Eren les deu de la nit del dissabte i m’estava posant el despertador a les 3:45 (un d’aquells rècords personals que no tinc cap ganes de superar) tot pensant en l’eufòria que es viuria aquella nit si el Madrid empatava o era derrotat. Anava repassant mentalment tot el què m’esperava el dia següent, i una rara sensació m’envaïa i no em deixava dormir. A les 23:45 varen començar els petards i jo encara donava voltes pel llit fins que la ment va dir prou i el següent que recordo és aquell so infernal del despertador. M’aixeco de cop, em rento la cara amb més dedicació que de costum, em poso l’uniforme de gala de les curses (pantacas homo-sapiens d’ou per banda, com diria el Koala, i camiseta del “patrocinador”) i vaig a embolicar l’entrepà i a omplir el “termo” amb els tres cafès de rigor de cada cursa.
4:07- Arrenco el cotxe i cap a Sort. Tenia en ment que tardaria unes tres hores contant la mitja horeta per esmorzar i fotrem la dosi de cafeïna, però no trobo ni un cotxe en tot el viatge i arribo a Sort a les 6:10 havent parat a menjar al Port del Cantó tot contemplant els primers rajos de llum a l’horitzó. Arribo al lloc de sortida, agafo el peto (no acabo d’entendre perquè no posen dorsals) i decideixo anar a caminar mitja horeta pel poble per fer temps i estirar les cames. Gran error perquè no paro de trobar-me gent que torna de festa tot cantant, entre els quals cal destacar una hiper-bolinga (més de 50 anys i amb una “peste” a alcohol que tombava) que m’agafa pel braç i m’explica tot el què s’ha fotut aquella nit….. Després de donar voltes i més voltes pel poble, a les 7:30 me’n vaig a escalfar 15 minutets, faig estiraments prop de la sortida i ja estava a punt per començar a “patir”.
Com que era la meva segona marató, no tenia l’estratègia massa clara, per no dir que no tenia estratègia; l’únic que tenia clar és que no sortiria massa ràpid a fi de no pagar-ho més tard. Tret de sortida, la gent surt amb la calmissima, i jo em situo en el grup capdavanter on per la meva sorpresa no hi ha cap dels teòrics favorits. Els tres primers quilòmetres eren molt plans i quan el corriol va començar a picar cap amunt ja només quedàvem dos al davant. Com que els maquinotes no venien, suposo que anem a un ritme massa ràpid i decideixo afluixar quedant-me segon en solitari des del quilòmetre 5 fins a l’avituallament del quilòmetre 10. El terreny era preciós i els corriols vorejaven camps d’alta muntanya amb un pendent malparit perquè no era lo suficientment picat com per anar caminant.
En el segon avituallament de Les Llagunes m’atrapen el Martin, el JDL i el futur guanyador de la cursa, i intento anar a roda però llavors comença una pujada d’uns dos quilòmetres molt pronunciada i el ritme de caminar d’aquella gent és una salvatjada. Els aguanto fins als últims 100 metres en què em treuen aquells 20 metres psicològics que són insalvables. Miro enrera i veig l’Amor a uns 50 metres i penso que serà una bona roda per seguir però comença una pista amb una pujada pronunciada que sóc incapaç de fer-la tota corrent i aquesta roda també se m’escapa. Ja anava 6é i estava agonitzant per una pista que combinava lleugeres baixades amb “falsos llanos” interminables fins que s’arribava al quart avituallament del Port del Cantó. Recordo aquella bucòlica sortida del sol de feia unes horetes quan inicio un corriol de pujada d’aquells impossibles de córrer en el qual recupero l’alè, però un cop a dalt uns quilòmetres més de pista que si es volia seguir al capdavant es tenien de córrer. Apreto les dents i a tope fins al següent avituallament, l’últim abans de coronar el cim de la cursa. És en aquest punt on començo a patir de valent ja que comencen uns sis o set quilòmetres de pista amb una lleugera pujada tot esquivant enormes blocs de neu, i amb un tío que em seguia a uns 200 metres. Tot i això, em motivo bastant perquè no aconsegueix atrapar-me, i arribo a la carena final en què s’ha de fer la última pujada tot resseguint una carena pelada d’alta muntanya fins a arribar a la Torreta de l’Orri, presidida per unes antenes de comunicació enormes. És llavors quan em ve el “pajaron” més important que m’ha vingut mai (de moment, perquè segur que n’hi haurà de pitjors) amb un mareig impressionant que no em deixa ni caminar. No sé si és que estava per sobre dels 2000 metres per primera vegada en cursa, per l’esforç acumulat o per tot plegat, però la qüestió és que m’avancen dos corredors més amb la calma, i amb prou feines puc contenir als que feien una caminada i que anaven quasi parats. Finalment arribo al cim i em trobo l’Abuelo amb les seves volls enterrades amb neu (imatge tant bucòlica com la del port del cantó del matí), i decideixo parar uns minuts per menjar i recuperar-me mínimament.
Cinc minuts més tard afronto els 12 quilòmetres de baixada finals i m’animo una mica quan veig el rollo “freestyle” dels primers quilòmetres; camp a través per terreny d’alta muntanya tot passant per enormes blocs de neu on faig la primera caiguda. Un cop passada aquesta zona comencen uns 2 quilòmetres de pista seguida d’un corriol d’uns 8 quilòmetres que ens durà fins a Sort. A la pista ample em trobo un dels que m’havia passat a la cresta que s’havia perdut al primer tram de baixada, i seguim un bon tros junts fins que el pobre es fot un talegassu històric i decideix afluixar una mica. Jo segueixo a un ritme interessant i és llavors quan em foto la hòstia del dia i colpejo fortament genoll, cintura i espatlla dreta contra el terra. Trobo de seguida un avituallament i em paro a avaluar els danys quan em passa una altre corredor al qual segueixo bastant a roda fins al final. Ja es veu el poble a sota i gaudeixo molt dels últims 5 quilòmetres pensant ja en la farra de l’arribada.
Al final arribo a la meta amb un temps de 4h 25 minuts i en 8ena posició. Estic molt satisfet perquè tenia intenció de fer 4:45 i perquè ha estat una cursa que em servirà molt de cara al futur. M’hidrato, cervesa de rigor, dutxa i a les 15:30 ja estava a Santpedor gaudint d’una paella amb els col.legues.
L’únic que m’ha fallat és que a la classificació sortia com a independent i no com a Koala’s Team per un error intormàtic.
4:07- Arrenco el cotxe i cap a Sort. Tenia en ment que tardaria unes tres hores contant la mitja horeta per esmorzar i fotrem la dosi de cafeïna, però no trobo ni un cotxe en tot el viatge i arribo a Sort a les 6:10 havent parat a menjar al Port del Cantó tot contemplant els primers rajos de llum a l’horitzó. Arribo al lloc de sortida, agafo el peto (no acabo d’entendre perquè no posen dorsals) i decideixo anar a caminar mitja horeta pel poble per fer temps i estirar les cames. Gran error perquè no paro de trobar-me gent que torna de festa tot cantant, entre els quals cal destacar una hiper-bolinga (més de 50 anys i amb una “peste” a alcohol que tombava) que m’agafa pel braç i m’explica tot el què s’ha fotut aquella nit….. Després de donar voltes i més voltes pel poble, a les 7:30 me’n vaig a escalfar 15 minutets, faig estiraments prop de la sortida i ja estava a punt per començar a “patir”.
Com que era la meva segona marató, no tenia l’estratègia massa clara, per no dir que no tenia estratègia; l’únic que tenia clar és que no sortiria massa ràpid a fi de no pagar-ho més tard. Tret de sortida, la gent surt amb la calmissima, i jo em situo en el grup capdavanter on per la meva sorpresa no hi ha cap dels teòrics favorits.
El Farreti tirant del carro als primers metres de la cursa. Aúpale!!!
Els tres primers quilòmetres eren molt plans i quan el corriol va començar a picar cap amunt ja només quedàvem dos al davant. Com que els maquinotes no venien, suposo que anem a un ritme massa ràpid i decideixo afluixar quedant-me segon en solitari des del quilòmetre 5 fins a l’avituallament del quilòmetre 10. El terreny era preciós i els corriols vorejaven camps d’alta muntanya amb un pendent malparit perquè no era lo suficientment picat com per anar caminant.
El nanu segon en aquests primers corriols de pujada.
En el segon avituallament de Les Llagunes m’atrapen el Martin, el Javi Delgado (JDL) i el futur guanyador de la cursa, i intento anar a roda però llavors comença una pujada d’uns dos quilòmetres molt pronunciada i el ritme de caminar d’aquella gent és una salvatjada. Els aguanto fins als últims 100 metres en què em treuen aquells 20 metres psicològics que són insalvables. Miro enrera i veig l’Amor a uns 50 metres i penso que serà una bona roda per seguir però comença una pista amb una pujada pronunciada que sóc incapaç de fer-la tota corrent i aquesta roda també se m’escapa.
Perseguint el Manel Amor com un sabueso…
Ja anava 6é i estava agonitzant per una pista que combinava lleugeres baixades amb “falsos llanos” interminables fins que s’arribava al quart avituallament del Port del Cantó. Recordo aquella bucòlica sortida del sol de feia unes horetes quan inicio un corriol de pujada d’aquells impossibles de córrer en el qual recupero l’alè, però un cop a dalt uns quilòmetres més de pista que si es volia seguir al capdavant es tenien de córrer. Apreto les dents i a tope fins al següent avituallament, l’últim abans de coronar el cim de la cursa. És en aquest punt on començo a patir de valent ja que comencen uns sis o set quilòmetres de pista amb una lleugera pujada tot esquivant enormes blocs de neu, i amb un tío que em seguia a uns 200 metres. Tot i això, em motivo bastant perquè no aconsegueix atrapar-me, i arribo a la carena final en què s’ha de fer la última pujada tot resseguint una carena pelada d’alta muntanya fins a arribar a la Torreta de l’Orri, presidida per unes antenes de comunicació enormes. És llavors quan em ve el “pajaron” més important que m’ha vingut mai (de moment, perquè segur que n’hi haurà de pitjors) amb un mareig impressionant que no em deixa ni caminar. No sé si és que estava per sobre dels 2000 metres per primera vegada en cursa, per l’esforç acumulat o per tot plegat, però la qüestió és que m’avancen dos corredors més amb la calma, i amb prou feines puc contenir als que feien una caminada i que anaven quasi parats. Finalment arribo al cim i em trobo l’Abuelo amb les seves volls enterrades amb neu (imatge tant bucòlica com la del port del cantó del matí), i decideixo parar uns minuts per menjar i recuperar-me mínimament.
Cinc minuts més tard afronto els 12 quilòmetres de baixada finals i m’animo una mica quan veig el rollo “freestyle” dels primers quilòmetres; camp a través per terreny d’alta muntanya tot passant per enormes blocs de neu on faig la primera caiguda. Un cop passada aquesta zona comencen uns 2 quilòmetres de pista seguida d’un corriol d’uns 8 quilòmetres que ens durà fins a Sort. A la pista ample em trobo un dels que m’havia passat a la cresta que s’havia perdut al primer tram de baixada, i seguim un bon tros junts fins que el pobre es fot un talegassu històric i decideix afluixar una mica. Jo segueixo a un ritme interessant i és llavors quan em foto la hòstia del dia i colpejo fortament genoll, cintura i espatlla dreta contra el terra. Trobo de seguida un avituallament i em paro a avaluar els danys quan em passa una altre corredor al qual segueixo bastant a roda fins al final. Ja es veu el poble a sota i gaudeixo molt dels últims 5 quilòmetres pensant ja en la farra de l’arribada.
No podia faltar. Quin gran clàssic del país, vaia crack!!!
Al final arribo a la meta amb un temps de 4h 25 minuts i en 8ena posició. Estic molt satisfet perquè tenia intenció de fer 4:45 i perquè ha estat una cursa que em servirà molt de cara al futur. M’hidrato, cervesa de rigor, dutxa i a les 15:30 ja estava a Santpedor gaudint d’una paella amb els col.legues.
L’únic que m’ha fallat és que a la classificació surto com a independent i no com a Koala’s Team per un error intormàtic.
Nota: creiem que l’error informàtic és un sabotatge dels nostres competidors, que estan una mica acollonits. Ho estem investigant i us direm quelcom (després de prendre represàlies, és clar… :D)
Nota 2: lamentem que el Farreti no ens hagi pogut proporcionar la foto de rigor d’ell mateix fotent-se les birres imperdonables post-cursa. No dubtem de la seva paraula quan diu que se les va cardar, i us podem avançar que, sembla ser, la gent que pululava per la zona de meta en aquells moments, i que li podien haver fet la foto, se sentia una mica acollonida del Farreti i el defugien. Diuen testimonis presencials (que han contactat els nostres serveis d’intel.ligència) que amb aquelles grenyes, la pinta de reventat, i l’equipació oficial ultra-professional del seu patrocinador, fotia una por de tres parells de collons.
Nota 3: hi ha tot de comentaris i dades en aquesta notícia que són del tot falsos i inventats. És cosa vostra esbrinar quins. Us foteu!!! 😀
Koala's Team 