Marató de Muntanya de Sant llorenç Savall, un passeig per la muntanya

Fa no sé quants mesos, l’equip del Koala’s Team va decidir anar a córrer la Marató de Sant Llorenç. Va ser una d’aquelles decisions que mana la rauxa i que va fer que el Manolito corrés amb el pitrall 501 (1r inscrit), el Koala amb el 504 i el Màrtox amb el 509. Es veia que la tropa hi anava. El Farreti i l’Albertus no varen tenir tanta pressa, però també estaven a l’all.  El treball d’equip funciona entre els Koales!

Avui era el dia. l’Albertus estava en fase repòs dels excessos de les darreres setmanes i el Farreti dubtava per unes molèsties (bé, un mal de collons al tibial quan caminava). El trenet xu-xu format pels incombustibles Manolito, Màrtox i Koala estava motivat i amb ganes d’exprimir-se. A més, aquest grup havia de ser comandat pel Koaleta, que darrerament arrosegava una fama injusta de xuparodes.

El cotxe amb 5 tius calents no parava d’entelar-se. Hi havia foc a dins!

L’Albertus ha estat baixa de darrera hora malgrat dubtar fins la matinada i a Sant Llorenç s’ha presentat el Manolito i un cotxe carregat de brètols manresans amb el Màrtox al volant, el Koala, el Farreti, el Sergi78, i l’Ismafc. Pitralls i tret de sortida. El Farreti volia seguir al Guido i el Sergi al Farreti. Han quedat que quan es girés el saludaria… Els koaletes farien treball en equip, és a dir, quan un peta els altre se n’en foten i no el deixen plegar  🙂

El Farreti anava a 4h i a passar als manrussians que fèien la mitja, mentre el trenet a 5h. El loco de la coleta ha xupat bona roda al Guido fins a dalt de la Mola, on el tibial li ha aconsellat plegar. Sorprenentment hi ha posat seny! La resta anava darrera comandats pel Koala que marcava un  ritme trempant t’empaito. Val a dir que el Manolito debutava en Marató malgrat les vomitades de Cavalls i l’ultra UAB-Montserrat. Però no eren maratons, oi?

Farreti kaputt per lesió (galeria completa Sr. Castells)

Han fet una cursa molt seriosa amb pocs contratemps i molta companyonia. Això sí, avituallaments ràpids i només amb un espolsat de sabates per part del Manolito. Avui segurament, els nanos han arribat al límit del que poden córrer. Tots han patit fatiga muscular i rampes. S’explicaria amb una equació molt senzilla. Han entrenat molt semblant l’últim més. Entre 110 i 120 kilòmetres casascú, però 80 a Cavalls, 10 a Barraques (comú) i una sortida o dues en solitari cada un. Si no han rebentat avui, probablement no ho faran mai… Bé, el Koaleta tibava fort i valent però a 1km de meta ha hagut de parar amb una bola al quadríceps que semblava una mamella de la talla 90!

El trenet koalil arribant enrampats fins els pebrots

A l’arribada (5h24m), festival d’entrepans i cerveses. La millor postcursa de Catalunya sense dubte 😉 Llavors dinar de 22 amb els amics de la mitja a Monistrol de Calders. Corrent mai serem bons, però menjant i mamant a veure qui s’atreveix a jugar-s’hi alguna cosa que li passen per sobre! Han pogut saludar a en Joan Vilana, guanyador a la II Barraques de Vinya, les noies del Xino-Xano no m’apretis i a en Raül Sales, que serà pare per tercera vegada. Que n’aprenguin!
La propera cursa per alguns serà la Bega-Santpedor i per tots, la Marató Pirata de Montserrat.
Avui i sempre, al límit.

La Porta del Cel conquerida per 3 tios en zel famèlics de paella

El cap de setmana prometia emocions fortes. Un reguitzell de sensacions, esforç, goig i joia. I així va ser. No hi havia dubtes sobre l’èxit de l’empresa i la Porta del Cel va caure al sac del Koala’s Team. Com tantes altres fites que ja no es resisteixen a l’empemta d’aquests sonats, tarats i desviats trescadors de muntanya de la bona.

L’expedició l’encapçalava em Màrtox, ja coneixedor de la zona i un dels referents de l’ultrafons català, i l’acompanyaven els dos cadellets Farreti i Koala. El repte era completar la travessa, però hi havia opcions fermes de baixar de 20h i fins hi tot algú parlava de 18h! Aquest primer d’agost es varen reunir uns 30 corredors amb la intenció de realitzar la passejada i la majoria ho varen aconseguir.

L’eufòria es desbordava per moments. Calia sopar i sortir! (fotos Torren6)

A part dels 3 valents, hi havia 15 amics que els donarien suport i es carregarien la sang d’alcohol. Eren manresans, barcelonins i txecs, Una espècie de barreja intercultural on hi havia la rauxa salvatge dels del bages, la classe dels de la capital i la finura dels grans productors de cervesa. Tot un encert! La logística contemplava fer càmping dues nits (els qui no corrien) i cerveses, cubates, carn a la brasa i paella de final de festa.

Centrant-nos en la Porta del Cel, val a dir que els nervis es notaven a l’arribar a Graus. Eren les 22h de divendres amb tot el dia a sobre. Els 3 varen decidir atacar la Porta sense dormir i prendre la sortida als voltants de la mitjanit. Sopar de rigor amb espaguetis blancs i les motxilles a punt. En Xavier era el més preparat i en Farreti com sempre anava amb una mà a cada ou. Mai una motxilla havia anat tan buida per fer una travessa…  El Koala duia pa i llaunes de sardines, a més de 12 ous de guatlla durs per avituallar a la colla.

Distesos abans de la sortida. En Farreti portava pa als laterals de la motxi

Un grupet de corredors del fòrum Tierra Vertical va sortir a mitjanit amb puntualitat. El formaven 5 corredors comandats per l’arxiconegut Paco Robles, i per tant eren Los hombres de Paco. Els puntets lluminosos dels seus frontals van ser una bona referència durant tota la nit. A dos quarts d’uns sortiens els koaletes esperonats pels seus acompanyants, alguns dels quals ja cantaven el viva’l rei atenuats pel vi i el güisky del refugi.

La travessa nocturna va ser divertida i sense massa sobresalts gràcies al gran coneixement del terreny de’n Xavier. Ell mateix va regalar als companys un dels moments culminants de la jornada: caiguda al riu a les 2.30h amb una aigua gèlida i una remullada completeta. Això sí, es va alçar i canviar la samarreta i va continuar com un matxote. No volien aturar-se gaire perquè en Màrtox i el Koala els perseguia la mala fama de de fer massa aturades…

El primer punt de control va ser el cim del Certascan on la immensa plana francesa els va deixar meravellats. Feia fred i van baixar amb rapidesa sense entretenir-se massa per anar a trobar el refugi i el llac amb el mateix nom.

Coronació del Certascan  amb un fred que la pelava (Fotos Martox)

A la sortida del refugi de Certascan varen extremar la prudència perquè hi havia trams perdedors i als Hombres de Paco els varen veure desorientats. Allà va començar el primer defalliment del Koala que l’acompanyaria durant força hores. Anaven bebent puntualment i ingerint aquell sucedani de menjar anomenat gel. Que difícil és optimitzar l’alimentació en travessa!

La travessa es va endurir per moments amb la pujada al coll de l’Artiga. Molts blocs i bulldozers a més d’unes pendents molt pronunciades van alentir la marxa. No tots anaven lents, perquè en Farreti tirava i anava esperant als companys tant pujant com baixant. A la baixada de grans blocs i enporta de França es va gaudir i varen començar a compartir la cursa amb els companys que havien sortit a la mitjanit. El Koala no es va assabentar que s’entrava a França perquè no veure ni el punt fronterer ni el Guàrdia Civil del torn…

Avituallament a Pinet amb els Hombres de Paco al fons

L’aproximació al refugi de Pinet, a peu de la vessant francesa de la Pica d’Estats es va fer molt feixuga per tothom. En Martox va haver d’afluixar al darrer tram i el Koala duia un globo que no sabia massa on era. Es queixava d’inanició perquè sempre menja molt en cursa i aquí no hi havia salat! Al refugi van compartir taula amb els companys Paco Robles & cia. i sota un vent considerable que els va fer arrencar amb les articulacions rígides. En Farreti va veure com els seus companys baixaven emulant a Robocop i Xiquito de la Calçada i es prenien un ibuoprofè per tal de capejar el dolor. Tan sols duien 9 hores però es veia que la jornada seria moooolt llarga. El Koala va demanar al Martox si el refugi era en sòl francès i en Martox es creia que anava tocat de mort. Durant alguns minuts el Koala anava escortat pels seus comopanys ja que patien que caigués rodó.

L’ascenció a la Pica va ser de les que fan història. En Farreti es va avançar i va ser el fotògraf del cim durant 26 minuts (els que va treure a la resta del grup). En Martox i el Koala van patir de valent. Un defalliment doble que els va deixar debilitats i amb unes passes curtes que semblaven fetes a la lluna (Martox dixit). Van haver de seure i es van confessar mútuament: els dos anaven trencats perquè sempre surten massa ràpid.

Cim de la Pica d’Estats amb barretina i estelada. Ja portaven mitja cursa

La baixada de la Pica es va fer llarga però van poder trepitjar neu, que sempre és un alegria. L’aproximació al refugi de Vallferrera amb un flanqueig terrible va ser etern. Hi havia gana i molta travessa per davant encara. Les forces anaven justetes i en Farreti seguia avançant-se i esperant a la resta de l’equip. A pocs metres del refugi, un corredor fresc com una rosa els va passar. Era en Jordi Martínez de Marsay que anava camí d’un rècord que costarà de superar.

Al refugi varen fer una bons entrepans i es van conjurar per intentar fer la darrera etapa en 6 horetes. Un passeig, quan ja en duien 14… El sol picava de valent i l’ascenció al darrer llac va ser molt dura. Pas a pas guanyaven metres i comprovaven atònits quan metres quedaven a l’altímetre. Quina agonia!

Una vegada al llac, es varen refrescar i tan sols quedaven dues pujades que varen saber negociar amb destresa. Un parell de tarteres amb herbeta que calia pujar sense aturar-se. En Farreti tornava a esperar. Ells calculen que devia esperar entre 150 i 200 minuts. Un salvatge d’aquests hauria d’anar sol!

Darrer coll amb Miss Farreti lluint cames i tipet al fons

Només quedava baixar fins a Tavascan i pujar a Graus. Pensàvem que estava més a prop però encara quedava moltíssim. A més, la pota anava justeta i varen caminar molt. En Martox seguia amb el seu ric vocabulari enriquient la sortida: un esperó, una pleta, un circ, un ronyo, les congestes, tarteres, els amarratges del riu, etc. Un festival de muntanyisme! Una vegada a dalt varen poder veure una de les imatges més meravelloses d’aquestes contrades. Un gran prat gegant s’obria als seus peus.

Aquests prats anunciaven que el final estava proper però calia lluitar-ho

La baixada va ser feixuga i el cel es cobria. Hi havia pluges anunciades i tan sols esperaven que no els enganxés tan descoberts. Van anar baixant i les gotes van fer acte de presència a la cabana de Boldis. El Koala es va posar la capelina tècnica d’Andorra i va patir dues caigudes sota la pluja. Els vents es van accentuar i la calamarsa va aparèixer amb una força moderada. Quin final tan èpic per una excursió sensacional! Tavascan quedava lluny i el trencall del GR-11 no acabava d’arribar.

Amb una bona baixada van arribar fins a Tavascan, on els esperaven els de la colla. Els aplaudiments els van esperonar però només volien prendre una cervesa i seguir el camí.

Les cerveses esperaven a la taula però calia la foto de rigor!

La pujada a Graus va ser per carretera (5km) i segurament va ser el moment més penós de la travessa. Molt lenta i amb fred, però a dalt els varen tornar a rebre amb aplaudiments i més cerveses. Bona feina 6Q i bona cursa nois! Amb cervesa i tot 21h53m de patiment i diversió. Una experiència sensacional i molt emotiva.

El sopar va ser al refugi  i en Farreti i en Martox van trencar motor ràpidament. Hi havia una mica de confusió sobre si prendre cubates o cerveses i el Koala va dinamitzar el grup. Cubates fins a liquidar els licors i cerveses per apagar el foc dels destil·lats. Varen fer net i els barcelonins van quedar rendits davant l’etilisme dels manresans. Bo és destacar el Mag Blasi que va deixar a tothom amb un pam de nas.

El Koala lluint-se amb les 3kg de paella valenciana

Diumenge al matí alguns duien a la cara les marques dels excessos però d’altres encara van anar a fer Hydrospeed. Calia no entretenir-se i en Koala i en Marto van remullar les articulacions al riuet abans de començar a fer la paella. Era del tipus paella valenciana amb 3kg d’arròs, 2 pollastres, 2 conills, 2 kg de mongeta verda i garrofó. No va quedar malament però tanta quantitat sempre costa de dominar. Tothom va repetir i en Farreti el Koala van dur la davantera amb 4 i 5 plats respectivament 😉

Paellot per 18 persones i per celebrar l’èxit a la Porta del Cel (fotos paella)

La tornada va ser com sempre: parlant de projectes i barbaritats. Canviarem algun dia? Ara els de l’equip ja estan concentats en l’UT Oliana, la Marató de Collserola i, sobretot, en la Marató de Sant Llorenç on hi anirà l’equip al complert. Quan fem la pròxima paella?

Que n’aprenguin!
Koala’s Team

El Koala a Zegama-Aizkorri 2009

Algunes llegendes parlen de boscos encantats, fades que es remullen a gorgs humits i follets que corren i salten per corriols sobre un llit de fulles. Si aquest fos un blog normal començaria així la meva crònica, però no amics, som uns desvergonyits correm on correm!

A deu dies de Zegama vaig aconseguir enllaçar tres entrenaments en pla de 45 minuts. Tota una fita amb la qual esperava no tenir massa problemes musculars. El cap de setmana passat vaig estar a la platja i vaig entrenar una nova modalitat esportiva que aviat serà olímpica. Li’n diuen Spanish Triathlon 😉 Aquesta setmana passada dos entrenament més (el segon, a Logroño de 25 minuts i ple de mosquits) i creia que tenia les potes a punt.

Fulminat en 25m i ple de mosquits de l’Ebre. Perquè no se’m veu el pit…

L’estage final el vaig fer a la capital del vi, i val a dir que no és massa maca (però té bars molt xulos) i que a les fonts no hi baixa aigua sinó caldo del bo… Vaig cometre alguns excessos dionisians, però tenia la moral intacta. És més, tornant a l’hotel de concentració em vaig trobar un excursionista extranger que em va permetre fer-nos una foto després d’explicar-li que no pretenia atracar-lo. Em va recordar l’anècdota del Farreti a Sort però amb els papers canviats.

Mig marejat saludant un company a trenc d’alba (Foto: Koala’s)

Ja disposat a fer vida sana i saludable, vaig anar a Bilbao on vaig seguir amb els zuritos i els pintxos. Sense abusar. Em vaig alçar dissabte amb ganes de començar de nou. Beure molta aigua i menjar espaguetis blancs com un malparit. Els del Koala’s pensem que és més important menjar espaguetis que no pas entrenar. Els resultats així ho diuen 🙂

Ja a Zegama em vaig ajuntar amb el Joanra i el Jordi, dos del Guimba Cims i uns paios que hi van molt. Tenen unes aficions semblants a les nostres: beuen cervesa a dojo, corren pujant i baixant i descansen als plans. Sí sí, ja ho he vist dues vegades!

Cosetes compartides entre Koala’s Team i Guimba Cims abans de la cursa

Al matí nova ració d’espaguetis i com sempre ja amb la canya a punt. Podia imaginar els cims entre la boira. Estava emocionat per la samarreta commemorativa que havia fet el Joanra: el nom dels clubs pirates amb els que correm, Zegama 2009 i una senyera a davant, i una estelada a darrera. Anàvem de 21 botons i se’ns notava a la cara. Érem els més xulos de la sortida!

Sabíem que no fallaríem i ens permetíem somriure a l’hotelet (Foto: Koala’s)

La cursa ja és el de menys però l’explicaré una mica. Vaig sortir amb el Joana i l’Enric. Fent una mica la goma. Volia conservar però alhora tirar endavant per baixar de les 6 hores. Un parell de vegades vaig esperar al Joanra que volia reservar-se més.A mi el cap em demanava prudència però el cor em deia que endavant amb tot. Normalment corro amb el cor, i més en aquestes circumstàncies. Tenia clar que valia més petar que acabar pensant que encara em quedava alguna cosa per donar. Anàvem igual però quan picava avall el koala treia les ales i baixava fora pista amb algun freestyle digne de youtube.

El públic et porta ben amunt. Animen als matats també! (Foto: JB)

La vestimenta especial per l’ocasió, incloia un mocador amb una estelelada que duia sempre per anar amb moto. Un dia no me’l vaig posar i a terra. Ara el porta un peluix i li vaig mangar. Sabia que no fallaria si el duia! Tothom em saludava i els catalans cridaven com posseits. És immillorable.

Emocionat pel suport i avançant amb pas ferm (Foto: Monrasin2)

El que compta és gaudir de la gent, dels ànims, dels crits, de les banderes i del patiment. De veure que quan no pots més t’animen. Et criden pel nom i et fan pujar els benparits dels marges. Sentir que les cames t’han d’esclatar i que el cap va justet i un Aupa Raül i Visca Catalunya! et fa vibrar i arrencar a córrer muntanya amunt.

100% emoció. Encaixades, cervesa i molts ànims. Cal ser-hi (Foto: JB)

Una vegada havia coronat ja ho tenia coll avall. Però la mare que ho va parir: quines pedres! Anava amb peus de plom però em vaig distanciar dels de darrera 😉 Llavors vaig fer la baixada més difícil que mai he fet. Era llisa però dreta de collons. El tibial esquerra se’m va carregar i vaig patir per si havia d’afluixar. Però no!

Tan sols quedaven 12km de terreny pla i favorable que vaig tenir la sort de compartir amb el Lluís de Barcelona. Una abraçada per tu campió perquè em vas portar a l’objectiu! Va ser molt  llarg i dur però vàrem arribar sencers al final. Al poble ens esperaven les famílies. La meva mare, els tiets i el Xavi em van donar l’estelada i vaig arrencar a plorar d’emoció per quarta vegada. Teia un nus a l’estómac indescriptible.

Òstia nano quin braç se t’està fotent de tan córrer ((Foto: Tiet Eduard)

El camí per la vila és molt curt. És un circuitet pel centre que vàrem fer a tota llet i mirant a darrera per no perdre posicions. Vaig desplegar l’estelada i vaig poder acabar una marató com cal. Vaig oferir-li al Lluís i no ho va dubtar. Vàrem entrar junts i satisfets a meta. Una passada!

Aparteu les criatures que aquests  van plens de merda! (Foto: Assumpta)

Amb els deures fets i l’objectiu al sac (5h55m) tocava relaxar-se. Repassant la cursa mentalment pensava que havia optimitzat prou l’esforç. Si bé al principi anava un xic frenat, els 12 km relativament plans no em van sortir amb el temps que pensava. Comptava fer uns deu minuts menys però no hi havia forces. Vaig menjar i recuperar amb uns bons sucs de civada. L’any que ve hi tornaré. Córrer pel teu país, encara que només sigui un dia, no té preu.

Això diferencia un koala’s Team d’un populero (Foto: Koala’s)

El Farreti a la Forestal de Sort

Eren les deu de la nit del dissabte i m’estava posant el despertador a les 3:45 (un d’aquells rècords personals que no tinc cap ganes de superar) tot pensant en l’eufòria que es viuria aquella nit si el Madrid empatava o era derrotat. Anava repassant mentalment tot el què m’esperava el dia següent, i una rara sensació m’envaïa i no em deixava dormir. A les 23:45 varen començar els petards i jo encara donava voltes pel llit fins que la ment va dir prou i el següent que recordo és aquell so infernal del despertador. M’aixeco de cop, em rento la cara amb més dedicació que de costum, em poso l’uniforme de gala de les curses (pantacas homo-sapiens d’ou per banda, com diria el Koala, i camiseta del “patrocinador”) i vaig a embolicar l’entrepà i a omplir el “termo” amb els tres cafès de rigor de cada cursa.

4:07- Arrenco el cotxe i cap a Sort. Tenia en ment que tardaria unes tres hores contant la mitja horeta per esmorzar i fotrem la dosi de cafeïna, però no trobo ni un cotxe en tot el viatge i arribo a Sort a les 6:10 havent parat a menjar al Port del Cantó tot contemplant els primers rajos de llum a l’horitzó. Arribo al lloc de sortida, agafo el peto (no acabo d’entendre perquè no posen dorsals) i decideixo anar a caminar mitja horeta pel poble per fer temps i estirar les cames. Gran error perquè no paro de trobar-me gent que torna de festa tot cantant, entre els quals cal destacar una hiper-bolinga (més de 50 anys i amb una “peste” a alcohol que tombava) que m’agafa pel braç i m’explica tot el què s’ha fotut aquella nit….. Després de donar voltes i més voltes pel poble, a les 7:30 me’n vaig a escalfar 15 minutets, faig estiraments prop de la sortida i ja estava a punt per començar a “patir”. 

Com que era la meva segona marató, no tenia l’estratègia massa clara, per no dir que no tenia estratègia; l’únic que tenia clar és que no sortiria massa ràpid a fi de no pagar-ho més tard. Tret de sortida, la gent surt amb la calmissima, i jo em situo en el grup capdavanter on per la meva sorpresa no hi ha cap dels teòrics favorits. Els tres primers quilòmetres eren molt plans i quan el corriol va començar a picar cap amunt  ja només quedàvem dos al davant. Com que els maquinotes no venien, suposo que anem a un ritme massa ràpid i decideixo afluixar quedant-me segon en solitari des del quilòmetre 5 fins a l’avituallament del quilòmetre 10. El terreny era preciós i els corriols vorejaven camps d’alta muntanya amb un pendent malparit perquè no era lo suficientment picat com per anar caminant. 

En el segon avituallament de Les Llagunes m’atrapen el Martin, el JDL i el futur guanyador de la cursa, i intento anar a roda però llavors comença una pujada d’uns dos quilòmetres molt pronunciada i el ritme de caminar d’aquella gent és una salvatjada. Els aguanto fins als últims 100 metres en què em treuen aquells 20 metres psicològics que són insalvables. Miro enrera i veig l’Amor a uns 50 metres i penso que serà una bona roda per seguir però comença una pista amb una pujada pronunciada que sóc incapaç de fer-la tota corrent i aquesta roda també se m’escapa. Ja anava 6é i estava agonitzant per una pista que combinava lleugeres baixades amb “falsos llanos” interminables fins que s’arribava al quart avituallament del Port del Cantó. Recordo aquella bucòlica sortida del sol de feia unes horetes quan inicio un corriol de pujada d’aquells impossibles de córrer en el qual recupero l’alè, però un cop a dalt uns quilòmetres més de pista que si es volia seguir al capdavant es tenien de córrer. Apreto les dents i a tope fins al següent avituallament, l’últim abans de coronar el cim de la cursa. És en aquest punt on començo a patir de valent ja que comencen uns sis o set quilòmetres de pista amb una lleugera pujada tot esquivant enormes blocs de neu, i amb un tío que em seguia a uns 200 metres. Tot i això, em motivo bastant perquè no aconsegueix atrapar-me, i arribo a la carena final en què s’ha de fer la última pujada tot resseguint una carena pelada d’alta muntanya fins a arribar a la Torreta de l’Orri, presidida per unes antenes de comunicació enormes. És llavors quan em ve el “pajaron” més important que m’ha vingut mai (de moment, perquè segur que n’hi haurà de pitjors) amb un mareig impressionant que no em deixa ni caminar. No sé si és que estava per sobre dels 2000 metres per primera vegada en cursa, per l’esforç acumulat o per tot plegat, però la qüestió és que m’avancen dos corredors més amb la calma, i amb prou feines puc contenir als que feien una caminada i que anaven quasi parats. Finalment arribo al cim i em trobo l’Abuelo amb les seves volls enterrades amb neu (imatge tant bucòlica com la del port del cantó del matí), i decideixo parar uns minuts per menjar i recuperar-me mínimament. 

Cinc minuts més tard afronto els 12 quilòmetres de baixada finals i m’animo una mica quan veig el rollo “freestyle” dels primers quilòmetres; camp a través per terreny d’alta muntanya tot passant per enormes blocs de neu on faig la primera caiguda. Un cop passada aquesta zona comencen uns 2 quilòmetres de pista seguida d’un corriol d’uns 8 quilòmetres que ens durà fins a Sort. A la pista ample em trobo un dels que m’havia passat a la cresta que s’havia perdut al primer tram de baixada, i seguim un bon tros junts fins que el pobre es fot un talegassu històric i decideix afluixar una mica. Jo segueixo a un ritme interessant i és llavors quan em foto la hòstia del dia i colpejo fortament genoll, cintura i espatlla dreta contra el terra. Trobo de seguida un avituallament i em paro a avaluar els danys quan em passa una altre corredor al qual segueixo bastant a roda fins al final. Ja es veu el poble a sota i gaudeixo molt dels últims 5 quilòmetres pensant ja en la farra de l’arribada. 

Al final arribo a la meta amb un temps de 4h 25 minuts i en 8ena posició. Estic molt satisfet perquè tenia intenció de fer 4:45 i perquè ha estat una cursa que em servirà molt de cara al futur. M’hidrato, cervesa de rigor, dutxa i a les 15:30 ja estava a Santpedor gaudint d’una paella amb els col.legues.

L’únic que m’ha fallat és que a la classificació sortia com a independent i no com a Koala’s Team per un error intormàtic. 

4:07- Arrenco el cotxe i cap a Sort. Tenia en ment que tardaria unes tres hores contant la mitja horeta per esmorzar i fotrem la dosi de cafeïna, però no trobo ni un cotxe en tot el viatge i arribo a Sort a les 6:10 havent parat a menjar al Port del Cantó tot contemplant els primers rajos de llum a l’horitzó. Arribo al lloc de sortida, agafo el peto (no acabo d’entendre perquè no posen dorsals) i decideixo anar a caminar mitja horeta pel poble per fer temps i estirar les cames. Gran error perquè no paro de trobar-me gent que torna de festa tot cantant, entre els quals cal destacar una hiper-bolinga (més de 50 anys i amb una “peste” a alcohol que tombava) que m’agafa pel braç i m’explica tot el què s’ha fotut aquella nit….. Després de donar voltes i més voltes pel poble, a les 7:30 me’n vaig a escalfar 15 minutets, faig estiraments prop de la sortida i ja estava a punt per començar a “patir”.

Com que era la meva segona marató, no tenia l’estratègia massa clara, per no dir que no tenia estratègia; l’únic que tenia clar és que no sortiria massa ràpid a fi de no pagar-ho més tard. Tret de sortida, la gent surt amb la calmissima, i jo em situo en el grup capdavanter on per la meva sorpresa no hi ha cap dels teòrics favorits.

 

El Farreti tirant del carro als primers metres de la cursa. Aúpale!!!

 

Els tres primers quilòmetres eren molt plans i quan el corriol va començar a picar cap amunt  ja només quedàvem dos al davant. Com que els maquinotes no venien, suposo que anem a un ritme massa ràpid i decideixo afluixar quedant-me segon en solitari des del quilòmetre 5 fins a l’avituallament del quilòmetre 10. El terreny era preciós i els corriols vorejaven camps d’alta muntanya amb un pendent malparit perquè no era lo suficientment picat com per anar caminant.

 

El nanu segon en aquests primers corriols de pujada.

 

En el segon avituallament de Les Llagunes m’atrapen el Martin, el Javi Delgado (JDL) i el futur guanyador de la cursa, i intento anar a roda però llavors comença una pujada d’uns dos quilòmetres molt pronunciada i el ritme de caminar d’aquella gent és una salvatjada. Els aguanto fins als últims 100 metres en què em treuen aquells 20 metres psicològics que són insalvables. Miro enrera i veig l’Amor a uns 50 metres i penso que serà una bona roda per seguir però comença una pista amb una pujada pronunciada que sóc incapaç de fer-la tota corrent i aquesta roda també se m’escapa.

 

Perseguint el Manel Amor com un sabueso…

 

Ja anava 6é i estava agonitzant per una pista que combinava lleugeres baixades amb “falsos llanos” interminables fins que s’arribava al quart avituallament del Port del Cantó. Recordo aquella bucòlica sortida del sol de feia unes horetes quan inicio un corriol de pujada d’aquells impossibles de córrer en el qual recupero l’alè, però un cop a dalt uns quilòmetres més de pista que si es volia seguir al capdavant es tenien de córrer. Apreto les dents i a tope fins al següent avituallament, l’últim abans de coronar el cim de la cursa. És en aquest punt on començo a patir de valent ja que comencen uns sis o set quilòmetres de pista amb una lleugera pujada tot esquivant enormes blocs de neu, i amb un tío que em seguia a uns 200 metres. Tot i això, em motivo bastant perquè no aconsegueix atrapar-me, i arribo a la carena final en què s’ha de fer la última pujada tot resseguint una carena pelada d’alta muntanya fins a arribar a la Torreta de l’Orri, presidida per unes antenes de comunicació enormes. És llavors quan em ve el “pajaron” més important que m’ha vingut mai (de moment, perquè segur que n’hi haurà de pitjors) amb un mareig impressionant que no em deixa ni caminar. No sé si és que estava per sobre dels 2000 metres per primera vegada en cursa, per l’esforç acumulat o per tot plegat, però la qüestió és que m’avancen dos corredors més amb la calma, i amb prou feines puc contenir als que feien una caminada i que anaven quasi parats. Finalment arribo al cim i em trobo l’Abuelo amb les seves volls enterrades amb neu (imatge tant bucòlica com la del port del cantó del matí), i decideixo parar uns minuts per menjar i recuperar-me mínimament.

Cinc minuts més tard afronto els 12 quilòmetres de baixada finals i m’animo una mica quan veig el rollo “freestyle” dels primers quilòmetres; camp a través per terreny d’alta muntanya tot passant per enormes blocs de neu on faig la primera caiguda. Un cop passada aquesta zona comencen uns 2 quilòmetres de pista seguida d’un corriol d’uns 8 quilòmetres que ens durà fins a Sort. A la pista ample em trobo un dels que m’havia passat a la cresta que s’havia perdut al primer tram de baixada, i seguim un bon tros junts fins que el pobre es fot un talegassu històric i decideix afluixar una mica. Jo segueixo a un ritme interessant i és llavors quan em foto la hòstia del dia i colpejo fortament genoll, cintura i espatlla dreta contra el terra. Trobo de seguida un avituallament i em paro a avaluar els danys quan em passa una altre corredor al qual segueixo bastant a roda fins al final. Ja es veu el poble a sota i gaudeixo molt dels últims 5 quilòmetres pensant ja en la farra de l’arribada.

 

No podia faltar. Quin gran clàssic del país, vaia crack!!!

 

Al final arribo a la meta amb un temps de 4h 25 minuts i en 8ena posició. Estic molt satisfet perquè tenia intenció de fer 4:45 i perquè ha estat una cursa que em servirà molt de cara al futur. M’hidrato, cervesa de rigor, dutxa i a les 15:30 ja estava a Santpedor gaudint d’una paella amb els col.legues.

L’únic que m’ha fallat és que a la classificació surto com a independent i no com a Koala’s Team per un error intormàtic.

 

 

 

Nota: creiem que l’error informàtic és un sabotatge dels nostres competidors, que estan una mica acollonits. Ho estem investigant i us direm quelcom (després de prendre represàlies, és clar… :D)
Nota 2: lamentem que el Farreti no ens hagi pogut proporcionar la foto de rigor d’ell mateix fotent-se les birres imperdonables post-cursa. No dubtem de la seva paraula quan diu que se les va cardar, i us podem avançar que, sembla ser, la gent que pululava per la zona de meta en aquells moments, i que li podien haver fet la foto, se sentia una mica acollonida del Farreti i el defugien. Diuen testimonis presencials (que han contactat els nostres serveis d’intel.ligència) que amb aquelles grenyes, la pinta de reventat, i l’equipació oficial ultra-professional del seu patrocinador, fotia una por de tres parells de collons.
Nota 3: hi ha tot de comentaris i dades en aquesta notícia que són del tot falsos i inventats. És cosa vostra esbrinar quins. Us foteu!!! 😀

Koalita Manolito a la Cursa de l´Alba 2009

Bona tarda, ja sóc a casa després de disfrutar de la cursa de l´Alba aquest matí.

Començo crònica (la 1ª – intentant evitar dades del “aparato infernal”): 6:00 Despertador, bocata de tonyina+tomaquet+olives farcides TOMA MORENO!! talladet -descafeinado hay que ir a ver al Sr. nespresso a comprar con cafeina je je, cagadeta i prepara una nevera amb aquarius, isostar, aigua freda, 2 geles i tira cap el parking. Aprox 7:30 arrivo a Collbató, paro al bar i faig un cafe com deu mana i un riuet.

Aquest soc jo amb l´objectiu al darrera.

Agafo el pitrall i cap al cotxe no a calentar sino a escoltar la radio una estoneta i la dura tarea de penjar el dorsal a la samarreta. Ah!! i una guarreria de gel pal cuerpo!! agafo un altre i la clau del cotxe.

8:15 ja vestidet de batalla tiro cap a la sortida, 4 carreretes, 2 guarroestiraments i cap a la sortida. Com aquest es el meu primer any de curses, bueno i de correr, surto al mig del peloton. I PAM!! joder que susto con el petardito… Vinga cap a dalt, primer la pujada de la cova, després uns escales del copón amb una miqueta de cua, corriols cap a dalt (La veritat es que molt xulos, no havia estat mai i molt bona zona per correr, una mica estreta per intentar adelantar a algú però molt i molt bé). Arrivem a dalt i baixadeta cap el monestir -Paradeta a rezar un padre nuestro per la subidita cap a sant jeroni i escales cap a dalt – jur!!. Després de 1h 45 min aprox arrivo a dalt de tot, solet i vistes guapes (era la 2ª vegada que pujava a sant jeroni, la 1ª caminant i per altre puesto un dia d´excursió però aquel dia no es veia res per la boira)… I……… Surt el KOALA que porto dintre!! Vamos pabajo!!!! Aqui ha començat lo xulo xulo… A fer el cabreta.. Primer fins una ermita o algo aixi (disculpeu mi desconocimiento de lugares emblematicos), després fins un avituallamiento que eren 2 Km aprox amb una pujadeta que pa que!! Caminant com un gosset i una baixada amb freno de mano sino te matas!!… I Finalment la gran baixada koalera (Suposo que el cami de les bateries ja que era pedres pedres i alguna pedra) es aquí on fent una mica el burru he aconseguit guanyar alguna posició. Al final l´ultim Km mai arrivava però quan he creuat la meta ALELUYA!!! Quina gran cursa!!!. Finalment aprox 2h 50min a falta de classificacions oficials!!   ———————   2h 51m 02 s Posició 173 de 403 i per categories el 109 de 226 Que campeón!!

Però lo millor entrepà de dos pams de botifarra i birreta de rigor!!! prenent el sol enmig d´una pista de futbol o algo así.

Després cotxe i paella a casa la mama con la famili!! Gran matinal Koalero!!

Koala Manolito

PD: Crec que m´han fet 1 foto a sant jeroni sino serà com la del company a Berga amb poques fotos!!!

El Koala a la I Cursa d’Alta Muntanya de Berga

Mentre entrenava ahir per l’Obac no les tenia totes per avui. Es preveien 28 km duríssims (finalment diuen que han sortit 31.7 km amb algunes variants) però vaig agafar confiança després d’estirar durant 30 segons mentre em canviava per anar a dinar.

He anat amb el Joanra le pompier fou i hem aprofitat per parlar de Zegama on compartirem allotjament i cerveses. ës un tiu com déu mana amb el que ens havíem fotut algunes garrotades a la pubertat en els derbis de futbol sala entre la Joviat i el Sagrat Cor. A més, varem compartir estones de classe i hores de bar a la universitat. Per cert, també corre en la clandestinitat sota els colors del Guimba cims. Li proposaré una fusió 🙂 i parlarem d’unes samarretes amb estelada per Zegama ja que no tenim uniforme oficial.

Mentre anàvem cap a Berga he inventat una nova tècnica koalil. És plantejar-se les setmanes a l’anglesa. Que comencin diumenge. Pensava, la setmana passada van sortit 52 km (22 a Ripoll i 30 a l’Obac) i podia fer tabula rasa. Els moderns n’hi dieu reset. Així no tenia excusa ni podia fer el plomariques si trencava motor.

Patint de valent després d’una pujada (Foto: nq42km)

He decidit agafar la roda  del Joanra perquè sé que hi va molt i tinc referències que diuen que baixa com un salvatge. Té un estil semblant al meu ja que odia el pla. Ara bé, és el primer tiu que veig que corre més en pujada que en pla. Veure per creure. He pogut xupar roda al Joanra i al Toni de Rocafort (2n de veterans l’any passat a Berga però menys fi enguany) fins el km 14 on ha tirat i m’ha deixat enrera.

El grupet entre branques (Foto: nq42km)

He patit entre la neu pujant a Rasos però no volia deixar d’apretar. Mai havia clavat el peu fins el genoll i és una sensació especial. He passat moments difícils i he pogut agafar la roda del Marc (Engarrista). Em sentia pitjor que l’Escartín al tour…

He fet Rasos en la posició 98 però ja tenia les maleides descàrregues als bessons i els quadríceps. A la baixada més difícil anava gairebé bufant al clatell del Joanra altra volta però l’he trobat esterrecat amb un esquinç de turmell. He parat i m’ha demanat que seguís. Anava darrera un altre company i se m’ha fotut de lloros a la cara. M’ha fet patir per la revolada i els cops a les pedres. Creia que s’havia picat al cap i he caminat una estona amb ell. Sembla que no estava gaire malament perquè m’ha anat trepitjat el talons fins el final!

Els troços plans (no n’hi havia massa) eren duríssims. Corria com un mamut amb la grip porcina però quan picava avall feia la baixada del Koala. Crec que al meu nivell (del 30 al 50% per muntanya) no hi ha massa tius que es llancin així 😉

Passant pel km 21 m’he adonat que fa temps que va deixar de ser un objectiu i tan sols és el km que hi ha entre el 20 i el 22. Llavors ja feia l’aproximació cap a la Figuerassa i donava les gràcies  tots els que ens animen a les curses. Som uns matats però ens agrada el caliu de l’afició…

Això és gaudir com un porquet per la muntanya

La darrera baixada l’he encarat enrampat dels bessons a l’escrot. No sabia si podria apretar fins a baix. En alguns moments corria amb dos pals enlloc de cames perquè tenia els bessons al clatell. He fet una baixada prou digna i encara he pogut passar a 10 corredors. L’arribada ha estat un moment  genial. Mentre enfilava la darrera recta han cridat el meu nom i el del meu club. Reconec que se m’ha posat la pell de gallina i l’emoció m’ha embriagat. He arribat eufòric i agafant-me la samarreta mentre em picava el pit. L’esforç tenia dedicatòria! A la fi, lloc 71 amb 4.15h i força ganes de plorar. Senyal de donar-ho gairebé tot! Recordeu que l’última gota i la darrera rampa cl reservar-les pel llit!!!

Una vegada a meta, m’he avituallat com l’any passat: entrepans a dojo i algunes cervesetes. Que seria del Koala’s Team sense aquestes arribades???

Els guimba Cims i els Koala’s Team estem units pel mateix