Avanç crònica Ultra Trail Andorra

He estat a punt de posar-me tendre. He començat a escriure i he recordat que aquest és el blog dels que reien fins a tenir mal de panxa a l’abdominal pujant al Comapedrosa. Quina gresca d’alta muntanya. Quin festival memorable amb l’Albertus el Xavier i el Luigi!

Els 3 mosqueters i el koala omplint les bosses amb suc de civada

La cursa va ser fenomenal tot i la retallada. Tan sols em sap greu que els meus companys de viatge no puguessin arribar amb mi. No patiu que l’any vinent el faran el 26 de juny 😉

La rebuda va ser tan especial que els ulls se’m van entelar. Gràcies amics!

Vaig acabar a roda del Jordi Papiol i en Joan (espero que l’esborrat que duies darrera ja no hi sigui) per sota les 24h amb algun patiment als peuets. La meva barretina va cusa furor i aquest matí un vailet m’ha aturat pel carrer i m’ha demaat una foto i la recepta dels mojitos. És el preu de la fama…

Nano el mojito per muntanya i el gintònic per asfalt

El Koala’s Team prepara la Conquesta d’Andorra!

Efectivament, amics, amigues, companys, companyes: els nanus del Koala’s Team (bé, una petita però excel.lent representació, en tot cas) ultimen els darrers preparatius i fan força esfintèrica per no cagar-se a les calces perquè divendres ens deixaran i, valents, decidits, ebris d’eufòria i de por, carregats de gels fastigosets i altres potingues energètics, de tàpers d’espaguetis blancs per parar quatre trens, contents i livians de no saber (ni voler-ne) realment la que se’ls hi ve a sobre, partiran direcció nord, cap Andorra, a conquerir el país dels Pirineus.

Explicat més prosaica i menys heroicament… sí!, ho heu endevinat. Tres valents i acollonits companys pujaran a donar la volta al país aquest pirenenc maco i preciòs en el qual sembla ser que no hi ha manera de trobar un tros pla de més de dos metres de llarg (diuen que les cases per dintre estan plenes d’escales per tot arreu, empinades com el propi terreny), i que una colla de sonats andorrans fa mesos que van concretar i organitzar. Li van dir Andorra Ultra Trail Vallnord. I, sí, sembla ser que ha de ser una de les coses més bèsties que es poden fer en això de les coses bèsties dites ultrafons de muntanya, ultratrails, travesses de muntanya, o com vulgueu.

Els pirats que ens representaran, i que faran tot el possible per arribar a la línia de meta un fotimer d’hores després de sortir, que no els fotin fora a mig camí per saltar-se alguna de les normes del reglament (especialment la d’estar fora de temps de pas als controls), i que els quedi salut com per tornar conduint cap a casa diumenge, són el Xavier Mr Martox Martorell, el Raül Koalazo Racerongs, i l’Albertus, the Tiger Without Piños.

A la tornada us farem una crònica sensacional i espectacular, en la línia patètico-absurda que impregna i mou l’esperit d’aquest equipet. Us avancem que el Raül té molt clar l’equipament que s’endurà, especialment pel que fa als complements pel fred: diu que com la barretina dels Picos no hi ha res, que li manté calentones les orelles, i que a més se sent guapo de collons amb ella. El Xavier no para de inventar-se tota mena d’excuses i històries, les quals habitualment es creu fins i tot ell mateix, dirigides a fer-nos pena i que li diguem que és un machote i que no cal que vingui, que l’estimem igual. Òbviament no li fem ni cas i allà el tindrem. L’Albertus va aconseguir pitrall ahir mateix, ja que mai havia entrat en els seus plans fer aquesta travessa, que sempre ha considerat una bogeria temerària del tot fora de mesura i de les seves possibilitats. Com s’ho ha muntat per, en un sol dia, decidir participar, contactar l’organització, aconseguir el certificat mèdic, i finalment el pitrall amb inscripcions tancades des del 30 d’abril, ningú no ho sap. Sembla ser que té alguna cosa a veure amb la seva procedència santacolomenca…

Us avancem també que, gràcies a la infinita bondat de l’Alba, esposa i companya del Xavier, tindrem cotxe d’assistència i suport: ens vindrà a veure passar als dos o tres punts accessibles, habilitats per l’organització perquè els acompanyants hi siguin, i perquè els que així ho desitgin assisteixin els participants amb provisions i material extra. Els nanus del Koala’s Team tenen clars els quatre articles fonamentals i imprescindibles que deixaran al cotxe: una o dues dotzenes d’ous, per substituir els perduts pel camí; i un joc complet de genolleres i guants protectors d’skating, per quan no hi hagi pebrots de seguir caminant i calgui començar a arrossegar-se de genolls fins a meta.

El Koala pujarà dos parells d’ous amb nom per cadascú. No fos cas…

Salut i rauxa i que els déus ens assisteixin!!!

VI Travesera Picos de Europa, la crònica

Tot va començar com ho fan les grans coses de la vida: per casualitat. Un simple mail d’en Fuentesss a en Farreti va ser suficient per engegar la maquinària. Tan sols faltaven uns sonats que executessin l’aventura. Però per sort al Koala’s Team ja tenim un exèrcit de tarats.

El Koala’s Team estava ben representat pel Koala i en Farreti (Galeria completa)

VI Travesera Picos de Europa, calia fer la preinscripció pel sorteig (180 places) i federar-se! Collons, què és això de federar-se? Segur que és perillós doncs. A més calia anar amb brúixola, altímetre i mapa. No tenim ni puta idea d’orientació ni res, millor. Visca l’aventura, la rauxa i la mare que ens va parir Farreti! Ell era el més animat i em va convèncer amb una sola frase: “Són els montes més macos que he vist mai”. No dubtem un segon i tramitem la preinscripció. Els companys de l’equip ho veuen molt dur, amb poc marge de temps per Andorra i una mica temerari.

Quan ens comuniquen que tenim pitrall ja iniciem la logística (la organització posa 2 nits amb esmorzar a l’hotel de la cursa per 30€). Evidentment no fem cap preparació específica i jo no sé ni les curses que he fet des de llavors. Bé, la darrera setmana va tocar Cap de Rec.

Viatgem amb la millor companyia del món. Seran 4 nits entre Cantàbria i Àsturies, dos paradisos a 7 hores de cotxe de Manresa. Compro una mica d’avituallament pel viatge i sortim dijous al migdia cap a Comillas (Cantàbria). Anem a un càmping preciós amb una caleta a sota que és una delícia. Divendres ja toca anar cap a Poo de Cabrales on tenim l’hotel i hem de recollir el pitrall. Abans però, recorrem Cantàbria intentant comprar unes bambes per a mi. Les lady North Face van sortir defectuoses i les vaig trinxar per Montserrat amb els amics de corredors.cat. Sóc una mica sapastre quan trepitjo, ho reconec i el Xavier sempre m’ho diu. però collons! 66km unes bambes… A més m’han fet una tendinitis a l’empenya que m’emprenya prou.

D’emergència porto unes salomon de puta mare que em fan una butllofa al peu esquerre. En Farreti em dona un consell: “Forra’t el peu de compeed. Pit collons i ganes d’anar-hi”. Gràcies pel consell amic, però seria la darrera opció. A Cantàbria rien de rien perquè no corren pel monte allà, només caminen. Val més que no ho provin perquè els agradarà. A mi ja m’ha passat amb la cervesa i el bacallà, a més de l’skyrunning. Això sí, em compro uns guants pijos per córrer amb fred i neu.

Arribem a l’hotel Principado de Europa a les 16h i sense dinar, tot perseguint les bambes que no tenim. L’habitació és triple però som 4. Ens diuen que cap problema i que ens confinem com puguem. Decidim dinar espaguettis a la bolonyesa fets per nosaltres. Cuinem a la vora del riu i ens parim una farra de 3 parells de collons. Val a dir que l’aigua amb què bullim la pasta i rentem l’amanida és del riu. 100% rústic.

Quina bolonyesa tan bona Farreti. Un cuiner excel·lent

Després agafem el pitrall i ens diuen que a la 1 de la matinada ens recollirà el bus a l’hotel. Preguntes:

– ¿Y cuando domimos jefe?
– Esto es la Travesera.
– ¿Y el tiempo? Está muy nublado Cabrales.
– Arriba hay un sol cojonudo. Cuando crucéis las nuves lo veréis. Suerte.
– Por cierto, ¿dónde puedo comprar una zapatillas?
– Mira en el estanco de Arenas de Cabrales, tienen de todo.
– Lo espero. Muchas gracias caballero.

Ens donen un bastó i una samarreta cutrilla però que serà un bon record. Anem de pet a l’estanc. O trobo les bambes o em forraré els peus amb compeed.

Tot i que ho sembli, no treballo per cap revista especialitzada que em demana que provi bambes en grans travesses. La meva despreocupació i improvisació em porta a cometre algunes temeritats. A l’estanc tenen 20 bambes de grans marques i moooolt material de muntanya. Acollonant. L’Albertus m’havia recomanat les Vasque Velositi i de seguida que les veig les agafo. De puta mare! Camino amb elles fins el bar de la plaça quan anem a fer la cervesa i sembla que trempen!

Impressionant quantitat de bambes a l’estanc d’Arenas de Cabrales

De tornada a l’hotel al vespre rentem els plats a la banyera i fem entrepans. Soparem a les 22h i esmorzararem a la 1h. Ens estirem i dormim uns 70 minutets. De sobres per afrontar el repte. Val a dir que pels pèls no vàrem marxar divendres al migdia per arribar, prendre una dutxa i agafar el bus cap a la sortida.

Rentant els plats a la banyera de l’hotel.  Sempre ben nets 🙂

A dos quarts d’una el despertador ens trepana el cervell però no la moral. En Farreti fa cafè i em diu que l’aquil·les li ha fet 2 avisos. Joanet que estàs cagadet! El nano no estava a tope perquè es medicava per un fort mal d’orella. Quan em vaig preparar la bossa, volia incloure-hi una bastons que tinc i que no he utilitzat mai. La putada va ser com enganxar-los a les gomes. Cap dels dos sabia com fer-ho i vaig decidir que ja els estrenaré a Andorra, si s’escau. Agafem tots els trastos (obligatori: camelbak, paravent, frontal i malla llarga. A més portem gels i barretes de les barates del Decathlon i les barretines. Jo agafo la càmera de fotos). Prenem un ibuprofè pels respectius mals i ens en posem 2 cadascú a la butxaqueta. Fent broma li dic que podríem titular la crònica com les aventures d’ibru i profè.

Agafem el bus que ens portarà als Lagos de Covadonga. La boira és molt espessa i per la carretera no es veu res. Una vegada a la sortida, en un prat ens fan el control del material. Diuen que és molt maco i hi ha molta aigua, però la realitat és que són les 3 de la matinada amb un fred que pela i de nit.

Animats a punt de prendre la sortida entre la boira (galeria completa)

La sortida és neutralitzada fins que la boira escampi o es vegi quelcom. Anem junts en cap de cursa. Primera vegada en la meva vida! Tots correm per una pista avall i vaig còmode però més ràpid del que hauria sortit, segurament. En Farreti va concentrat i tinc la sensació que farà un gran paper. Jo sóc, com diuen els trialeros, el seu motxiller i intento calmar-lo i que es relaxi perquè està a tope. Donen la sortida i ens desitgem sort. Ens trobem a Arenas en unes quantes horetes campió!

Com que estic a davant intento no perdre massa posicions perquè m’aterra quedar-me sol en un terreny tan hostil. Trobo a faltar els consells del Xavier i les paraules de l’Alberto. Comença a empinar-se de mala manera i hi ha neu a tot arreu. No sé gaire com trepitjar-la i m’adono que allò no serà precisament un passeig per la muntanya.

L’essència de l’skyrunner la vàrem viure allà a dalt (galeria completa)

Tot pujant guanyem els primers mil metres positius i al cap d’una estona veig l’alba, radiant sobre els núvols. Una sensació de felicitat m’embriaga i m’adono que només per això ja val la pena patir a la muntanya. És córrer per sobre els núvols. Seguidament comença la baixada dels 1.600m. Allà m’avancen tot tipus d’animals que literalment es llancen cap avall. Crec que baixo bé però aquells asturs estan ben pirats. Parlo amb alguns companys i molts van a l’UT Andorra o a l’UTMB. Conec a en Tino, un asturià collonut que va anar a fer Cavalls de vent amb la família i em dóna alguns consells. A més em diu que la Travesera enganxa, i que en la segona participació diuen que cal baixar el crono en 2h. Va abandonar a Jidiellu perquè no es volia desgastar excessivament.

Per davant en Farreti va tibant del grup dels de davant i fa de llebre al Santiago Calvo. Va portar al guanyador de la prova fins el km 17. Un crack sens dubte.

Un caganer a la muntanya a més de 2400m per sobre el mar

La segona pujada és brutal. Més de 2000m positius en poc més de 7km. Una barbaritat que supero en 3h30m. Durant l’ascenció em trobo el paquetet d’ibuprofè d’en Farreti i dedueixo que ja n’ha pres un i que trobarà a faltar el segon… Dues anècdotes a la pujada: un tiu em demana perquè vaig sense pals. Quan li dic que no he sabut com enganxar-los a la motxilla em diu adéu i pira com un esperitat. Un altre em mira les bambes i em demana què tal van. Li dic que de conya però que les estreno. Em diu “hay que tener cojones, cabrón”. Una vegada a dalt, salvant molta neu novament, ja s’aprecia el Naranjo de Bulnes. Li faig fotos i llisco de cul per tots els trams de neu que puc. Quina sensació tan especial. Córrer i jugar.

La ratlleta de la dreta és el culet del koala

Al segon avituallament hi ha entrepanets de tiangles de pa de motllo. En menjo 8. Sóc un golafre, m’encanta menjar! Afronto la Horcada de Caín amb optimisme i al mapa és un pedete. Ara bé, la mare que ho va parir! Moltíssima neu i unes pendent de por! Allà els voluntaris em fan una foto molt xula mentre passem al costat del Naranjo. Enfilo la Collada bonita i em recorda al tram més porc de la Canl de Sant Jeroni: entre la neu hi ha un lloc amb terra que va baixant i costa molt guanyar metres. Una vegada a dalt la vista és espectacular. Ara entenc perquè li’n diuen Bonita. Baixem per unes cordes i corro com un malparit per la neu i salto de cul. Una altra lliscada memorable que aplaudeix un voluntari sense samarreta a 2400m d’alçada.

Pendent terrórrifica pujant la collada Bonita (galeria completa)

El tercer control es veu 1h abans d’arribar-hi. Està al fons d’una vall amb herbeta i plena de pedres. A mi se’m fa impossible córrer. Quan arribo demano pels primers. Els 6 que van a davant estan gairebé junts i n’hi ha un amb cua que no coneixen. M’emociono pensant que potser és en Farreti i truco a les noies per dir-ho i per avisar que els que en saben em pronostiques entre 5 i 6 hores per meta. En porto 10 i 39km. Queda una pujada i mitja marató amb tendència a baixar i 300m positius al final…

Quan veia això pensa va que ho tenia tot fet. No quedava res!

Ja encaro la temuda canal de Jidiellu, també coneguda com Joduellu. Són 1100m positius que es veuen des de baix. Una autèntica barbaritat que corono en 2h i amb varis descansos pel mig. Cada vegada que miro enrere veig a la gent que comença i els planyo… En Farreti la fa prou més ràpid amb un parell de parades, però ell va tenir una mica d’ajuda divina. La boira li impedia veure la 2a meitat de la canal.

La canal de Jidiellu vista des de dalt. Un company està pujant. Sort!

Una vegada a dalt. Menjo una barreta i baixo pel neveru a tota llet fent alguns flanquejos per unes tarteres molt xules i combinant pedra i neu constantment. Ja queda menys i hi ha un tros de pista abans dels corriols finals i la baixada al poble per l’antiga calçada romana.

Un company gallec m’anima i correm junts els 5 km de pista fins el darrer avituallament. Em sento bé però la fatiga la tinc al cap. Encara hi ha pota però em sento desgastat mentalment. Mai havia emprat tanes hores en cursa. Passem l’avituallament i queden 14km. Un passeig, penso. Però no. Baixem una mica i comencen les pujades. Passem un turonet, dos, tres i el corriol puja i puja. El coco va just i ja fa estona que caminem amb el gallec. Passem entre vaques i cabres i gaudim del paisatge tot xerrant, però volem arribar.

El paisatge i la fauna ens acompanyen fins el fina. Tot és preciós

En Farreti m’envia un sms advertint-me de la duresa de la via romana. La baixada al poble és dura i llarga. Ens cau una hora des que el veiem. És duríssim però penso en el premi de la meta. Quan trepitgem corriol correm novament i a l’asfalt apretem un mica i tot. A la meta el Joan i la Maria somriuen i la Bajoqueta m’abraça. La satisfacció és màxima i em passa pel cap la idea de no tornar a la Travesera. Recordo les paraules del Xavier, quan em va comentar que el Luigi sabia d’un bon corredor que va dir que no hi tornaria. En Farreti està pletòric amb una 12ena posició i 12 hores i pico. Jo he acabat amb els turmells tocats i l’empenya inflamadíssim en 93a posició i 16h44m.

En Farreti creuant la meta desencaixat en 12a posició

Al sopar ens inflem de sidrina i hi ha gent que reconeix a en Farreti i li demana com ha acabat. El tiu flipa. Al matí ens llevem i ell ja diu que hi torna, jo encara no em pronuncio. Ens posem macos amb les barretines i les set betes i anem a l’espicha. Allà donen els trofeus i la sorpresa és total quan en lloc de donar premi als 5 primers sèniors en donen als 8 primers. En Joan ha sucat i l’equip ja té dos trofeus. Ho celebrem amb més sidra i vi fins que gairebé ens maregem. Som els més pintorescos amb el nostre vestuari. Al sorteig dels regals ens toquen una gorra i un polo HP. Llàstima perquè en Salvador Calvo rep una ronyonera camel 4 o 5 paparets més enllà.

En Farreti recollint el trofeu i pensant on desar-lo. Ja té lloc i li escau

Anem a Playa Cuevas. Relax i aigua fresqueta. Un bocinet de món preciós. Allà, entre confidències, li dic al Joan que l’any vinent tornaré a acompanyar-lo. Qui més vindrà?

Avanç de crònica VI Travesera Picos de Europa

Quan comencem a córrer per muntanya ens fa molta gràcia allò de ser skyrunners. Mai penses que puguis córrer pel cel, però a la Travesera ho vàrem experimentar el Koaleta i en Farreti (Fotos de la cursa i l’aventura).

El koala amb barretina sobre un mar de núvols i encara sencer

La cursa és brutalment dura i excitant amb uns paratges meravellosos. Tot i això, en Jimmy Jump Farreti va aconseguir la 12ena posició a la general i el segon trofeu per a les vitrines del Koala’s Team!

El campió amb el trofeu, barretina, set betes i samarreta Montserrat nord

L’experiència ha estat única i esperem poder penjar la crònica entre dijous i divendres. En Farreti ja cerca companys per córrer l’any vinent a la Travesera. El Koala deia que no, però ja valora tornar a fer-li de motxiller…

Sempre que n’aprenguin! Aquí els tenim amb la sidrina sobre el podi

Al final del lliurament de premis hi havia una espiche (pica-pica típic d’aquelles contrades) on vàrem poder explicar a Salvador Calvo, gunyador de la cursa, els nostres mètodes infal·libles. Creiem que en va prendre bona nota 🙂

Salva, con cariño, come y bebe como nosotros que estás chupao!

VI travesera Picos de Europa: koala & Farreti

Els koala’s Team surten aquest matí cap a Astúries a córrer els màgics Picos de Europa. NO ho faran sols perquè s’¡enduen la motivació i l’espurna de l’Albertus, i els consells i bon saber fer del Xavier, els dos referents de l’ultrafons koalil. Ara bé, la festa i la gresca la posaran els dos il.luminats de l’equip, no ho dubteu 🙂

No ens importa massa ni la distància, ni el desnivell, ni les hores quan correm per muntanya, però aquesta vegada creiem quye val la pena que ho veieu 😉

Cap de Rec 2009: Mojitos & Lady North Face

La III Marxa Cap de Rec havia de ser un test per l’Ultra Trail d’Andorra. Un reconeixement del terreny i la segurerat que encararíem l’objectiu de la temporada amb garanties.  El koala i en Xavier poden dir… prova superada!!!

Per estalviar-nos el viatge de matinada vàrem decidir anar a dormir in situ. Tant el viatge com la nit ens va servir per fer una jornada de convivència, molt diferent de la que viurem entre el 4 i 5 de juliol 🙂 però molt enriquidora. Una vegada situats, i ja a quarts de 12 de la nit, vàrem treure el sopar. Era autènticament de corredor. No hi faltava la pasta blanca amb sardines i caballa i un parell de Heinekens calentones per carregar els dipòsits de nosequé.

Sopar de corredors és garantia d’exit: pasta blanca i cerveses (foto: koala’s Team)

Una vegada vitaminats, venia el plat fort de la jornada: mojitos by koala. No n’havia fet mai però a casa tenia un parell de llimes. Era poca cosa però allò que gairebé mai tens. De sucre i menta en tenia, així tan sols faltava el rom blanc i la soda (o sifó). Evidentment, el gel el demanaríem a l’hotel. Per cert, la menta és molt bona i sempre he menjat caramels de menta, xiclets de menta, gelats de menta i crec, que si fumés, fumaria mentolat. Suposo que part de culpa la té el meu pare per dir-me, quan era un marrec, que la menta alimenta i fa anar la tita contenta.

Afegint el sifó. No sabia les mides però va quedar bo (foto: koala’s Team)

Amb els ingredients sobre la taula només faltava el gel. Vaig baixar al restaurant i els el vaig demanar per les articulacions :). Amb la bossa de plàstic on me’l van donar, una tovallola i el cul de l’ampolla d’Havana, vaig picar el gel al més pur estil cubà. Comparteixo la meva recepta sense mesures i manllevada a través de google:
– Rom blanc
– Llima
– Sucre
– Gel Picat
– Sifò
– Menta

Vàrem dormir de meravella però tan sols 3 horetes. Vaig dir al Xavier que podríem enviar una carta a les revistes yankies amb els nostre mètodes de relaxació. Potser els importarien! Abans de grans curses he pres un combinat (marató Vall del Congost), algunes cerveses (Zegama) i d’altres excessos que porten a pàjara (Matxos).
El despertador a les 4.00 va fer molt mal. Vaig fer el ronso una miqueta al llit mentre el Xavier es dutxava. Li portava avantatge perquè vaig dormir amb la roba de córrer :). A l’hora d’esmorzar vaig comprovar que és un runner fins el moll de l’os: espaguetis blancs com jo! Pensava que això no he feia ningú i ves per on, jo n’erem dos.

A l’hora d’escollir la roba per la cursa era fàcil: faria calor. El Xavier va recomanar el paravent per si feina molt aire en alçada i li vaig fer cas. Vaig fer com els matxos i vaig estrenar bambes. Aquesta vegada també eren North Face però de noia. No en vaig trobar cap de noi que em fes el pes. Així que per un dia, era lady North Face.

Les meves lady North Face encara embalades i a punt de calçar-les

Veient el resultat, de zero butllofes i gairebé cap incomoditat, he decidit afaitar-me amb Gillete venus lady perquè segur que cuida millor la pell :).  Les bambes un encert. Espero dir el mateix després de Picos i Andorra…

A la sortida, el Xavier em va dir que era el més friki. Era per l’equipament: pantalons i samarreta, paravent a la cintura, buff de Malibú i un ibuprofè. La gran majoria anaven amb xupona (camelback) o bidonet com era el seu cas. Jo creia que anava bé i de sobres!

La cursa va ser molt maca i el millor de tot és que la vàrem solventar amb nota. Ara bé, els falsos llanos del primer terç em van fer un mal terrible. Allà em costava seguir la roda del Xavier, que li té un carinyo especial a aquests trossos tan durs per a mi. Vàrem córrer amb uns cavalls entre uns prats i creuant rius constantment. Jo anava emocionat i ficava la pota a cada toll d’aigua on podia. La primera gran pujada la vàrem fer a un ritme viu i àgil que ens va sorprendre als dos. Una vegada a dalt, el llac era meravellós. Un paisatge màgic amb clapes de neu que vaig intentar creuar pel dret i on vaig aprendre una cosa bona: cal ser prudent.

Vaig ficar la cameta a la neu i la vaig per sobre el genoll sobre un munt de pedres. A l’intentar aguantar-me amb la mà, la vaig clavar fins a l’aixella. El Xavier em va tibar de les orelles i amb raó. A Picos ens trobarem això per sobre de 1600m… La baixada fins Andorra és dels llocs més bonics per hom pot córrer. Jo anava tranquil i ja pensava en el titular d’aquesta crònica. El Xavier em deia que el titular me’l donaria ell amb la seva pàjara i el mal que tenia en una peça de la cama esquerra. Jo li deia que ni hablar!!!

Quedaven pocs kilòmetres però una pujada important. Ben avituallats i amb el bidonet del Xavier ho vam passar amb no massa dificultats. A dalt vàrem poder observar la meravella de paisatge que se’ns mostrava i reflexionar sobre l’ultra trail que farem en 3 setmanes. Ens hi vèiem amb cor! A més, van aparèixer uns trialeros per sobre dels 2500m que donaven un aspecte pintoresc a la zona. Cal destacar la culada sense conseqüències del Xavier al descens del darrer pic.

Ja a la part final vèiem possible fer un sub 8h i vàrem apretar com campions. I ho vàrem fer! 7.59h i molt goig i plaer. Ens vàrem esperar i animar animar mútuament,  i el sentiment de complir l’objectiu va ser doble per arribar junts. Fent balanç mentre recuperava, vaig comptar i ja hem fet més de 24h en cursa junts: 6.15 al Congost, 10.45 als Matxos i 8 al Rec. A Andorra ja tenim horari d’arribada: passarà poc de la mitjanit del 5 de juliol.

Brindant per la cursa i l’UT Andorra. Que n’aprenguin!

Els Koala’s Team a Cap de Rec

Amics i fidels seguidors, aquesta setmana els Koala’s Team Raül i Xavier van a fer un petit tràmit camí de l’Ultra Trail d’Andorra.
Un passeig pel monte de 51 km a la Marxa Cap de Rec. No patiu que hi haurà sorpreses al blog 😉 i no perdonarem la botifarra jejeje.
Sort i amunt!

PS: Xavier, com has posat als nanos al teu blog. Ja corrien amb el pit enfora, i ara crec que seran dels que es posen a 1a línia a la sortida i acaben trepitjats com cuques…

El Koala a les 3 Comarques d’Alpens – 3r al campionat de Catalunya Universitari!!!

La cursa d’aquesta setmana era la darrera abans de les bestieses que m’esperen. No repassaré el calendari per estalviar-me el mal d’altura.

A la cursa d’Alpens li tenia ganes ja des de l’any passat. Enguany tornava a ser el Campionat de Catalunya Universitari de mitja marató de muntanya, i en la darrera edició crec quem vaig quedar a les portes del podi. Després de ser el penúltim universitari en mitja marató i marató d’asfalt calia tocar cuixa a la muntanya…

El cava en copa grossa està encara millor. 3r univeritari!!!

El cap de setmana pintava de conya i jo tenia clar l’objectiu. Per estar més tranquil i exprimir el cap de setmana ,vaig pujar divendres a Roses per gaudir de la millor companyia del món i estar relaxat. Ara bé, el google maps anunciava 2h de Roses a Alpens 😉 Però ja sabeu allò de sarna con gusto no pica.

De divendres a dissabte vaig descansar com un campió. A l’alçar-me ja passat migdia vaig decidir anar patinant a comprar unes vambes de trail. Finalment no en vaig trobar cap que em fes el pes per substituir les meravelloses (i poc resistents) The North Face Arnuva 100 de xúpame-la-punta que tenia i que han trencat motor. M’han anat molt bé però les vaig comprar per Pàsqua a Lyon! Ara, m’han acompanyat a Matxos, Berga, Ripoll, Zegama, Alpens i alguns entrenaments per Montserrat.

Després de no comprar res, vaig anar a estirar les cametes pel camí de Ronda. Vaig agafar directament el corriol pel tros salvatge (adjunto mapa) i tenia intenció de fer uns 40m i banyar-me a alguna d’aquelles cales solitàries. Recordava bé la passió que desperta el camí perquè l’havia fet amb l’Albertus i en Farreti fa uns mesos.

Els Koala’s Team el dia que van fer Roses-Cadaqués-Roses (Galeria completa)

Vaig córrer i gaudir de valent fent skyrunning arran del mar. És preciós. Anava fent i vaig arribar a una caleta on el camí baixa fins les pedres. Hi havia uns individus en pilotes que em van mirar una mica estranyats. La cala no és de fàcil accés i el nano baixava corrent com un salvatge. Vaig saludar i vaig seguir el meu camí. Als 5m tornava amb  la meitat de l’objectiu complert i vaig decidir banyar-me. Per un moment em va fer por per si eren d’aquells que es follaven entre ells en plena natura. Em vaig fer fort i tot despilotat em vaig banyar. En 4 minuts vaig fer tres braçades, em vaig vestir, vaig dir adéu i vaig desaparèixer corriol amunt. Crec que encara flipen els del mànec a l’aire.

A la tarda bona migdiada i un sopar de corredor: peix i marisc amb cava rosat. Que n’aprenguin!

Diumenge el despertador sonava excitat a les 5:30. Sense temps a perdre i amb la fita entre cella i cella em vaig alçar sense dubtar que era el dia. Vaig esclafar els espaguetis de corredor (ja sabeu que sense això no es tira) i vaig enfilar cap Alpens.

La clau dels bons corredors. Espaguetis blancs al cotxe camí de la cursa

Vaig arribar a Alpens concentrat i vaig poder saludar els companys de Sant Fruitós. Cal destacar-los a tots: el Puru sortia d’una lesió i va fer un temps excel·lent, la Yolanda segona en noies i en Toni que el malparit corria encorsetat perquè es va cardar la clavícula en una hòstia en bici (posarem vídeo). Ell i la Cèlia ja s’han integrat al Koala’s Team. Cal tenir pebrots per anar-hi tant…

Fent el cafè amb ells els vaig explicar què havia anat a fer a Alpens. No m’espanta la pressió i vaig de cara. Si hi ha objectiu es diu i s’hi va. A més, sortia entre els favorits perquè duia el pitrall núm. 12 😉

De la cursa no parlaré massa. com sempre. Tan sols dir que vaig fer el kilòmetre més ràpid que mai he fet (km 1 en baixada 3.54, per un dia vaig baixar de 4) i que vaig anar de més a menys. Tàctica koalil. Sortia valent però em vaig anar desinflant. Els 15 km inicials eren un cross molt maco però gens apte per les meves característiques. Vaig anar passant i al km 9 aproximadament un tiu se’m queda mirant i em pregunta:
– Ets el koala?
– Sí, i tu?
– Sóc el Rubén!!!
Quina alegria em va donar poder trobar-lo en cursa però com hi va el malparit. Corre amunt sense defallir. Jo me’l mirava i m’inventava palanques on no n’hi havia.

Enfilants el tram final i fent el no puedorrr amb les cames (Foto 3 comarques)

Quan va començar el tros tècnic vaig poder avançar alguns corredors a la pujada i sobretot a la baixada. Però ja era tard i se’m va fer curt. Al darrer kilòmetre tenia el grupet que comandava el Rubén a l’abast. Els trepitjava els talons quan vaig parir una tamborinada important però sense conseqüències. A l’entrada del poble em vaig enganxar a aquells 4 homes i al corriol final vaig veure que 2 corredors a davant meu hi havia un tiu amb una samarreta de la UdL! Era vital avançar-lo si volia fer alguna cosa al campionat universitari. Vaig fer un freestyle tremendament porc i el vaig poder passar. A l’esprint no em va arribar i li vaig arrebassar la 3a posició per un segon 🙂 Em vaig abraçar al Rubén i el vaig felicitar per com havia apretat a dins del poble.

No sabia la posició però estava prou satisfet de tot plegat. Mentre m’avituallava vaig modificar mentalment el nom de la cursa. Jo li diria Cursa 3 animals: corro com un elefant, baixo com una cabra i menjo com un porc a l’arribada.

Amb el Ruben celebrant l’arribada i reben la nostra dosi d’antioxidants

Després de la dutxa vaig anar a la plaça d’Alpens per saber la classificació. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig sentir per megafonia que era tercer!!! L’objectiu assolit i el primer podi del Koala’s Team ja era al sac. Pensava que només podria fer podi en una cursa de disfresses o una cursa de sacs. Crec que amb aquestes potes podria fotre uns bons brincos.

La cerimònia del podi va ser emotiva ja que els altres dos integrants corrien per la seva universitat, però jo corria pel Koala’s Team i així ho van dir. Una pregunta que es devien fer els presents és què collons fot un tiu del 80 a la universitat, però això són figues d’un altre paner.

Primer podi del Koala’s Team. Ja he complert i ara us toca a la resta

Vaig poder saludar companys de Zegama, el Xavier del Poble Sec amb el que ens recomanem curses mútuament i el Dani del Corredors.cat.

Ja a Roses vaig gaudir d0un bon dinar amb cava rosat que vaig veure directament de la copa que acabava de conquerir. Suposo que veure-ho a la tele m’havia influenciat. El premi gros el vaig tenir en la celebració després de dinar. Llavors sí que vaig demostrar ser tot un campió…

Koalada al Pedraforca

Gran excursió al massís del Pedraforca ben aviatuallats amb volls. Les hem pres fresquetes al cim sota la mirada envejosa de la resta d’excursionistes 😉 Fotos i vídeos de’n Farreti.

Que no falti hidratació de civada! (Foto Koala’s. Galeria completa)

Mireu les fotos i no patiu que farem la crònica. Tan sols us avanço que tres nous koala’s Team prendran part a la cursa del Pedraforca. Això és debutar per la pora gran!
Que n’aprenguin!!!

El Koala a Zegama-Aizkorri 2009

Algunes llegendes parlen de boscos encantats, fades que es remullen a gorgs humits i follets que corren i salten per corriols sobre un llit de fulles. Si aquest fos un blog normal començaria així la meva crònica, però no amics, som uns desvergonyits correm on correm!

A deu dies de Zegama vaig aconseguir enllaçar tres entrenaments en pla de 45 minuts. Tota una fita amb la qual esperava no tenir massa problemes musculars. El cap de setmana passat vaig estar a la platja i vaig entrenar una nova modalitat esportiva que aviat serà olímpica. Li’n diuen Spanish Triathlon 😉 Aquesta setmana passada dos entrenament més (el segon, a Logroño de 25 minuts i ple de mosquits) i creia que tenia les potes a punt.

Fulminat en 25m i ple de mosquits de l’Ebre. Perquè no se’m veu el pit…

L’estage final el vaig fer a la capital del vi, i val a dir que no és massa maca (però té bars molt xulos) i que a les fonts no hi baixa aigua sinó caldo del bo… Vaig cometre alguns excessos dionisians, però tenia la moral intacta. És més, tornant a l’hotel de concentració em vaig trobar un excursionista extranger que em va permetre fer-nos una foto després d’explicar-li que no pretenia atracar-lo. Em va recordar l’anècdota del Farreti a Sort però amb els papers canviats.

Mig marejat saludant un company a trenc d’alba (Foto: Koala’s)

Ja disposat a fer vida sana i saludable, vaig anar a Bilbao on vaig seguir amb els zuritos i els pintxos. Sense abusar. Em vaig alçar dissabte amb ganes de començar de nou. Beure molta aigua i menjar espaguetis blancs com un malparit. Els del Koala’s pensem que és més important menjar espaguetis que no pas entrenar. Els resultats així ho diuen 🙂

Ja a Zegama em vaig ajuntar amb el Joanra i el Jordi, dos del Guimba Cims i uns paios que hi van molt. Tenen unes aficions semblants a les nostres: beuen cervesa a dojo, corren pujant i baixant i descansen als plans. Sí sí, ja ho he vist dues vegades!

Cosetes compartides entre Koala’s Team i Guimba Cims abans de la cursa

Al matí nova ració d’espaguetis i com sempre ja amb la canya a punt. Podia imaginar els cims entre la boira. Estava emocionat per la samarreta commemorativa que havia fet el Joanra: el nom dels clubs pirates amb els que correm, Zegama 2009 i una senyera a davant, i una estelada a darrera. Anàvem de 21 botons i se’ns notava a la cara. Érem els més xulos de la sortida!

Sabíem que no fallaríem i ens permetíem somriure a l’hotelet (Foto: Koala’s)

La cursa ja és el de menys però l’explicaré una mica. Vaig sortir amb el Joana i l’Enric. Fent una mica la goma. Volia conservar però alhora tirar endavant per baixar de les 6 hores. Un parell de vegades vaig esperar al Joanra que volia reservar-se més.A mi el cap em demanava prudència però el cor em deia que endavant amb tot. Normalment corro amb el cor, i més en aquestes circumstàncies. Tenia clar que valia més petar que acabar pensant que encara em quedava alguna cosa per donar. Anàvem igual però quan picava avall el koala treia les ales i baixava fora pista amb algun freestyle digne de youtube.

El públic et porta ben amunt. Animen als matats també! (Foto: JB)

La vestimenta especial per l’ocasió, incloia un mocador amb una estelelada que duia sempre per anar amb moto. Un dia no me’l vaig posar i a terra. Ara el porta un peluix i li vaig mangar. Sabia que no fallaria si el duia! Tothom em saludava i els catalans cridaven com posseits. És immillorable.

Emocionat pel suport i avançant amb pas ferm (Foto: Monrasin2)

El que compta és gaudir de la gent, dels ànims, dels crits, de les banderes i del patiment. De veure que quan no pots més t’animen. Et criden pel nom i et fan pujar els benparits dels marges. Sentir que les cames t’han d’esclatar i que el cap va justet i un Aupa Raül i Visca Catalunya! et fa vibrar i arrencar a córrer muntanya amunt.

100% emoció. Encaixades, cervesa i molts ànims. Cal ser-hi (Foto: JB)

Una vegada havia coronat ja ho tenia coll avall. Però la mare que ho va parir: quines pedres! Anava amb peus de plom però em vaig distanciar dels de darrera 😉 Llavors vaig fer la baixada més difícil que mai he fet. Era llisa però dreta de collons. El tibial esquerra se’m va carregar i vaig patir per si havia d’afluixar. Però no!

Tan sols quedaven 12km de terreny pla i favorable que vaig tenir la sort de compartir amb el Lluís de Barcelona. Una abraçada per tu campió perquè em vas portar a l’objectiu! Va ser molt  llarg i dur però vàrem arribar sencers al final. Al poble ens esperaven les famílies. La meva mare, els tiets i el Xavi em van donar l’estelada i vaig arrencar a plorar d’emoció per quarta vegada. Teia un nus a l’estómac indescriptible.

Òstia nano quin braç se t’està fotent de tan córrer ((Foto: Tiet Eduard)

El camí per la vila és molt curt. És un circuitet pel centre que vàrem fer a tota llet i mirant a darrera per no perdre posicions. Vaig desplegar l’estelada i vaig poder acabar una marató com cal. Vaig oferir-li al Lluís i no ho va dubtar. Vàrem entrar junts i satisfets a meta. Una passada!

Aparteu les criatures que aquests  van plens de merda! (Foto: Assumpta)

Amb els deures fets i l’objectiu al sac (5h55m) tocava relaxar-se. Repassant la cursa mentalment pensava que havia optimitzat prou l’esforç. Si bé al principi anava un xic frenat, els 12 km relativament plans no em van sortir amb el temps que pensava. Comptava fer uns deu minuts menys però no hi havia forces. Vaig menjar i recuperar amb uns bons sucs de civada. L’any que ve hi tornaré. Córrer pel teu país, encara que només sigui un dia, no té preu.

Això diferencia un koala’s Team d’un populero (Foto: Koala’s)