El Koala a Zegama-Aizkorri 2009

25 05 2009

Algunes llegendes parlen de boscos encantats, fades que es remullen a gorgs humits i follets que corren i salten per corriols sobre un llit de fulles. Si aquest fos un blog normal començaria així la meva crònica, però no amics, som uns desvergonyits correm on correm!

A deu dies de Zegama vaig aconseguir enllaçar tres entrenaments en pla de 45 minuts. Tota una fita amb la qual esperava no tenir massa problemes musculars. El cap de setmana passat vaig estar a la platja i vaig entrenar una nova modalitat esportiva que aviat serà olímpica. Li’n diuen Spanish Triathlon 😉 Aquesta setmana passada dos entrenament més (el segon, a Logroño de 25 minuts i ple de mosquits) i creia que tenia les potes a punt.

mosquits-a-logronoFulminat en 25m i ple de mosquits de l’Ebre. Perquè no se’m veu el pit…

L’estage final el vaig fer a la capital del vi, i val a dir que no és massa maca (però té bars molt xulos) i que a les fonts no hi baixa aigua sinó caldo del bo… Vaig cometre alguns excessos dionisians, però tenia la moral intacta. És més, tornant a l’hotel de concentració em vaig trobar un excursionista extranger que em va permetre fer-nos una foto després d’explicar-li que no pretenia atracar-lo. Em va recordar l’anècdota del Farreti a Sort però amb els papers canviats.

mig-marejat
Mig marejat saludant un company a trenc d’alba (Foto: Koala’s)

Ja disposat a fer vida sana i saludable, vaig anar a Bilbao on vaig seguir amb els zuritos i els pintxos. Sense abusar. Em vaig alçar dissabte amb ganes de començar de nou. Beure molta aigua i menjar espaguetis blancs com un malparit. Els del Koala’s pensem que és més important menjar espaguetis que no pas entrenar. Els resultats així ho diuen 🙂

Ja a Zegama em vaig ajuntar amb el Joanra i el Jordi, dos del Guimba Cims i uns paios que hi van molt. Tenen unes aficions semblants a les nostres: beuen cervesa a dojo, corren pujant i baixant i descansen als plans. Sí sí, ja ho he vist dues vegades!

precursaCosetes compartides entre Koala’s Team i Guimba Cims abans de la cursa

Al matí nova ració d’espaguetis i com sempre ja amb la canya a punt. Podia imaginar els cims entre la boira. Estava emocionat per la samarreta commemorativa que havia fet el Joanra: el nom dels clubs pirates amb els que correm, Zegama 2009 i una senyera a davant, i una estelada a darrera. Anàvem de 21 botons i se’ns notava a la cara. Érem els més xulos de la sortida!

amunt-valentsSabíem que no fallaríem i ens permetíem somriure a l’hotelet (Foto: Koala’s)

La cursa ja és el de menys però l’explicaré una mica. Vaig sortir amb el Joana i l’Enric. Fent una mica la goma. Volia conservar però alhora tirar endavant per baixar de les 6 hores. Un parell de vegades vaig esperar al Joanra que volia reservar-se més.A mi el cap em demanava prudència però el cor em deia que endavant amb tot. Normalment corro amb el cor, i més en aquestes circumstàncies. Tenia clar que valia més petar que acabar pensant que encara em quedava alguna cosa per donar. Anàvem igual però quan picava avall el koala treia les ales i baixava fora pista amb algun freestyle digne de youtube.

aizkorri-1El públic et porta ben amunt. Animen als matats també! (Foto: JB)

La vestimenta especial per l’ocasió, incloia un mocador amb una estelelada que duia sempre per anar amb moto. Un dia no me’l vaig posar i a terra. Ara el porta un peluix i li vaig mangar. Sabia que no fallaria si el duia! Tothom em saludava i els catalans cridaven com posseits. És immillorable.

aizkorri-2Emocionat pel suport i avançant amb pas ferm (Foto: Monrasin2)

El que compta és gaudir de la gent, dels ànims, dels crits, de les banderes i del patiment. De veure que quan no pots més t’animen. Et criden pel nom i et fan pujar els benparits dels marges. Sentir que les cames t’han d’esclatar i que el cap va justet i un Aupa Raül i Visca Catalunya! et fa vibrar i arrencar a córrer muntanya amunt.

aizkorri-3100% emoció. Encaixades, cervesa i molts ànims. Cal ser-hi (Foto: JB)

Una vegada havia coronat ja ho tenia coll avall. Però la mare que ho va parir: quines pedres! Anava amb peus de plom però em vaig distanciar dels de darrera 😉 Llavors vaig fer la baixada més difícil que mai he fet. Era llisa però dreta de collons. El tibial esquerra se’m va carregar i vaig patir per si havia d’afluixar. Però no!

Tan sols quedaven 12km de terreny pla i favorable que vaig tenir la sort de compartir amb el Lluís de Barcelona. Una abraçada per tu campió perquè em vas portar a l’objectiu! Va ser molt  llarg i dur però vàrem arribar sencers al final. Al poble ens esperaven les famílies. La meva mare, els tiets i el Xavi em van donar l’estelada i vaig arrencar a plorar d’emoció per quarta vegada. Teia un nus a l’estómac indescriptible.

zegama-final-2Òstia nano quin braç se t’està fotent de tan córrer ((Foto: Tiet Eduard)

El camí per la vila és molt curt. És un circuitet pel centre que vàrem fer a tota llet i mirant a darrera per no perdre posicions. Vaig desplegar l’estelada i vaig poder acabar una marató com cal. Vaig oferir-li al Lluís i no ho va dubtar. Vàrem entrar junts i satisfets a meta. Una passada!

zegama-final-3Aparteu les criatures que aquests  van plens de merda! (Foto: Assumpta)

Amb els deures fets i l’objectiu al sac (5h55m) tocava relaxar-se. Repassant la cursa mentalment pensava que havia optimitzat prou l’esforç. Si bé al principi anava un xic frenat, els 12 km relativament plans no em van sortir amb el temps que pensava. Comptava fer uns deu minuts menys però no hi havia forces. Vaig menjar i recuperar amb uns bons sucs de civada. L’any que ve hi tornaré. Córrer pel teu país, encara que només sigui un dia, no té preu.

koala-total-2Això diferencia un koala’s Team d’un populero (Foto: Koala’s)