Berga-Santpedor, 8/11/2009… Com ha costat el puntet!!

La matinada del diumenge, 8 de novembre de 2009, dos membres, sens dubte els més valents (i més masoques) del Koala’s Team, els Srs. Martox i Manel Manolito, es llevaren encara de nit amb un parell d’intencions bàsiques: apurar la darrera oportunitat de la temporada per “pillar” el puntet que faltava per a optar al Tour du Mont Blanc 2010, i, també, mmm… ejem… Bé, doncs sembla que només amb aquesta intenció! Els koales tenen una gran capacitat de priorització i definició d’objectius clars, ja se sap…

Aquesta darrera oportunitat la presentava la clàssica marxa Berga-Santpedor. 55 Kms de Berga fins a Santpedor (diuen que això ja es pot deduir pel nom de la travessa), passant per tot de pobles entranyables: Avià, Casserres, Viver, Sant Cugat del Racò… El percentatge de pistes i corriols és demoledor en favor de les pistes, els desnivells no són mai importants i, amb tot, la marxa és un d’aquells inferns de pistes interminables que s’han de córrer, i córrer i córrer.

El Manolito es llevà a les 4:15 de la nit, mentre que algunes fonts asseguren que el Martox no va haver de matinar tant: diuen que va trigar 8 minuts des de casa seva fins a Santpedor (avantatges de viure a Manresa, a tocar del Pirineu…) A les 6:45 es troben al punt d’agafada del bus que els portarà a Berga per a la sortida de la marxa. A Santpedor, deixant els vehicles, els termòmetres marcaven 3ºC. A Berga no van poder consultar aquesta dada, però no els va caler: el comentari era que fotia “un fred acollonant!!”.

Encara no eren les 7:00h, hora prevista per a l’inici de l’assumpte, que els nanus ja ho tenien tot fet (excepte la travessa en sí, és clar!): forfait a la ma, evacuació feta i sense contratemps, salutacions de rigor (amb especial menció, i atenció, a les “famoses” Xinoxano).

Amb pantalonets curts ha costat entrar en calor. Dioooooos!!!

El recorregut, com era d’esperar i estava previst, ha transcorregut principalment per pistes (i pistes, i pistes, i pistes…), amb alguns trams de corriol, i també algun tram “tècnic”, d’aquells de dos carrils on passen cotxes… Un constant puja i baixa amb trams de “falsos llanos” sensacionals que feien molta pupeta. S’ha pogut constatar que, a més del Manolito, novatillo encara en això de passar hores i hores en curses i travesses, en general cada cop hi ha més taradetss als que els encanta això d’aixecar-se un diumenge de matinada, cagar-se de fred, passar-se unes quantes hores corre que corre amunt i avall. Què li passa a la gent?! On ha quedat allò dels diumenges en família, llegir el diari de cap a peus amb un bon cafetò, portar els nanus a veure el fútbol…??

Primers quilòmetres de la travessa… On deies que quedava Santpedor??

Avui, a diferència de als Cavalls del Vent, no hi han hagut indigestions ni contratemps estomacals remarcables. I, com va passar a la marató de Sant Llorenç, tampoc s’han sofert enrampes mortíferes, tot i que poquet ha faltat! Perquè els nanus han corregut la major part de la travessa, no han posat el fre en cap moment, han patit com els agrada!! Les forces s’han pogut anar mantenint on fire en gran mesura gràcies als avituallaments, un d’ells amb buti inclosa (han compartit una sola ració, diuen que “per no perdre xispa”… com es nota l’absència del Koala!!!) i la resta amb un bon assortiment de fruita, brou, coca (de la de menjar), “ibus” (nom col.loquial dels ibuprofens, vells amics dels ultrafondistes i matats diversos en aquest mundillu), gels, magnesi… tot el que un ultrafondita pot necessitar, vaja.

El sr. Martox arrivant a Viver

Corre que corre i puja que puja, i baixa que baixa van anar passant el quilòmetres. La cosa anava bé i els nanus no perdien embrancida ni trempera. En el  tram final, coincidint ja amb l’aparició de les btt‘s, fins i tot han pogut recuperar alguna posició, que en aquestes curses ja se sap que són molt més importants que les “marques”. I, malgrat que l’objectiu primer de temps, que era baixar de 6 hores (si es podia, sense pressions, deien…), no s’ha pogut assolir (6h17’ finalment), els nanus han declarat que estan “molt contents per la cursa que hem fet”. Després, “off the record”, han confesat: “collons quin fart de córrer mare de déu nostro senyooooor!!!!”…

No podia faltar el darrer, i més important, avituallament 😉

PD: a dia d’avui, tots els membres del Koala’s Team tenen els 4 puntets que es necessiten per a fer la preinscripció de “ja sabeu què”… POR SI ACASO!!! 🙂

A tope!!!

Cursa Cavalls de Vent: tres puntets i la històrica vomitada del Manolito

La cita era inel·ludible per a alguns. El cuquet d’anar a fer l’Ultra Trail del Montblanc estava apretant a més d’un. No resulta estrany sentir “no sé si hi aniré, però per si de cas”. Aquest ocellet cronista i trempador us assegura que es veuran moltes cares conegudes a Xamonix!

Els Koala’s Team es varen trovar a primera hora a Manresa. Faltava en Farreti, el salvatge de les muntanes, que estava apurant les vacances. En Màrtox complia amb els seus rituals i apareixia somrient i amb el pap fins les vores d’espaguetis. El Koala els duia a punt i el Manolito venia en boles. Compradeta de pizzetes i crosantets farcits i cap amunt!

Imatge bucòlica preultratrail amb l’Albertus fent dentetes

Camí de Bagà varen voler parar en una benzinera. Va ser impossible perquè estava tan atapeïda que era impossible prendre un sol cafè. Varen  fer gala dels seus recursos i van parar a un berenador en una obaga a esmorzar. Sort que les litrones estaven fredes i els varen permetre poder entrar en calor ràpidament 😉

En Manolito ha après molt ràpidament els encants dels ultratrails

Una vegada a Bagà van saludar a alguns dels cracks d’aquest esport d’esperit com el Sergi 30 i en Xesc Teres. Allà es trobaran amb els Bichovoladores amb qui passarien una nit molt llarga… Recollida de pitralls amb la sorpresa que el Koaleta té el 12. Això és que torna a ser dels favorits a la victòria. Això no l’espanta i es prepara per a fer una bona cursa. Abans d’anar a la sortida, passen pel Bar Avenida a saludar a l’Uvidiu. Els diu que obra les 6h del matí i no descarten anar a fer el darrer gintònic allà.

Els nanos pletòrics i amb ganes de donar-ho tot a Bagà

A la línia de sortida molts coneguts els varen reconèixer. No saben si per les seves marques, les seves gestes, la seva ultra gràcia o simplement és que havien coincidit en algun bar o discoteca la nit abans… Tots anaven de vermell i en Màrtox portaria a roda al Koala i al Manolito. A l”Albertus li van deixar anar la cadena perquè corrés fins on li donessin les forces.

L’Albertus deia que els seus mugrons estaven durets com els del Rubens

La sortida va ser ràpida i en poca estona Bagà quedava ben enfonsat. La pujada era considerable però els desnivells assolits durant la temporada (passada o aquesta?) feien veure els camins més planers. Molt patiment acumulat duen algunes potes. Puja que pujaràs arribaren al Rebost. Avituallament ràpid però en Manolito es va despistar i no va poder menjar. On li podia entrar sorra a les sabates?

El Koala tenia ganes de jugar i trencar motor però per sort no va poder

A la pujada cap a Niu d’Àliga els temps previstos es varen anar recuperant. El ritme en general va afluixar i malgrat anar a la cua del grup, semblava que l’exel de 18h del Màrtox podia ser viable. L’entrenament previ la setmana anterior els va deixar clar que apretar a la primera pujada implicava pagar-ho més endavant.

Darrer tram cap al Niu. Diuen que aquí ja has fet 1/3 del desnivell…

Amb Penyes altes a l’horitzó en Màrtox va avisar que tindria problemes al tibial. Ja feia dies que avisava però aquesta vegada estava clar que enduriria la cursa d’allò més. A un ritme més viu del que tocaria, varen perdre alçada i enfilaven cap al refugi del Serrat de les Esposes. L’aproximació va ser per un lloc que ni en Màrtox coneixia. Semblava una petita variant del camí original que acabava amb pista trotadora on en Màrtox anava tant coix que semblava que emulés a Xiquito de la Calçada!

No perden el bon humor ni a les baixades més silvestres

Arribats aquest punt (5h30m), ja anaven fent la goma amb els Bicovoladores i la gana i la falta d’aliment els començava a preocupar. Esperaven que al pròxim refugi hi hagués alguna cosa sòlida perquè ja feia massa hores que anaven sense combustible! Als Cortals d’Ingla van tenir la bona notícia que l’Albertus estava fent una cursa molt sòlida. Els companys Marc, Sílvia i Massa els varen anima de valent al crit de visca els Koales!

Manolito compra’t unes botes fins al genoll a veure si no t’entra res 😉

En Màrtox va ingerir un ibuprofè però va avisar. A vegades l’ha pres a traició i llavors no hi ha déu que el segueixi. Pujant el coll de Vimboca uns corredors varen reconèixer a l’equip i els van saludar. Arribant al coll, en Màrtox digué : “M’està entrant” i va passar als corredors literalment per sobre. En Manolito patia i allà va començar el seu calvari. Primer es va intentar alimentar (això és alimentar-se?) amb un gel coup de fouet, una barreta gegant i un ibuprofè, però el mal i la pàjara ja el rondaven feia estona…

Koala happy i Manolito intentant aturar la tempesta que li queia al damunt

Varen continuar amb el Koala marcant un ritmet interessant. Semblava que tot anava bé però es varen sentir uns sorolls molt estranys. Era en Manolito que no estava fent precisament una escala per escalfar la gola. Va fotre una vomitadeta i es va quedar tranquil. En Màrtox i el Koala li varen donar aigua i varen començar a patir per l’èxit de l’empresa. Només duien 7h. Feia una calor considerable i en Manolito anava a davant amb el paravent ben cordat. Estava clar que no anava fi… Als 10 minuts, patapam! Vomitada de rècord per quedar-se sec i sense res a la panxa. Els companys mai havien vist res semblant però no varen gosar fer-li fotos malgrat ell els ho va recriminar després…

Anava ko però va donar una lliçó de com s’arriba al límit sense passar-lo

Faltava només un refugi per a què pogueren menjar i prendre les cerveses i el vi de la bóta del Koala. Hi ha bones i sanes costums que no es poden perdre mai, com un bon suc de civada quan es va cascat. Varen poder arribar al refugi del Prat d’Aguiló sense frontal, tot i córrer una estona sota la lluna més grossa i bonica que hi pugui haver. A més, cantaven a Sabina a tot drap i gastant més energia de la que calia. Van caure Cuando era más joven, Pacto entre caballeros i Amor se llama el juego, entre d’altres. L’arribada va ser especial perquè ja havien arribat a la meitat dels kilòmetres i calia menjar i beure com déu mana!

Els quatre cantants després del gran tribut al mestre Sabina

Al refugi varen menjar i beure com animals. El Koala va comptar 5 entrepans. Estava famèlic però va començar a agafar fred i es va haver de canviar de roba i quedar-se en pilotes davant de tothom. Per sort, a més de la bóta havia posat una mica de roba llarga i eixuta. En Màrtox patia per si se li arquejava l’esquena però ho va resoldre amb solvència. En Manolito i els Bichovoladores varen ser més putes i es van aixoplugar al refugi per canviar-se.

Només tanquem els ulls per fer una bona abraçada i una bona cervesa

La resta semblava que havia de ser bufar i fer ampolles però res més lluny de la realitat… La pujada i la cresta varen ser dures pel fred i la baixada cap al refugi de Lluís Estasen molt ràpida. En Màrtox es va avançar i deia que ja l’atraparien. Però com tirava el malparit tot i estar lesionat… La pista del peu del Pedraforca se’ls va fer llarga i els temps començaven a esfumar-se. A les 23.05h, hora prevista per l’arribada al refugi d’Estasen, varen rebre la trucada de l’Alba que els recordava que anaven tard! La bona nova va ser que havien agafat a en Kilian Jornet a Berga fent autoestop amb la maleta dels USA després de la seva darrera animalada. Kilian agafa un taxi home!!! (amb tot el carinyu ;))

Trobar algú que et dóna suport sempre és una motivació extra

La baixada cap a Gresolet la varen fer tranquils perquè l’excel ja l’havien llençat. Relliscava com aquells terres de bar on han caigut molts litres de cervesa. Poc a poc i amb alguna caiguda van anar fent camí. Tots varen tastar la fredor del terra en la immensitat de la nit. La imatge era dantesca: cinc individus rondinant i de tant en tant rodolant!

Avituallament ràpid i a enfilar cap a Sant Jordi. Les forces els anaven justetes però calia un esforç final. La pujada es va fer llarga i per moments penosa. Es varen creuar amb alguns cadàvers que anaven molt justets. Fins i tot el César, dels Bichovoladores, va estar a punt de treure la manteta tapamorts…

El Koala sembla que mai en tingui prou perquè cada vegada pateix més

Aquest darrer avituallament el varen fer a dins del refugi i vora la llar de foc. Calia estar arrecerats perquè feia fred i vent i tots anaven ben destrempats. Un dels cadàvers que havien passat instants abans, va entrar vegetal al refugi i el varen estirar en un banc. Per la pinta que duia, el nanu encara deu ser allà dormint, pobre tio!

Tan sols quedava baixar xino-xano fins a Bagà. Tot pista i asfalt però no estava en les millors condicions. La pista era costeruda i l’asfalt ja sabem com és a aquelles alçades. Però ara ja sí que ho tenien! Després de 19h38h tornaven a entrar a Bagà. Ara, però, el poble estava fantasmagòric i feia un fred que pelava. Varen recollir les bosses i es varen estranyar novament que no hi hagués menjar…

Excepte en Màrtox i el Koala la resta debutaven i ho van fer amb nota!

La resta va ser l’hòstia. Primer, l’espectacle dels peus del Manolito: butllofa sensacional i ungla trencada (va caure el troç) després d’un cop de peu a una pedra, i llavors  Litrones de celebració al vestidor i esmorzar amb l‘Uvidiu. Les volls de l’Albertus i els gintònics que duia el Koala per celebrar el seu aniversari han quedat per a la propera gresqueta de l’equip.

L’única nota negativa de la sortideta va ser la lesió al tibial de’n Màrtox. Segueix adolorit i és dubte per la marató de Sant llorenç.

Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito

Ens veiem el dia 18 d’octubre a Viladordis per fer la Barraques de Vinya!

El Farreti a la Forestal de Sort

Eren les deu de la nit del dissabte i m’estava posant el despertador a les 3:45 (un d’aquells rècords personals que no tinc cap ganes de superar) tot pensant en l’eufòria que es viuria aquella nit si el Madrid empatava o era derrotat. Anava repassant mentalment tot el què m’esperava el dia següent, i una rara sensació m’envaïa i no em deixava dormir. A les 23:45 varen començar els petards i jo encara donava voltes pel llit fins que la ment va dir prou i el següent que recordo és aquell so infernal del despertador. M’aixeco de cop, em rento la cara amb més dedicació que de costum, em poso l’uniforme de gala de les curses (pantacas homo-sapiens d’ou per banda, com diria el Koala, i camiseta del “patrocinador”) i vaig a embolicar l’entrepà i a omplir el “termo” amb els tres cafès de rigor de cada cursa.

4:07- Arrenco el cotxe i cap a Sort. Tenia en ment que tardaria unes tres hores contant la mitja horeta per esmorzar i fotrem la dosi de cafeïna, però no trobo ni un cotxe en tot el viatge i arribo a Sort a les 6:10 havent parat a menjar al Port del Cantó tot contemplant els primers rajos de llum a l’horitzó. Arribo al lloc de sortida, agafo el peto (no acabo d’entendre perquè no posen dorsals) i decideixo anar a caminar mitja horeta pel poble per fer temps i estirar les cames. Gran error perquè no paro de trobar-me gent que torna de festa tot cantant, entre els quals cal destacar una hiper-bolinga (més de 50 anys i amb una “peste” a alcohol que tombava) que m’agafa pel braç i m’explica tot el què s’ha fotut aquella nit….. Després de donar voltes i més voltes pel poble, a les 7:30 me’n vaig a escalfar 15 minutets, faig estiraments prop de la sortida i ja estava a punt per començar a “patir”. 

Com que era la meva segona marató, no tenia l’estratègia massa clara, per no dir que no tenia estratègia; l’únic que tenia clar és que no sortiria massa ràpid a fi de no pagar-ho més tard. Tret de sortida, la gent surt amb la calmissima, i jo em situo en el grup capdavanter on per la meva sorpresa no hi ha cap dels teòrics favorits. Els tres primers quilòmetres eren molt plans i quan el corriol va començar a picar cap amunt  ja només quedàvem dos al davant. Com que els maquinotes no venien, suposo que anem a un ritme massa ràpid i decideixo afluixar quedant-me segon en solitari des del quilòmetre 5 fins a l’avituallament del quilòmetre 10. El terreny era preciós i els corriols vorejaven camps d’alta muntanya amb un pendent malparit perquè no era lo suficientment picat com per anar caminant. 

En el segon avituallament de Les Llagunes m’atrapen el Martin, el JDL i el futur guanyador de la cursa, i intento anar a roda però llavors comença una pujada d’uns dos quilòmetres molt pronunciada i el ritme de caminar d’aquella gent és una salvatjada. Els aguanto fins als últims 100 metres en què em treuen aquells 20 metres psicològics que són insalvables. Miro enrera i veig l’Amor a uns 50 metres i penso que serà una bona roda per seguir però comença una pista amb una pujada pronunciada que sóc incapaç de fer-la tota corrent i aquesta roda també se m’escapa. Ja anava 6é i estava agonitzant per una pista que combinava lleugeres baixades amb “falsos llanos” interminables fins que s’arribava al quart avituallament del Port del Cantó. Recordo aquella bucòlica sortida del sol de feia unes horetes quan inicio un corriol de pujada d’aquells impossibles de córrer en el qual recupero l’alè, però un cop a dalt uns quilòmetres més de pista que si es volia seguir al capdavant es tenien de córrer. Apreto les dents i a tope fins al següent avituallament, l’últim abans de coronar el cim de la cursa. És en aquest punt on començo a patir de valent ja que comencen uns sis o set quilòmetres de pista amb una lleugera pujada tot esquivant enormes blocs de neu, i amb un tío que em seguia a uns 200 metres. Tot i això, em motivo bastant perquè no aconsegueix atrapar-me, i arribo a la carena final en què s’ha de fer la última pujada tot resseguint una carena pelada d’alta muntanya fins a arribar a la Torreta de l’Orri, presidida per unes antenes de comunicació enormes. És llavors quan em ve el “pajaron” més important que m’ha vingut mai (de moment, perquè segur que n’hi haurà de pitjors) amb un mareig impressionant que no em deixa ni caminar. No sé si és que estava per sobre dels 2000 metres per primera vegada en cursa, per l’esforç acumulat o per tot plegat, però la qüestió és que m’avancen dos corredors més amb la calma, i amb prou feines puc contenir als que feien una caminada i que anaven quasi parats. Finalment arribo al cim i em trobo l’Abuelo amb les seves volls enterrades amb neu (imatge tant bucòlica com la del port del cantó del matí), i decideixo parar uns minuts per menjar i recuperar-me mínimament. 

Cinc minuts més tard afronto els 12 quilòmetres de baixada finals i m’animo una mica quan veig el rollo “freestyle” dels primers quilòmetres; camp a través per terreny d’alta muntanya tot passant per enormes blocs de neu on faig la primera caiguda. Un cop passada aquesta zona comencen uns 2 quilòmetres de pista seguida d’un corriol d’uns 8 quilòmetres que ens durà fins a Sort. A la pista ample em trobo un dels que m’havia passat a la cresta que s’havia perdut al primer tram de baixada, i seguim un bon tros junts fins que el pobre es fot un talegassu històric i decideix afluixar una mica. Jo segueixo a un ritme interessant i és llavors quan em foto la hòstia del dia i colpejo fortament genoll, cintura i espatlla dreta contra el terra. Trobo de seguida un avituallament i em paro a avaluar els danys quan em passa una altre corredor al qual segueixo bastant a roda fins al final. Ja es veu el poble a sota i gaudeixo molt dels últims 5 quilòmetres pensant ja en la farra de l’arribada. 

Al final arribo a la meta amb un temps de 4h 25 minuts i en 8ena posició. Estic molt satisfet perquè tenia intenció de fer 4:45 i perquè ha estat una cursa que em servirà molt de cara al futur. M’hidrato, cervesa de rigor, dutxa i a les 15:30 ja estava a Santpedor gaudint d’una paella amb els col.legues.

L’únic que m’ha fallat és que a la classificació sortia com a independent i no com a Koala’s Team per un error intormàtic. 

4:07- Arrenco el cotxe i cap a Sort. Tenia en ment que tardaria unes tres hores contant la mitja horeta per esmorzar i fotrem la dosi de cafeïna, però no trobo ni un cotxe en tot el viatge i arribo a Sort a les 6:10 havent parat a menjar al Port del Cantó tot contemplant els primers rajos de llum a l’horitzó. Arribo al lloc de sortida, agafo el peto (no acabo d’entendre perquè no posen dorsals) i decideixo anar a caminar mitja horeta pel poble per fer temps i estirar les cames. Gran error perquè no paro de trobar-me gent que torna de festa tot cantant, entre els quals cal destacar una hiper-bolinga (més de 50 anys i amb una “peste” a alcohol que tombava) que m’agafa pel braç i m’explica tot el què s’ha fotut aquella nit….. Després de donar voltes i més voltes pel poble, a les 7:30 me’n vaig a escalfar 15 minutets, faig estiraments prop de la sortida i ja estava a punt per començar a “patir”.

Com que era la meva segona marató, no tenia l’estratègia massa clara, per no dir que no tenia estratègia; l’únic que tenia clar és que no sortiria massa ràpid a fi de no pagar-ho més tard. Tret de sortida, la gent surt amb la calmissima, i jo em situo en el grup capdavanter on per la meva sorpresa no hi ha cap dels teòrics favorits.

 

El Farreti tirant del carro als primers metres de la cursa. Aúpale!!!

 

Els tres primers quilòmetres eren molt plans i quan el corriol va començar a picar cap amunt  ja només quedàvem dos al davant. Com que els maquinotes no venien, suposo que anem a un ritme massa ràpid i decideixo afluixar quedant-me segon en solitari des del quilòmetre 5 fins a l’avituallament del quilòmetre 10. El terreny era preciós i els corriols vorejaven camps d’alta muntanya amb un pendent malparit perquè no era lo suficientment picat com per anar caminant.

 

El nanu segon en aquests primers corriols de pujada.

 

En el segon avituallament de Les Llagunes m’atrapen el Martin, el Javi Delgado (JDL) i el futur guanyador de la cursa, i intento anar a roda però llavors comença una pujada d’uns dos quilòmetres molt pronunciada i el ritme de caminar d’aquella gent és una salvatjada. Els aguanto fins als últims 100 metres en què em treuen aquells 20 metres psicològics que són insalvables. Miro enrera i veig l’Amor a uns 50 metres i penso que serà una bona roda per seguir però comença una pista amb una pujada pronunciada que sóc incapaç de fer-la tota corrent i aquesta roda també se m’escapa.

 

Perseguint el Manel Amor com un sabueso…

 

Ja anava 6é i estava agonitzant per una pista que combinava lleugeres baixades amb “falsos llanos” interminables fins que s’arribava al quart avituallament del Port del Cantó. Recordo aquella bucòlica sortida del sol de feia unes horetes quan inicio un corriol de pujada d’aquells impossibles de córrer en el qual recupero l’alè, però un cop a dalt uns quilòmetres més de pista que si es volia seguir al capdavant es tenien de córrer. Apreto les dents i a tope fins al següent avituallament, l’últim abans de coronar el cim de la cursa. És en aquest punt on començo a patir de valent ja que comencen uns sis o set quilòmetres de pista amb una lleugera pujada tot esquivant enormes blocs de neu, i amb un tío que em seguia a uns 200 metres. Tot i això, em motivo bastant perquè no aconsegueix atrapar-me, i arribo a la carena final en què s’ha de fer la última pujada tot resseguint una carena pelada d’alta muntanya fins a arribar a la Torreta de l’Orri, presidida per unes antenes de comunicació enormes. És llavors quan em ve el “pajaron” més important que m’ha vingut mai (de moment, perquè segur que n’hi haurà de pitjors) amb un mareig impressionant que no em deixa ni caminar. No sé si és que estava per sobre dels 2000 metres per primera vegada en cursa, per l’esforç acumulat o per tot plegat, però la qüestió és que m’avancen dos corredors més amb la calma, i amb prou feines puc contenir als que feien una caminada i que anaven quasi parats. Finalment arribo al cim i em trobo l’Abuelo amb les seves volls enterrades amb neu (imatge tant bucòlica com la del port del cantó del matí), i decideixo parar uns minuts per menjar i recuperar-me mínimament.

Cinc minuts més tard afronto els 12 quilòmetres de baixada finals i m’animo una mica quan veig el rollo “freestyle” dels primers quilòmetres; camp a través per terreny d’alta muntanya tot passant per enormes blocs de neu on faig la primera caiguda. Un cop passada aquesta zona comencen uns 2 quilòmetres de pista seguida d’un corriol d’uns 8 quilòmetres que ens durà fins a Sort. A la pista ample em trobo un dels que m’havia passat a la cresta que s’havia perdut al primer tram de baixada, i seguim un bon tros junts fins que el pobre es fot un talegassu històric i decideix afluixar una mica. Jo segueixo a un ritme interessant i és llavors quan em foto la hòstia del dia i colpejo fortament genoll, cintura i espatlla dreta contra el terra. Trobo de seguida un avituallament i em paro a avaluar els danys quan em passa una altre corredor al qual segueixo bastant a roda fins al final. Ja es veu el poble a sota i gaudeixo molt dels últims 5 quilòmetres pensant ja en la farra de l’arribada.

 

No podia faltar. Quin gran clàssic del país, vaia crack!!!

 

Al final arribo a la meta amb un temps de 4h 25 minuts i en 8ena posició. Estic molt satisfet perquè tenia intenció de fer 4:45 i perquè ha estat una cursa que em servirà molt de cara al futur. M’hidrato, cervesa de rigor, dutxa i a les 15:30 ja estava a Santpedor gaudint d’una paella amb els col.legues.

L’únic que m’ha fallat és que a la classificació surto com a independent i no com a Koala’s Team per un error intormàtic.

 

 

 

Nota: creiem que l’error informàtic és un sabotatge dels nostres competidors, que estan una mica acollonits. Ho estem investigant i us direm quelcom (després de prendre represàlies, és clar… :D)
Nota 2: lamentem que el Farreti no ens hagi pogut proporcionar la foto de rigor d’ell mateix fotent-se les birres imperdonables post-cursa. No dubtem de la seva paraula quan diu que se les va cardar, i us podem avançar que, sembla ser, la gent que pululava per la zona de meta en aquells moments, i que li podien haver fet la foto, se sentia una mica acollonida del Farreti i el defugien. Diuen testimonis presencials (que han contactat els nostres serveis d’intel.ligència) que amb aquelles grenyes, la pinta de reventat, i l’equipació oficial ultra-professional del seu patrocinador, fotia una por de tres parells de collons.
Nota 3: hi ha tot de comentaris i dades en aquesta notícia que són del tot falsos i inventats. És cosa vostra esbrinar quins. Us foteu!!! 😀

IX Cursa de Sant Amand-Mossos d’Esquadra – Ripoll

Diumenge 3 de maig va tenir lloc la IX Cursa de Sant Amand-Mossos d’Esquadra a Ripoll i el Koala’s Team va estar representat per en Farreti i en Koala. La cursa prometia, tot i haver cremat part de la pólvora durant el clàssic de la nit abans…

La nit no va ser tan plaentera com hauria volgut ja que vaig tenir un petit malson sobre l’Ultra Trail d’Andorra. Fent una mena de reconeixement per la  falda del Comapedrosa,  quedava impressionat de l’alçada i la quantitat de neu que hi havia. No em veia capaç de poder pujar-hi… Quin patir!

Kola i Farreti poc abans de prendre la sortida al Monestir de Ripoll
Fotos: Koala’s Team

Vàrem compartir cotxe i experiències amb dos companys manresans del Nat’s que ja han estat seduïts per entrar a la família del Koala’s Team. En Toni Manzaneque és un bon atleta que em matxaca amb regularitat però que encara no ha après a fer la baixada del koala, i quan pica avall de moment no em segueix. El nouvingut era en Sergi. Un fenomen que comença i que em va recordar a en Farreti. Crec que té bones condicions i tant en muntanya com en asfalt pot fer unes marques fantàstiques si fa un  entrenament coherent (com els que fem al Koala’s Team, per exemple) i s’adapta a la muntanya.

Tenia ganes d’estrenar la samarreta dels matxos tot i que em costa renunciar a la meva samarreta de la sort. És la de l’Eternal Running d’Igualada que vaig córrer amb la meva germana i que he dut a les grans curses que he fet. Aquesta vegada però, vaig decidir córrer amb la samarreta de la Cursa de Barraques de Vinya per qüestions de companyerisme. En Farreti també volia però el seu patrocinador principal (Kalenji) no li ho va permetre, i només es va poder fer la foto final.

Els quatre campions d’esquerra a dreta, Farreti, Sergi, Toni i Koala

La sortida va ser ràpida i vaig ocupar el meu lloc natural. Les envestides dels companys eren fortes i em costava seguir el ritme. No volia afluixar per tal de no perdre massa posicions abans de la pujada forta al Sant Amand. En Farreti anava llençat com sempre i els tres de darrera anàvem cadascú a la seva, però ens vèiem constantment. No sabia quina era la millor tàctica però finalment em vaig decidir per la tàctica koalil: apretar fins a petar i esperar que la punxada no fora massa forta!

Els corriols es succeïen i els paratges eren fantàstics. Era tot tan idíl.lic que en Sergi es va sorprendre de ràpid com se li havia fet l’arribada al km. 5! A partir de llavors tots sabíem que la cosa s’enfilava i tocava posar-se seriós. En una zona de pujadeta d’aquella que es corre i que sents que et buida vaig perdre el contacte amb els companys. En Toni anava fi i pujava un parell de minuts per davant nostre i el Sergi i jo fèiem una mica la goma.

La pujada a Sant Amand era molt dura però abans vàrem afrontar algunes llaçades de pedra molt boniques. Per moments aquella pedra sense agafar em va recordar la meravellosa canal de Sant Jeroni, a Montserrat. Una vegada a la cresta vàrem planejar un moment amb tendència a baixar i, de cop, tot avall! Baixava com un posseït. Era una baixada típica del Koala’s Team, d’aquelles on sempre acabes obrint pas perquè has passat als qui et precedien. Baixava fort però una rebrincada al genoll em va avisar. El quàdriceps aguanta molt però la manca de lligament es fa notar algunes vegades quan demanes el màxim. Vaig sentir el mateix a la Cursa del Pedraforca del 2008, però no una sinó quatre vegades, i vaig acabar plorant. Ahir per sort només va ser un ensurt, però vaig pensar en la bajoqueta, ma mare, els qui diuen que estem pirats, Andorra, l’UT Catllaràs i moltes altres coses que em van fer afluixar momentàniament.

Vaig poder concentrar-me i em sentia fi. Els companys del davant es van convertir en víctimes i els anava passant amb comptagotes fins que al darrer quilòmetre vaig poder atrapar a una dotzena de corredors. Ja a Ripoll vaig apretar de valent i a l’esprint encara vaig poder passar a un altre corredor. Per primera avegada a la muntanya sentia el mal de panxa de les curses d’asfalt. Bona senyal.

Els membres del Koala’s Team tornant de comisaria…

A la darrera recta en Farreti em va animar i junts vàrem intercanviar les primeres impressions. Ell va fer una meritòria 26a posició amb 2h17, i jo vaig ser el 94 amb 2h41. En Toni va entrar trepitjant-me els talons amb 2h45 i en Sergi amb un bon temps de 2h54 per ser el seu debut. Si voleu, podeu consultar la Classificació completa.

El cotxe el teníem a l’arribada però la clau a la sortida, ja que només hi havia servei de custòdia de claus. En Farreti jo vàrem fer els 500m que separen el Monestir de Ripoll i la comissaria dels mossos descalç per alguna butllofa i una ungla que salta.

Al final vàrem acabar en companyonia i com cal, al bar i brindant per tots els amics del Koala’s Team i amb unes samarretes amb dedicatòria inclosa.

Durant la cursa uns patates però al final, sempre els millors

Que n’aprenguin!!

Pels Camins dels Matxos 2009

Diumenge passat afrontava la meva primera travessa com a corredor. És a dir, fer una cursa de muntanya de 63.5 kilòmetres i saltar definitivament a la categoria d’ultrafondista. L’alternativa me la van donar quatre amics que podria definir com el meu guia espiritual, el meu tutor, el meu salvatge i el més trempat. Anava amb l’Alberto, el Xavier, el Joan i en Carles. No es pot anar millor acompanyat. Era la primera de les travesses amb les quals prepararem l’ultra trail d’Andorra que després de la prova de la copa del món de curses per muntanya a Zegama serà el darrer objectiu de la temporada.

A l’alçar-me no les tenia totes perquè dues hores abans havia apurat un gintònic després de sopar amb tota la colla. No era el millor dia per fer un sopar copiós o potser no era el millor dia per afrontar una cursa que rondaria les 10 hores…

A la sortida vaig decidir que estrenaria les noves sabatilles de muntanya que m’acompanyaran el que resta de temporada. Les meves The North Face Arnuva 100 no en van decebre i em van portar a l’arribada sense una sola butllofa. Gràcies campiones.

Vàrem prendre la sortida i cadascú es va posar al seu lloc. Jo anava enganxat al Xavier perquè tot i que té molta més experiència que jo i és més constant en cursa té un ritme similar. A més es coneix la zona i la travessa gairebé com el parc natural de l’Obac.

L’objectiu del dia era baixar de les 10 hores i les nostres ganes i la rauxa que ens acompanya permanentment ens van impedir complir-lo. No puc fer una crònica massa detallada dels llocs, els kilòmetres i les hores perquè no ho conec massa i perquè el defalliment de la segona a tercera hora em va fer perdre una mica la noció de tot plegat.

Vàrem coincidir amb l’Albertus i ens va avisar que el nostre ritme era massa ràpid. Però anàvem bé. La meva panxa no estava a lloc i en una pujada llarga i sostinguda vaig començar a sentir la buidor de la temuda pàjara. El Xavier seguia davant i va afluixar perquè no patís tant però el mal estava fet. El xuleton i el sopar en general m’estava començant a passar factura i no portàvem ni una quarta part de la travessa.

En un control cap a les 3 hores vaig poder avituallar-me de fruits secs i semblava que revifava. Ara bé, en pocs minuts la buidor del cos m’havia eixugat completament les cames i els meus músculs es queixaven sense parar. Ara un bessó, ara punxades al quàdriceps. ElXavier atònit em mirava i m’animava però vaig estar cadàver durant molts minuts. Si m’hagués quedat sol hauria fet una de les punxades més grans que ha vist la Suïssa catalana.

Els kilòmetres passaven lentament i els avituallaments eren una benedicció. A la Vola vaig menjar botifarra d’anada i de tornada i poc a poc em recuperava però el terreny era tan tècnic que semblava que no avancéssim. Patia pel dit i el turmell del Xavier però es limitava a dir que el turmell genial i que el ditet anestesiat. A l’avituallament el Joan ens va dir que anava tercer i la injecció de moral va ser fantàstica, però anavem prou perjudicats ja llavors.

Cap al final semblava que quedaríem molt lluny de l’objectiu però una poció màgica a Cabrera ens va fer baixar prou còmodes. La remullada a la darrera ascensió i el sol que queia ens va deixar tocats per un moment però vàrem fer una baixada fantàstica cap al riu. Una quants relleus ens van permetre avançar a alguns participants i arribar al darrer control amb certa comoditat.

Allà ens varen indicar que estàvem a 5.8 kilòmetres de meta i ens ho vàrem creure. L’avituallament va ser molt ràpid perquè dúiem 9 hores i 30 minuts i volíem arribar. Jo anava prou lleuger però el Xavier no podia. Pensava que estava somiant quan vaig sentir que em demanava que anés cap a l’arribada. Com se li passa pel cap això quan estem a punt d’arribar? Quan jo anava defallit va marcar un ritme còmode perquè no patís massa i ara em demanava que marxés. Jo ja estava eufòric perquè ho teníem. Després de molt patiment havíem arribat! Em vaig treure una estona la samarreta per aprofitar el sol i cantava.

De reüll mirava i sentia al Xavier estossegar. Ja ho teníem i encara ens faltava veure algun altre paratge meravellós i la volta infernal pels camins que envolten Torelló. Finalment vàrem arribar junts i amb els braços agafats i amunt. Era una victòria i un entrenament més cap a Andorra…

Moltes gràcies a tots pel suport i especialment als quatre que vàrem començar. Per desgràcia l’Alberto no va poder acabar i el Carles va escurçar el recorregut per problemes físics. El triomfador va ser en Joan Farré Farreti que va fer un sisè lloc espectacular amb gairebé tres hores d’avanatge sobre nosaltres, amb un temps final de 7hores i 55 minuts.
Disculpeu tots els que patiu amb aquestes bogeries…