal començaria així la meva crònica, però no amics, som uns desvergonyits correm on correm!

A deu dies de Zegama vaig aconseguir enllaçar tres entrenaments en pla de 45 minuts. Tota una fita amb la qual esperava no tenir massa problemes musculars. El cap de setmana passat vaig estar a la platja i vaig entrenar una nova modalitat esportiva que aviat serà olímpica. Li’n diuen Spanish Triathlon 😉 Aquesta setmana passada dos entrenament més (el segon, a Logroño de 25 minuts i ple de mosquits) i creia que tenia les potes a punt.

Fulminat en 25m i ple de mosquits de l’Ebre. Perquè no se’m veu el pit…

L’estage final el vaig fer a la capital del vi, i val a dir que no és massa maca (però té bars molt xulos) i que a les fonts no hi baixa aigua sinó caldo del bo… Vaig cometre alguns excessos dionisians, però tenia la moral intacta. És més, tornant a l’hotel de concentració em vaig trobar un excursionista extranger que em va permetre fer-nos una foto després d’explicar-li que no pretenia atracar-lo. Em va recordar l’anècdota del Farreti a Sort però amb els papers canviats.

Mig marejat saludant un company a trenc d’alba (Foto: Koala’s)

Ja disposat a fer vida sana i saludable, vaig anar a Bilbao on vaig seguir amb els zuritos i els pintxos. Sense abusar. Em vaig alçar dissabte amb ganes de començar de nou. Beure molta aigua i menjar espaguetis blancs com un malparit. Els del Koala’s pensem que és més important menjar espaguetis que no pas entrenar. Els resultats així ho diuen 🙂

Ja a Zegama em vaig ajuntar amb el Joanra i el Jordi, dos del Guimba Cims i uns paios que hi van molt. Tenen unes aficions semblants a les nostres: beuen cervesa a dojo, corren pujant i baixant i descansen als plans. Sí sí, ja ho he vist dues vegades!

Cosetes compartides entre Koala’s Team i Guimba Cims abans de la cursa

Al matí nova ració d’espaguetis i com sempre ja amb la canya a punt. Podia imaginar els cims entre la boira. Estava emocionat per la samarreta commemorativa que havia fet el Joanra: el nom dels clubs pirates amb els que correm, Zegama 2009 i una senyera a davant, i una estelada a darrera. Anàvem de 21 botons i se’ns notava a la cara. Érem els més xulos de la sortida!

Sabíem que no fallaríem i ens permetíem somriure a l’hotelet (Foto: Koala’s)

La cursa ja és el de menys però l’explicaré una mica. Vaig sortir amb el Joana i l’Enric. Fent una mica la goma. Volia conservar però alhora tirar endavant per baixar de les 6 hores. Un parell de vegades vaig esperar al Joanra que volia reservar-se més.A mi el cap em demanava prudència però el cor em deia que endavant amb tot. Normalment corro amb el cor, i més en aquestes circumstàncies. Tenia clar que valia més petar que acabar pensant que encara em quedava alguna cosa per donar. Anàvem igual però quan picava avall el koala treia les ales i baixava fora pista amb algun freestyle digne de youtube.

El públic et porta ben amunt. Animen als matats també! (Foto: JB)

La vestimenta especial per l’ocasió, incloia un mocador amb una estelelada que duia sempre per anar amb moto. Un dia no me’l vaig posar i a terra. Ara el porta un peluix i li vaig mangar. Sabia que no fallaria si el duia! Tothom em saludava i els catalans cridaven com posseits. És immillorable.

Emocionat pel suport i avançant amb pas ferm (Foto: Monrasin2)

El que compta és gaudir de la gent, dels ànims, dels crits, de les banderes i del patiment. De veure que quan no pots més t’animen. Et criden pel nom i et fan pujar els benparits dels marges. Sentir que les cames t’han d’esclatar i que el cap va justet i un Aupa Raül i Visca Catalunya! et fa vibrar i arrencar a córrer muntanya amunt.

100% emoció. Encaixades, cervesa i molts ànims. Cal ser-hi (Foto: JB)

Una vegada havia coronat ja ho tenia coll avall. Però la mare que ho va parir: quines pedres! Anava amb peus de plom però em vaig distanciar dels de darrera 😉 Llavors vaig fer la baixada més difícil que mai he fet. Era llisa però dreta de collons. El tibial esquerra se’m va carregar i vaig patir per si havia d’afluixar. Però no!

Tan sols quedaven 12km de terreny pla i favorable que vaig tenir la sort de compartir amb el Lluís de Barcelona. Una abraçada per tu campió perquè em vas portar a l’objectiu! Va ser molt  llarg i dur però vàrem arribar sencers al final. Al poble ens esperaven les famílies. La meva mare, els tiets i el Xavi em van donar l’estelada i vaig arrencar a plorar d’emoció per quarta vegada. Teia un nus a l’estómac indescriptible.

Òstia nano quin braç se t’està fotent de tan córrer ((Foto: Tiet Eduard)

El camí per la vila és molt curt. És un circuitet pel centre que vàrem fer a tota llet i mirant a darrera per no perdre posicions. Vaig desplegar l’estelada i vaig poder acabar una marató com cal. Vaig oferir-li al Lluís i no ho va dubtar. Vàrem entrar junts i satisfets a meta. Una passada!

Aparteu les criatures que aquests  van plens de merda! (Foto: Assumpta)

Amb els deures fets i l’objectiu al sac (5h55m) tocava relaxar-se. Repassant la cursa mentalment pensava que havia optimitzat prou l’esforç. Si bé al principi anava un xic frenat, els 12 km relativament plans no em van sortir amb el temps que pensava. Comptava fer uns deu minuts menys però no hi havia forces. Vaig menjar i recuperar amb uns bons sucs de civada. L’any que ve hi tornaré. Córrer pel teu país, encara que només sigui un dia, no té preu.

Això diferencia un koala’s Team d’un populero (Foto: Koala’s)

Koalita Manolito a la Cursa de l´Alba 2009

Bona tarda, ja sóc a casa després de disfrutar de la cursa de l´Alba aquest matí.

Començo crònica (la 1ª – intentant evitar dades del “aparato infernal”): 6:00 Despertador, bocata de tonyina+tomaquet+olives farcides TOMA MORENO!! talladet -descafeinado hay que ir a ver al Sr. nespresso a comprar con cafeina je je, cagadeta i prepara una nevera amb aquarius, isostar, aigua freda, 2 geles i tira cap el parking. Aprox 7:30 arrivo a Collbató, paro al bar i faig un cafe com deu mana i un riuet.

Aquest soc jo amb l´objectiu al darrera.

Agafo el pitrall i cap al cotxe no a calentar sino a escoltar la radio una estoneta i la dura tarea de penjar el dorsal a la samarreta. Ah!! i una guarreria de gel pal cuerpo!! agafo un altre i la clau del cotxe.

8:15 ja vestidet de batalla tiro cap a la sortida, 4 carreretes, 2 guarroestiraments i cap a la sortida. Com aquest es el meu primer any de curses, bueno i de correr, surto al mig del peloton. I PAM!! joder que susto con el petardito… Vinga cap a dalt, primer la pujada de la cova, després uns escales del copón amb una miqueta de cua, corriols cap a dalt (La veritat es que molt xulos, no havia estat mai i molt bona zona per correr, una mica estreta per intentar adelantar a algú però molt i molt bé). Arrivem a dalt i baixadeta cap el monestir -Paradeta a rezar un padre nuestro per la subidita cap a sant jeroni i escales cap a dalt – jur!!. Després de 1h 45 min aprox arrivo a dalt de tot, solet i vistes guapes (era la 2ª vegada que pujava a sant jeroni, la 1ª caminant i per altre puesto un dia d´excursió però aquel dia no es veia res per la boira)… I……… Surt el KOALA que porto dintre!! Vamos pabajo!!!! Aqui ha començat lo xulo xulo… A fer el cabreta.. Primer fins una ermita o algo aixi (disculpeu mi desconocimiento de lugares emblematicos), després fins un avituallamiento que eren 2 Km aprox amb una pujadeta que pa que!! Caminant com un gosset i una baixada amb freno de mano sino te matas!!… I Finalment la gran baixada koalera (Suposo que el cami de les bateries ja que era pedres pedres i alguna pedra) es aquí on fent una mica el burru he aconseguit guanyar alguna posició. Al final l´ultim Km mai arrivava però quan he creuat la meta ALELUYA!!! Quina gran cursa!!!. Finalment aprox 2h 50min a falta de classificacions oficials!!   ———————   2h 51m 02 s Posició 173 de 403 i per categories el 109 de 226 Que campeón!!

Però lo millor entrepà de dos pams de botifarra i birreta de rigor!!! prenent el sol enmig d´una pista de futbol o algo así.

Després cotxe i paella a casa la mama con la famili!! Gran matinal Koalero!!

Koala Manolito

PD: Crec que m´han fet 1 foto a sant jeroni sino serà com la del company a Berga amb poques fotos!!!

La filosofia vital del Koala

Benvolgudes i benvolguts,

agafant el fil del comentari magistral que ens ha regalat l’amic Toni Manzaneque, us volem resumir la filosofia de vida del koala (l’animal, que no el Raül), ja que revesteix una simplicitat i una bellesa úniques en el món animal i, en la nostra opinió, resulta la tàctica vital millor, més efectiva i més collonuda de les que existeixen en aquest món que coneixem (exceptuant la del Pocholo, per descomptat).

El koala és un animal aparentment ociòs i tranquilet que es dedica a dormir més que els ossos i a menjar fulles d’eucaliptus. Ho és realment??… Nooooo! El tiu en realitat és un bitxo molt i molt espabilat, que senzillament va arribar a desenvolupar la fòrmula de supervivència més efectiva que es coneix: s’alimenta i es narcotitza tot a l’hora, mitjançant la mateixa substància (les esmentades fulles d’eucaliptus), de manera que després de menjar i xutar-se (en aquest cas, dues coses que són la mateixa), es dedica a descansar (i flipar) plàcidament. La resta de la seva activitat vital és inexistent. És a dir, que només jala fulletes d’aquestes i dorm flipat. Res més. El ratio diari és de 20 a 4: 20 hores de descans i al.lucine, 4 hores d’activitat dedicades exclusivament a alimentar-se/drogar-se. I així dia rere dia sense complicacions ni preocupacions ni estrès de cap mena.

Què su sembla? Jo crec que és fins i tot que el chiringuito que té muntat el Pocholo i tot…

Apa, salut i Koalas!!!

 

** Font: Alícia Betts