UAB-Montserrat. Quan hi tornem serà UAB-Manresa passant per Montserrat!

Primera part de dues: Recepta de la UAB-Montserat: en una coctelera poseu 5 sonats al fons. Ompliu el que queda amb ¼ de Freestyle, ¼ de cervesa, ¼ de rialles i ¼ de no saber on pares. Tot remenat, però no batut, es serveix com un intent d’ultratrail confús i en condicions precàries, però del tot acollonant! Té un gust dolcet i suau però deixa la gola seca i amb ganes de fer un altre glop…

Baixant per l’Escola de Postgrau amb la Cívica al fons (galeria completa)

Aquesta és la clau del Koala’s Team. Afrontar cada repte i cada cursa com una festa. Una gresca memorable on hi ha de tot i més! Aquesta vegada tocava l’estrena de dos companys que debutaven en marató. La veritat és que encara no han fet una marató però ja compten amb un ultra. Suposo que serà com tastar el bacallà abans de menjar peres.

El Farreti mirava el mapa mentre l’Albertus l’assatjava sexualment

El Manolito i el Rubens (company dels Bichovoladores) van escollir el millor dia pel seu debut. Són individus valents, inconscients i dels que duen escrit “mai por” als ulls, a l’ànima. Per això varen venir amb els Koala’s Team. No oblidaran mai el seu debut, us ho asseguro!

Segons el Rubens la seva barba no enceta les cames, fa massatgets…

La sortida del que, ara ja sí, podem anomenar com l’Ultratrail més porc de la història, estava prevista a les 16h des de l’Escola de Postgrau de la UAB. 41 km (aproximadament) per davant amb final al monestir de Montserrat. Això és el que havia de ser i tots esperàvem. Això és el que el grandíssim guia de la jornada, l’inefable i incombustible Farreti, l’home més salvatge del Bages, va calcular fent servir el guguelmaps.

Els camins són confusos i molt difícils d’explicar, però aquest ocellet que va seguir la travessa us n’intentarà fer 5 cèntims.

Quines rialles a la sortida. Aquí ja es veia Montserrat (galeria completa)

El primer tram va transcórrer per Bellaterra i cap un parell d’urbanitzacions on ja es divisava Montserrat al fons. Els valents anaven engrescats i prenien suc de raïm de la bóta del Koala. Se sentien observats per Collserola i el Tibidabo que els intentaven atraure desafiants. Les pistes se succeïren fins a la primera pèrdua del dia: un trencall mal agafat els va fer baixar per un corriol i van sortir dels mapes que el Farreti duia a la ma! Sense més referències van arribar al tram dels Túnels de Vallvidrera que passa per Rubí. No va caler creuar l’autopista però més d’un en tenia ganes…

Entrant a Rubí per la porta gran, no pel corriolet (galeria completa)

Varen aparèixer a un polígon on van tenir la primera satisfacció de la jornada: bar El Rincón del Currante. La noia no se’n sabia avenir de veure cinc brètols en calça curta, barretina i descollonant-se de felicitat. Una voll i marejadets van enfilar el camí del polígon.

El Farreti estava pletòric, en su salsa, però en Rubens no ho veia tan clar

Allà es van trobar una dificultat remarcable. Calia travessar la via de no saben quin tren. Varen buscar algun pas soterrani per algun tub d’aquells plens de rates i amb aigua fins els turmells, però no hi era 😦

El Koala i el Manolito aferrats a la tanca celebrant un gol i mirant la via

No va ser difícil: la primera tanca per sota i la segona per dalt. Mentre creuaven va aparèixer el tren en un dels moments més màgics de la travessa.

Llàstima que no van tenir temps d’abaixar-se els pantalons cap al tren

Els nanos anaven fent a bon ritme. En Rubens encara corria seriós i concentrat. Deia que anava cagat! Però no vegis com tirava el mamonàs. Salvada la via tocava pista fins a una altra urbanització. Mentre miraven el mapa bevien el vi pel broc gros, tal i com marquen els cànons de l’ultrafons. Per la seva sorpresa i alegria, a la meitat de la urbanització (que no saben quina era) hi havia una fleca amb litrones fredes. Van fer alguna compra i van berenar. Portaven gairebé tres horetes i malgrat no havien parat de veure, els dipòsits de la motxilla seguien plens…

Avituallament 100% Koala’s Team: suc de civada a dojo (galeria completa)

La urbanització tenia una pendent de collons. Però al final van arribar a una d’aquelles rotondes on sembla que s’acabi el món. Es van tirar per allà fins que es van topar amb una tanca que els avisava dels perills d’un ca. El Koala practicava el gest de Cocodrilo Dundee per amansir les feres, però els companys varen decidir voltar la finca. Cap problema si no s’haguessin topat amb una riera o torrentet ple de brossa i esbarzers fins al capdamunt!

Sobren les paraules quan et topes amb una riera amb aquestcarretó

Salvat aquest nou entrebanc, tornaven a una altra urbanització que els va conduir cap a unes pistes on varen poder observar de ben a prop un abocador molt maco. A part de la muntanya de merda van poder veure una màquina que la movia. Us imagineu els Koala’s Team pujant aquella muntanya??? No ho descarteu!

Els paisatges eren gairebé tan bucòlics com els dels poemes de Bécquer

Els cinc anaven sencers encara. L’Albertus volia córrer i el Koala i el Manolito tancaven el grup rient de tot i fent broma sobre el que els esperava encara. Sabien que aviat hi hauria un parell de canons (barrancs) que no serien fàcils de salvar. El Rubens ja anava menys tens i el Farreti inspeccionava els freestyle per saber si els humans hi podien passar.

Manolito el pecador amb un gel a la boca baixant el canó

El primer cononet va ser una mica cabró. No hi havia manera de baixar a la pista que es veia més enllà, i unes herbotes guarres més esmolades que les urpes d’una gata salvatge els van malmetre les potes. Val a dir que el Manolito va sortir més malparat que la resta. Anava depilat. Des de quan un ultrafondista es depila? Després de fer uns quants intents i amb les potes ben calentetes van recular i, per fi, trobaren el corriol bó, que en 30 segons els va baixar a la pista. Els havia costat uns 45 minuts ben bons, però…

De seguida enfilaven la pista amunt, sabent que havien de rodejar la casota que tenien davant. Es trobaren a la segona volta del camí amb un bonic camp de tomaqueres, i el Manolito i el Koala s’ho prenien amb calma mentre els altres tres pujaven vius, encara volent arribar a “la riera” abans que es fes fosc. Però entre les tomaqueres, tocant al camí, n’hi havia una que semblava adulterada, i es van ajuntar els cinc per valorar-la bé. Tenia fulles verdes i unes boles a la punta resinoses. La van mirar bé i no van trobar-ne el fruit, però van agafar-ne una branca per analitzar-la a casa.

Les males herbes i la flora silvestre creixen als marges (galeria completa)

Una vegada passat el soc i analitzat l’especímen vegetal no autòcton, van aparèixer a un restaurant on hi havia un conill amb barretina. No sabien ni quin terme municipal trepitjaven! Sort que no s’havien citat amb els batlles de les viles perquè segurament mai haurien arribat a la rebuda.

Les bótes del restaurant estaven seques. Quina malla llet collons!

Una pista els va conduir cap al Gran Canó. El Farreti ho sospitava quan va traçar la ruta i va marcar i remarcar aquest punt: allò era territori Freestyle del bó!! Van treure el nas per comprovar l’alçada de les parets i que no hi havia cap camí que creués. Era acollonant i calia entrar-hi de morros per poder passar a l’altra banda. La pista baixava fins a dins, s’hi enfonsava de ple. Van córrer uns 6 km per dintre d’un altre torrentot. Enfangat i lliscant fins on no se sabia però enfilant cap al tibidabo altra volta, en comptes de cap a la moreneta. Finalment, van aparèixer a un camp de pomers i van sortir a la carretera de Martorell a Olesa, on van prendre un altre suc de civada i van sopar. El simpàtic amo del local els deia que eren a Castellbisbal, i ells no s’hi acababen d’avenir.

Una altra ronda per allunyar els mals esperits i seguir ben atents

Cal destacar el sorprenent entrepà del Rubens: xapatota amb llibret infinit de vedella farcit de roquefort. Va donar-ne la meitat al Manolito, que per sort no es va menjar la barreta amb gel untat al damunt que tenia preparada. El nanu gairebé plorava i tot quan mossegà aquell entrepà tremendo!!

Deumil calories entre dos troços de pa. Que n’aprenguin dels nous!

Es va fer de nit i el senyor del restaurant els va dir que ho tenien xupat. Que en ¾ d’hora s’arribava a Olesa caminant, que la gent del poble ho feia sovint, que era “cap allà”. La mare que el va parir!!! Si a hores d’ara encara no han arribat a Olesa!

Rient com canalla perquè no sabien el què els esperava (galeria completa)

Ja era hora d’encendre els frontals i confirmar que l’aventura s’allargaria més del previst, ja que els més optimistes preveien encendre un ciri a les 23 hores. Creuant la carretera, unes marques verdes i blanques seguides d’un cartell, indicaven que estaven a l’itinerari Molins de Rei-Montserrat, cosa que els va fer veure la llum per moments. Ni es podien imaginar el què els esperava! Quilòmetres i quilòmetres de pista es succeiren amb pujades i baixades, i continuats cartells que indicaven de tot menys Montserrat. Que si Ullastrell, Riera de no se sap on, Rellinars, Olesa de Montserrat, etc. L’Albertus no entenia res però, finalment, un pal anunciava  l’esperat Montserrat: 24km. Es d’aquelles indicacions que no saps si esperonen o destrossen perquè les potes ja començaven a estar tocadetes…

Aquest era l’espit de la sortida: prohibits i salvatjades

Seguirà a la segona part amb les obres del quart cinturó, la maleïda carretera de Viladecavalls a Olesa, l’encigalada del Puigbentós i Sant Salvador de les Espases, el pal de l’Aeri sense camí, els pensaments impurs del Manolito i el rescat providencial del Màrtox de matinada!!!

Avanç UAB-Montserrat

La matinada de divendres no l’oblidarem mai. L’experiència va ser majestuosa, fascinant i de les que creen addicció. Cinc valents van sortir buscant Montserrat i mai van estar-hi a prop. Encara que sembli mentida, i després de 65 km van decidir aturar-se perquè la muntanya més simbòlica de Catalunya cada vegada se’ls allunyava més.

L’excursió anava dedicada al Màrtox que no els va poder acompanyar

La ruta traçada pel Farreti ho tenia tot: polígons, bars oberts, gats salvatges que els varen rascar les potes, canons i barrancs insalvables, fang i rieres, obres del quart cinturó i un poble omnipresent anomenat Olesa…

Hi havia mes bars dels previstos i això segur que els va passar factura

Al final una trucada salvadora de’n Màrtox (carregat de BigMacs) els va portar a Montserrat a les 4 de la matinada i van poder tornar a casa. Van tenir una bona gresca però no tal i com s’esperaven…

Les restes dels fantàstics bigmacs de’n Màrtox descansen als seus peus

Gràcies als que ens heu seguit i, sobretot, als que no ens heu acompanyat. Perquè s’ha de ser un autèntic Koala’s Team per sobreviure a l’aventura amb un sonriure i ja pensar en tornar-hi i tancar l’ultra trail més porc de la història.

Aviat la resta…

UAB-Montserrat: missatge de darrers preparati

Amigues, amics, companys, companyes,

queden unes poques hores per donar inici a una nova aventura d’aquest colla de brètols del Koala’s Team. Ens ho passarem sensacionalment bé, serà la repanocha, somos geniales, cojonudos, bla bla bla 🙂

Res, només us hem volgut deixar aquí, ben present encapçalant el blog el dia del repte, el darrer missatge de “motivació” i de darrers preparatius que ens ha regalat aquest grandíssim salvatge que és el Farreti. Espero que us agradi, perquè no té desperdici, i resumeix a la perfecció el nostre esperit:

Ja podeu ser valents perquè acabo d’anar a fer un reconeixament del terreny i tela de la bona

Com que no es pot preveure tot, hi ha dos detallets que no s’han tingut en compte alhora de fer la ruta:

1/ Els mapes del satel·lit no són del mes passat Lo que fa x anys era una riera ara és……. no trobo cap paraula per descriure-ho ja ens ho veureu demà

2/ El super programa amb què he fet la ruta no permet imprimir decentment (només es veu una línia i així és impossible trobar res) uuuuuueeeeeeeee. Així que solució koala Unes cent fotos a la pantalla de l’ordinador amb la càmera digital i que n’aprenguin!!! se m’ha mort la batera i quan estigui semi carregada ja en faré un picassa i demà les imprimim com sigui. I sinó amb la càmera a la mà i a resar perquè no s’acabi la bateria

En fi, si la cosa pintava divertida encara ho serà molt més. 

Només recordar que no hi ha aigua a cap lloc del camí i, per tant, seria interessant anar carregadets o “mendigar” per les cases/horts que anem trobant…..

Fins ara salvatges

El premi pels qui arribin a  Montserrat. Segur que ningú s’anima?

Desafiament UAB-Montserrat 18/09/09 Qui té collons de venir?

Els nanos del Koala’s Team us hem preparat una excurdioneta d’allò més divertida. En principi preparàvem la Marató de Sant Llorenç, però els plans d’entrenament no van amb nosaltres. Entre mig ha sortit la cursa de Cavalls del Vent i allà anirem. Què us sembla preparar una marató amb un ultra trail?

Per anar fent boca ens hem fet un entrenament a mida. LLarguet, porquet i silvestre. Es tracta de la ruta UAB-Montserrat en modalitat free-style. L’ha preparat el Farreti i inclou passos on no hi faltaran aventures, pèrdues de rumb, canals salvatges, pidolades d’aigua a cases particulars i trams més propis d’una gimcana que d’una cursa a peu. No portarem altímetre perquè no tenim mapa amb corves de nivell, però sí que durem la brúixula perquè el què importa és arribar a Montserrat, no per on!!! La cita serà divendres 18 de setembre a primera hora de la tarda, entre les 15 i les 16h des de l’Escola de Postgrau, al Campus de la UAB. Si us agrada l’aventura i córrer una estona no podeu faltar. De moment ja han confirmat la seva presència el Koala, el Farreti, el Màrtox i el Manolito, que debutarà en llarga distància.

Portarem GPS per fer una ruta i posar-la al servei de tots al wikilog. Si voleu venir tan sols cal que ens escriviu un comentari. També us podeu afegir a la darrera etapa (14km) que finalitzarà al monestir, allà on es posen els ciris i es fan les ofrenes.

Enganxo mail del Farreti tal qual (fixeu-vos amb els comentaris dels enllaços):
Us passo les etapes amb els elements d’interès . Recordar que les ampolles d’aigua marcades al mig de la ruta no són avituallaments, sinó trams especials

1a etapa – http://www.usatf.org/routes/view.asp?rID=323415
Elements d’interès:
– Dues urbanitzacions
– Creuament d’un riu amb freestyle pel costat d’uns dipòsits

2ona etapa – www.usatf.org/routes/view.asp?rID=322577
Elements d’interès:
– Urbanització
– Frestyle per un camp
– Volta a una “pedrera”

3a etapa – www.usatf.org/routes/view.asp?rID=322019
Elements d’interès:
– Pas per finca privada (esperem que no hi hagi gossos)
– 5 quilòmetres de riera amb un corriol dubtós

Etapa reina – www.usatf.org/routes/view.asp?rID=320887
Elements d’interès:
– Molt desnivell acumulat (potser massa, jeje)
– 90% corriols

Espero que us agradi perquè ha estat fet amb tot el carinyo del món .
Us hi esperem!

I Circular Pantà d’Oliana. Preferim UTO Ultra Trail Oliana, que vesteix més

Tornant de la Marxa Cap de Rec, en Màrtox em va comentar que a Oliana estaven preparant un Ultra Trail (I Circular pantà d’Oliana). Entre els projectes que planificàvem varem decidir fer-li un forat. Intentem anar a les primeres edicions per fer caliu i ajudar a consolidar aquestes iniciatives. No ens arruguen les empreses ambicioses. Tot baixant de l’UT Andorra, adolorits i fets un nyap ja vàrem fixar la data.

Amb les ganes de cursa que teníem vàrem obrir les inscripcions. Pitralls 1 i 3! Estava clar que estàvem entre els favorits. De fet, per la nostra trajectòria sabíem que donaríem el do de pit, però el resultat era una incògnita. Jo personalment volia córrer per allà. És la terra del Joan alíes Pàjaru, un manresà conegut com el nen d’Organya i que m’ha permès conèixer bons salvatges de la zona.

Els Koala’s Team duien els pitralls 1 i 3. Anaven a totes (Galeria completa)

La marxa va ser impecable. L’organització excel·lent, el circuit molt ben traçat i ben indicat (excepte les bretolades dels llevacintes dels pobles), amb uns bons entrepans (important!) i unes noies molt maques als controls… És 100% recomanable i espero que es consolidi perquè paga la pena córrer per indrets solitaris i tan desconeguts per la majoria, que ni en Màrtox havia trepitjat! Bé, potser anava de farol perquè el puta ho ha trescat tot. M’ofereixo per apadrinar la segona edició si cal!

L’estratègia era clara. Córrer i córrer molt lleugers d’equipatge. Es tractava d’anar en boles. Samarreta sense mànigues, pantalons curts i el frontal al canell. Els avituallaments eren suficients per anar sense motxilla ni bidonet. En Màrtox anava amb la samarreta koalil de reglament i la càmera de fotos. Jo em vaig calar la barretina i amunt!!!

Anar en pilotes a la muntanya és això. No ho feu si no esteu ben tarats

La sortida va ser semineutralitzada i vàrem poder anar en cap de cursa uns moment. De seguida però, ens varen passar els que més hi anaven. La nostra intenció era fer 13h i una bona posició, com més endavant millor. Val a dir q aquesta cursa té una distància pràcticament igual a la Matagalls, però 500m més de desnivell positiu i és un xic més tècnica.

Els kilòmetres passaven sota el sol i l’airet de muntanya que tan ens agrada. Guanyàvem metres amb facilitat i teníem ganes d’arribar als avituallaments. Una vegada arribats al segon punt de control, ens va sorprendre un jove seguidor de Coll de Nargó. A mi no em va oferir aigua pq sap que em fa granotes a la panxa . En Màrtox em va reproduir el diàleg tot cofoi. Deia així:
–  Vols aigua? Al koala no n’hi he ofert perquè només pren cervesa.
–  Com dius? Que el coneixes?
–  Us segueixo al blog!!! I sé que no li agrada!

La cara de sorpresa del Màrtox era evident. Finalment em va donar aigua i un bon consell: “Pren-ne que no et farà mal”. No sé si creure’t però gràcies a tu i als companys que feu les curses tan amenes i divertides. No cal dir la sensació d’eufòria que ens va envair i com ens va animar aquella anècdota.

En Màrtox guanyant desnivell i perseguint víctimes (Galeria completa)

Llavors ja tocava córrer amb alguns trams preciosos i una posta de sol de les que et serviria per enamorar a la noia més bonica del món. Bé, amb un lambrusco fresquet o una sangria de cava com déu mana de suport, segur que l’enamores! Els corriols es barrejaven amb la pista en un recorregut sensacional i amb unes pendents molt assumibles tan amunt com avall. Anàvem controlant les posicions i regularment dins del Top-10, però vàrem arribar a caure fins a la 12a posició.

Quan va caure la nit va baixar la temperatura. Estàvem pelats de fred i sense opcions d’abric. Vaig comprovar de primera mà que el Màrtox ha fet un pas enrere coneixent-nos perquè aviat esgotarà les reserves de seny que tenia. Ell duia uns guants de Gilda que començaven al canell. Ara bé, molls com els duia li varen fer més nosa que servei fins que els va escalfar. Als controls anaven ben abrigats i em vaig adonar que la nostra indumentària era insuficient. Cap al final també ens van reconèixer pel blog i ens varen saludar tot dient-nos que ens havíem passat anant sense quipatge. Els dos dúiem la panxa tocada de tant entrepà i sobredosi de coca-cola. Però no vàrem haver d’adobar cap pi.

La solitud dels pobles i els boscos encantats encara glaçaven més la suor

Encaràvem el tram final amb la moral intacta i la pota per estrenar gairebé. Per primera vegada semblava que podríem córrer fins a l’arribada. Anant a ritme des del principi tot indicava que havíem regulat. O potser és que les estàvem passant putes pel fred? Estiràvem les potes i avançàvem fermament cap Oliana. El darrer tram va ser molt ràpid i amb una part perdedora per mangoneig de cintes. Des de l’organització ens varen trobar i indicar. Impecable novament.

La volta per Oliana va fer mal. Les nostres cares reflectien de tot excepte plaer. Però ja hi érem! 6è i 7è o 7è i 6è en 13h05m, tant fa. El xassís va aguantar bé i tan sols cal destacar mogrons amputats i aixelles i sotanap encetats. Al pavelló  ens varen rebre amb aplaudiments i vàrem gaudir d’una dutxa calenta amb calefacció al vestidor. Ni recordo la darrera dutxa calenta després d’una cursa de muntanya! Uns entrepans més i cap avall.

En Màrtox emulant a Gilda i el Koala tocadet (Galeria completa)

El balanç ha estat molt positiu. Vàrem gaudir com porquets del recorregut, la gent, l’ambient i les potes fines que dúiem. L’ampolla de cava i les cerveses es van quedar a la nevera perquè no podíem més. Ens hauria agradat brindar amb les noies a l’arribada (a més seguidores) perquè s’ho valien. I si féssim un fan’s club? 😉

Ara ja veurem q fem a principis d’octubre però abans hi haurà la travessa UAB-Montserrat en format free-style i oberta a tots els tarats que ens vulguin seguir. Ja us informarem i publicarem uns plànols, però us avencem que serà memorable perquè la ruta l’ha traçat en Farreti…

Tenim un president que no ens el mereixem! Olla de Núria des de Queralbs

La setmana va començar amb unes vibracions entre estranyes i curioses. Tenia la sensació de passar mono d’alta muntanya i vaig decidir que al cap de setmana s’havia de fer alguna cosa gran. El primer era buscar algun soci d’aventura, i vaig pensar que no en podria tenir de millors que els dos referents amb qui havia compartit la Porta del Cel feia unes setmanes, el Màrtox i el Koala. No van costar gens de convèncer i més quan els hi vaig proposar de fer l’Olla de Núria des de Queralbs. S’ha de tenir en compte que estem parlant de gent que com més dures són les coses amb més motivació les afronten, una cosa que vaig comprenent a poc a poc.

Preparant les 4 coses indispensables abans de partir (Fotos Màrtox)

Eren les 5.10h de dissabte i ja estàvem amb el Koala recollint al Màrtox a Manlleu (que havia estat parlant amb els mamats del poble que li demanaven si hi havia controls a la vora) i enfilant cap a Queralbs, amb la intenció de començar l’aventurilla el més aviat possible. A les 6.10h iniciàvem la rutilla amb el Camelbak fins a les vores, pa als laterals enlloc de bidons (com els vaig trobar a faltar), uns quans gels i unes cames tocadetes dels quilòmetres que portava de l’entrenament setmanal proposat per l’Albertus (quina canya que es fot…).

Pujant de Nit a Núria amb una calor sofocant (Fotos Màrtox)

No cal esmentar que el Màrtox es coneixia pam a pam la ruta, els topònims, els desnivells i el color de les tarteres de les vessants catalana i francesa de la vall. Els demès anàvem més que relaxats en aquest aspecte, cosa que és d’agrair però que està resultant poc formatiu pel Koala, que seria capaç de perdre’s corrent per la platja!

Les imatges del Santuari envoltat de muntanyes no tenen preu

L’inici de la ruta era el tram més dur perquè ens esperaven 1.700 metres de desnivell positiu fins al cim del Puigmal. Es va fer de dia mentre pujàvem cap a Núria i els Isards ens acompanyaven demostrant-nos com es puja per la muntanya. Vàrem poder gaudir d’unes bones vistes del santuari i de la gespa perfecte que el presideix. El ritme era elevat i ja estàvem fent quinieles de quan i a qui li vindria la primera “pàjara”.

El triplet fent cim al Puigmal a punt d’esmorzar com cal (Fotos Farreti)

Tot i això, la cosa és clara: com que ens passem tot el trajecte “paliquejant” i entre bromes i collonades, quan algú està més d’un minut sense dir res és senyal que està tocadet, tocadet. L’ascens al Puigmal va ser molt tranquil i un cop a dalt (2 hores 45 minuts) vem decidir menjar una mica. Destacar l’entrepà de caballa del Màrtox que s’ha passat a l’estil Koala de prescindir de gels i menjar teca de la bona.

Quan deixo de córrer per esperar-los també afluixen els malparits

La vista era memorable i allà varem fer-nos a la idea del què ens esperava. Una carena d’uns 15 quilòmetres en la que donaríem la volta a tot el santuari tocant el cel i en la que coronaríem tretze cims d’uns 2.700 metres. Això si que és skyrunning!!! Vaig proposar titular la crònica “Els 13 cims” però la veu de l’experiència em va dir que mai es pot posar el títol sense haver completat l’aventura ja que sempre passen coses inesperades. Tenia tota la raó del món!!!

El Koala sense barretina rendeix al 50% de la seva pota habitual

Així que amunt i avall i cim a cim els quilòmetres anaven passant i les potes s’anaven fatigant. Els excursionistes es succeïen i molts caminaven amb unes motxilles ingovernables a l’esquena. Quins collons que tenen! Això, juntament amb un mal estar a causa de l’alçada que ens va acompanyar tota la carena va fer que sorgissin dubtes respecte si podríem completar tot l’itinerari en el temps previst. De fet, cada vegada que paràven a contemplar l’Olla, sentíem que l’olla ens marxava. Era un efecte psicotròpic natural que a més d’un faria addicte a la muntanya 😉

El mal d’alçada va fer perdre el nord al koaleta (Fotos Farreti)

Vàrem contemplar les grans vistes de la zona francesa mentre en Màrtox seguia impartint lliços d’accidents geogràfics i topònims. Quan sigui avi crec que haurem d’anar vora una llar de foc i que ens talli l’espetec mentre explica rondalles a la canalla. La vessant francesa té un aspecte familiar pel Koala i per mi, ens van recordar els grans Picos de Europa. L’últim cim el vàrem assolir quan portàvem 6 hores de pujades i baixades corrent la majoria dels trams i ja només ens quedaven 1.500 metres de baixada picada fins el cotxe. Allà es va començar a notar la fatiga i el genolls van començar a adolorir-se a causa de la gran pendent que calia baixar fent marrada (alguna cosa hem après) i que el terreny era massa irregular. Fins hi tot una vaca ens va mostrar les hostilitats de la vall…

La pobra no tenia ni cucs. Ni l’Último superviviente l’aprofitava…

Després d’una hora de baixada entre una vegetació selvàtica farcida d’ortigues, per fi arribàvem al riu Freser, que caldria que seguíssim uns tres quilòmetres per arribar al cotxe. Com la resta del dia anàvem passant excursionistes, i de sobte un senyor molt gran amb banyador i sabates poc recomanables per aquells terrenys irregulars ens barrava el pas i no s’apartava el malparit! Em va passar pel cap de comentar-li si es podia apartar amb la sutilesa dels bons corredors: “Poder que ens apartem, no?”, i va ser llavors quan es girà i vàrem flipar.

Un excursionista entès ens va demanar una foto. Diu que ens segueix

El president Pujol havia anat a fer-se una banyadeta al riu! Vàrem fer la salutació de rigor i al cap de deu metres ho varem comentar. El Màrtox no se n’havia adonat de qui era tot i portar els ulls com sortits de les òrbites (potser anava una mica petadet 😉 i el Raül estava al.lucinant. Va proposar de comentar-li de fer-nos una foto tots junts i agrair-li la seva tasca, però al final només va haver-hi foto. Així va ser. El vàrem saludar de nou, i mentre ens fèiem les fotos ens va demanar d’on érem, a què ens dedicàvem i d’on veníem. En Màrtox li va explicar amb tot detall tota la ruta que havíem fet i, tot i que li va costar d’entendre que ho havíem fet del tiron, li va agradar bastant la manera com passàvem el dissabte al matí. Seguidament ens va donar la mà i cap avall tot pensatius i sense entendre massa el què ens havia passat. Sense cap dubte, el títol de la crònica ja no podia ser els 13 cims.

Cerveses fresques a l’arribada, ens ho mereixem: 31 km, 3.126m, 7h40m

Deu minuts i ja érem al cotxe. Allà, com sempre, cerveses fresques i un bany al Freser que el cos va agraïr molt. S’acabava una aventura (30,9km / 3.190 metres + / 7h45m) que havia tingut un convidat de luxe i que sense cap mena de dubte no oblidarem mai. Quina serà la pròxima?? A qui trobarem?? Jo crec que a partir d’ara ens vindran a trobar a la muntanya per sortir al blog del Koala’s Team…

Taga skyrunner Vs Taga excursionista

Aquesta nit és d’aquelles en què he dormit poc i malament. No tinc dies dolents ni mal humor gairebé mai, però avui m’he alçat d’un bot i amb una energia positiva que em pensava que acabaria levitant com el Mag Blasi. Suposo que saber que en Màrtox i l’Alba van fer Cavalls sub24 i que els Manrussians van conquerir l’Aneto, més les viatges varis d’alguns amics m’ha fet feliç per tots ells.

No t’agraden els espaguetis granoteta? no vomitis! (Galeria completa)

Havia quedat a Ribes de Freser amb una bona peça, en Malfieten. No el coneixia però ha de ser bo perquè és d’aquells individus que si em proposa de saltar en tàndem en paracaigudes m’hi apunto, encara que em digui que no ho ha fet mai…

Jo tenia ganes de fer alguna cosa diferent i apretar una mica. Entreno poc, ho reconec, però és que és taaaaaan sacrificat! Cap esforç m’arruga però entrenar sol i per pla ho trobo molt dolorós. Des de la Porta del Cel tan sols havia fet 2 trotadetes de poc més de mitja hora i una sortida de 130m amb en Farreti i el Lluc.

En Malfieten no podia disposar de tot el dia i volia fer el Taga pujant i baixant per la mateixa ruta (6 i escaig km i gairebé 1000m de desnivell). Jo estava decidit a fer dues voltes al circuit (25km aprox i gairebé 4000m desnivell acumulat) i patir una estoneta per sentir aquella sensació de fatiga tan addictiva dels desnivells. Ara bé, es tractava de pujar i baixar 4 vegades pel mateix lloc, cosa que els companys que m’han adoctrinat en el món de l’ultrafons no farien mai 🙂

Una foto sempre ajuda a descansar. Això també ho he après

Hem sortit puntuals i hem fet cim en 1.15h. Més ràpid del previst i apretant sense forçar. En Malfieten no corre massa llarg encara però en esfalt se’m menja amb patates… Un bon tàndem entre tifes i una penúltima pujada amb una pendent acollonant. Hem passat a un parell d’excrusionistes veterans que més tard m’han aturat per parlar-me. Una vegada al cim ens hem permès fer un parell de fotos i hem baixat cagant llets cap al cotxe. Hem renunciat a fer una cresteta meravellosa però l’hem deixat per la propera ocasió.

Cim assolit i mirant la cresteta de reüll… (Galeria completa)

Allà ens hem aviatuallat amb una cervesa. Sí sí, en Malfieten també en sap d’hidratació! i ens hem acomiadat fins a la propera. M’agradaria que fos aviat perquè la companyia ha estat fantàstica! Una vegada sol, he decidit que pujaria d’excursionista. M’he posat la motxilla grossa, amb el pa i les sardines i una llauneta de cervesa amb gel. Objectiu: esmorzar al cim.

No he pensat a fer-li una oferta en ferm, però encaixa bé a l’equip

Allà anava i he tornat a córrer la pujada de la pista. Una vegada trempava fort no pujava tan fresc però no m’he parat i anava a un ritme prou alt. Gairebé a dalt, m’he trobat als dos excursionistes veterans! M’han demanat que què hi feia altre volta allà. Els he dit que havia perdut el piercing i anava a veure si el trobava. Crec que no m’han entès 😉

Fent gala de la meva millor posrtura: aguantant la barra i cervesa en mà

Al cim m’he posat la barretina i amb una cara d’excursionista i només 4m més per pujar, em disposava a fer el remake de la gran pel·lícula sobre l’excursionisme català: Les exxcursionistes calentes. Ja assajava aquella gran frase: “Nena, et deixaré la figa com el túnel del Cadí” però m’he adonat que malgrat la meva barretina els pocs excursionistes no donaven per a res.

El kilo de pes més rendible de la història. Quin gel fresquet

M’he fet un entrepà i he pres el meu suc de civada ben fresquet i he aprofitat per signar al llibre de visites en nom de’n Malfieten i del Koala’s Team. A la baixada pensava que realment he anat amb la mateixa intensitat però un xic més lent la segona passada. L’únic que he fet d’excursionista ha estat esmorzar a dalt. He trigat 15m més la 2a vegada comptant l’esmorzar.

Al final crec que prefereixo córrer i ben acompanyat. A soletes el cap balla i a mi m’agrada riure i passar-ho bé amb la gent. A més, si el discurs que he pensat ho sabés transmetre (que no ho dubto), podria ser el segon president xarnego de la Generalitat jejeje. O un bon psicòleg, doncs potser ho estudio l’any vinent.

En resum, un gran entrenament a l’espera que el meu millor soci accepti una proposta enverinada. Si diu que sí i diumenge a migdia em veieu a Montserrat posant un ciri, és que hem escrit un breu a la pàgina d’or de l’ultrafons català!

La bona obra del dia ha estat acompanyar a aquest autoestopista

A la tornada i a l’alçada de Ripoll, m’he trobat un autoestopista que anava a les Fosses. No tenia ni idea d’on era, però vés, avui l’he agafat. No ho havia fet mai però estava pletòric. L’he dut 15km en direcció a Berga i l’he convidat a una cervesa fresqueta. L’Stephan m’ha agraït la cervesa en alemany de l’emoció i em parlava de com d’oberts són els catalans (?). Al final he pensat que si m’hai em trobo penjat així, espero que em tractin almenys com jo a ell…

Sort i que n’aprenguin!
Koala

La Porta del Cel conquerida per 3 tios en zel famèlics de paella

El cap de setmana prometia emocions fortes. Un reguitzell de sensacions, esforç, goig i joia. I així va ser. No hi havia dubtes sobre l’èxit de l’empresa i la Porta del Cel va caure al sac del Koala’s Team. Com tantes altres fites que ja no es resisteixen a l’empemta d’aquests sonats, tarats i desviats trescadors de muntanya de la bona.

L’expedició l’encapçalava em Màrtox, ja coneixedor de la zona i un dels referents de l’ultrafons català, i l’acompanyaven els dos cadellets Farreti i Koala. El repte era completar la travessa, però hi havia opcions fermes de baixar de 20h i fins hi tot algú parlava de 18h! Aquest primer d’agost es varen reunir uns 30 corredors amb la intenció de realitzar la passejada i la majoria ho varen aconseguir.

L’eufòria es desbordava per moments. Calia sopar i sortir! (fotos Torren6)

A part dels 3 valents, hi havia 15 amics que els donarien suport i es carregarien la sang d’alcohol. Eren manresans, barcelonins i txecs, Una espècie de barreja intercultural on hi havia la rauxa salvatge dels del bages, la classe dels de la capital i la finura dels grans productors de cervesa. Tot un encert! La logística contemplava fer càmping dues nits (els qui no corrien) i cerveses, cubates, carn a la brasa i paella de final de festa.

Centrant-nos en la Porta del Cel, val a dir que els nervis es notaven a l’arribar a Graus. Eren les 22h de divendres amb tot el dia a sobre. Els 3 varen decidir atacar la Porta sense dormir i prendre la sortida als voltants de la mitjanit. Sopar de rigor amb espaguetis blancs i les motxilles a punt. En Xavier era el més preparat i en Farreti com sempre anava amb una mà a cada ou. Mai una motxilla havia anat tan buida per fer una travessa…  El Koala duia pa i llaunes de sardines, a més de 12 ous de guatlla durs per avituallar a la colla.

Distesos abans de la sortida. En Farreti portava pa als laterals de la motxi

Un grupet de corredors del fòrum Tierra Vertical va sortir a mitjanit amb puntualitat. El formaven 5 corredors comandats per l’arxiconegut Paco Robles, i per tant eren Los hombres de Paco. Els puntets lluminosos dels seus frontals van ser una bona referència durant tota la nit. A dos quarts d’uns sortiens els koaletes esperonats pels seus acompanyants, alguns dels quals ja cantaven el viva’l rei atenuats pel vi i el güisky del refugi.

La travessa nocturna va ser divertida i sense massa sobresalts gràcies al gran coneixement del terreny de’n Xavier. Ell mateix va regalar als companys un dels moments culminants de la jornada: caiguda al riu a les 2.30h amb una aigua gèlida i una remullada completeta. Això sí, es va alçar i canviar la samarreta i va continuar com un matxote. No volien aturar-se gaire perquè en Màrtox i el Koala els perseguia la mala fama de de fer massa aturades…

El primer punt de control va ser el cim del Certascan on la immensa plana francesa els va deixar meravellats. Feia fred i van baixar amb rapidesa sense entretenir-se massa per anar a trobar el refugi i el llac amb el mateix nom.

Coronació del Certascan  amb un fred que la pelava (Fotos Martox)

A la sortida del refugi de Certascan varen extremar la prudència perquè hi havia trams perdedors i als Hombres de Paco els varen veure desorientats. Allà va començar el primer defalliment del Koala que l’acompanyaria durant força hores. Anaven bebent puntualment i ingerint aquell sucedani de menjar anomenat gel. Que difícil és optimitzar l’alimentació en travessa!

La travessa es va endurir per moments amb la pujada al coll de l’Artiga. Molts blocs i bulldozers a més d’unes pendents molt pronunciades van alentir la marxa. No tots anaven lents, perquè en Farreti tirava i anava esperant als companys tant pujant com baixant. A la baixada de grans blocs i enporta de França es va gaudir i varen començar a compartir la cursa amb els companys que havien sortit a la mitjanit. El Koala no es va assabentar que s’entrava a França perquè no veure ni el punt fronterer ni el Guàrdia Civil del torn…

Avituallament a Pinet amb els Hombres de Paco al fons

L’aproximació al refugi de Pinet, a peu de la vessant francesa de la Pica d’Estats es va fer molt feixuga per tothom. En Martox va haver d’afluixar al darrer tram i el Koala duia un globo que no sabia massa on era. Es queixava d’inanició perquè sempre menja molt en cursa i aquí no hi havia salat! Al refugi van compartir taula amb els companys Paco Robles & cia. i sota un vent considerable que els va fer arrencar amb les articulacions rígides. En Farreti va veure com els seus companys baixaven emulant a Robocop i Xiquito de la Calçada i es prenien un ibuoprofè per tal de capejar el dolor. Tan sols duien 9 hores però es veia que la jornada seria moooolt llarga. El Koala va demanar al Martox si el refugi era en sòl francès i en Martox es creia que anava tocat de mort. Durant alguns minuts el Koala anava escortat pels seus comopanys ja que patien que caigués rodó.

L’ascenció a la Pica va ser de les que fan història. En Farreti es va avançar i va ser el fotògraf del cim durant 26 minuts (els que va treure a la resta del grup). En Martox i el Koala van patir de valent. Un defalliment doble que els va deixar debilitats i amb unes passes curtes que semblaven fetes a la lluna (Martox dixit). Van haver de seure i es van confessar mútuament: els dos anaven trencats perquè sempre surten massa ràpid.

Cim de la Pica d’Estats amb barretina i estelada. Ja portaven mitja cursa

La baixada de la Pica es va fer llarga però van poder trepitjar neu, que sempre és un alegria. L’aproximació al refugi de Vallferrera amb un flanqueig terrible va ser etern. Hi havia gana i molta travessa per davant encara. Les forces anaven justetes i en Farreti seguia avançant-se i esperant a la resta de l’equip. A pocs metres del refugi, un corredor fresc com una rosa els va passar. Era en Jordi Martínez de Marsay que anava camí d’un rècord que costarà de superar.

Al refugi varen fer una bons entrepans i es van conjurar per intentar fer la darrera etapa en 6 horetes. Un passeig, quan ja en duien 14… El sol picava de valent i l’ascenció al darrer llac va ser molt dura. Pas a pas guanyaven metres i comprovaven atònits quan metres quedaven a l’altímetre. Quina agonia!

Una vegada al llac, es varen refrescar i tan sols quedaven dues pujades que varen saber negociar amb destresa. Un parell de tarteres amb herbeta que calia pujar sense aturar-se. En Farreti tornava a esperar. Ells calculen que devia esperar entre 150 i 200 minuts. Un salvatge d’aquests hauria d’anar sol!

Darrer coll amb Miss Farreti lluint cames i tipet al fons

Només quedava baixar fins a Tavascan i pujar a Graus. Pensàvem que estava més a prop però encara quedava moltíssim. A més, la pota anava justeta i varen caminar molt. En Martox seguia amb el seu ric vocabulari enriquient la sortida: un esperó, una pleta, un circ, un ronyo, les congestes, tarteres, els amarratges del riu, etc. Un festival de muntanyisme! Una vegada a dalt varen poder veure una de les imatges més meravelloses d’aquestes contrades. Un gran prat gegant s’obria als seus peus.

Aquests prats anunciaven que el final estava proper però calia lluitar-ho

La baixada va ser feixuga i el cel es cobria. Hi havia pluges anunciades i tan sols esperaven que no els enganxés tan descoberts. Van anar baixant i les gotes van fer acte de presència a la cabana de Boldis. El Koala es va posar la capelina tècnica d’Andorra i va patir dues caigudes sota la pluja. Els vents es van accentuar i la calamarsa va aparèixer amb una força moderada. Quin final tan èpic per una excursió sensacional! Tavascan quedava lluny i el trencall del GR-11 no acabava d’arribar.

Amb una bona baixada van arribar fins a Tavascan, on els esperaven els de la colla. Els aplaudiments els van esperonar però només volien prendre una cervesa i seguir el camí.

Les cerveses esperaven a la taula però calia la foto de rigor!

La pujada a Graus va ser per carretera (5km) i segurament va ser el moment més penós de la travessa. Molt lenta i amb fred, però a dalt els varen tornar a rebre amb aplaudiments i més cerveses. Bona feina 6Q i bona cursa nois! Amb cervesa i tot 21h53m de patiment i diversió. Una experiència sensacional i molt emotiva.

El sopar va ser al refugi  i en Farreti i en Martox van trencar motor ràpidament. Hi havia una mica de confusió sobre si prendre cubates o cerveses i el Koala va dinamitzar el grup. Cubates fins a liquidar els licors i cerveses per apagar el foc dels destil·lats. Varen fer net i els barcelonins van quedar rendits davant l’etilisme dels manresans. Bo és destacar el Mag Blasi que va deixar a tothom amb un pam de nas.

El Koala lluint-se amb les 3kg de paella valenciana

Diumenge al matí alguns duien a la cara les marques dels excessos però d’altres encara van anar a fer Hydrospeed. Calia no entretenir-se i en Koala i en Marto van remullar les articulacions al riuet abans de començar a fer la paella. Era del tipus paella valenciana amb 3kg d’arròs, 2 pollastres, 2 conills, 2 kg de mongeta verda i garrofó. No va quedar malament però tanta quantitat sempre costa de dominar. Tothom va repetir i en Farreti el Koala van dur la davantera amb 4 i 5 plats respectivament 😉

Paellot per 18 persones i per celebrar l’èxit a la Porta del Cel (fotos paella)

La tornada va ser com sempre: parlant de projectes i barbaritats. Canviarem algun dia? Ara els de l’equip ja estan concentats en l’UT Oliana, la Marató de Collserola i, sobretot, en la Marató de Sant Llorenç on hi anirà l’equip al complert. Quan fem la pròxima paella?

Que n’aprenguin!
Koala’s Team

La Porta del Cel s’obrirà pel Koala’s Team

L’activitat de l’equip no s’ha aturat. Encara que no haguem narrat les nostres peripècies no patiu: no hem desaparegut! Alguns membres (individus) han començat un pla d’entrenament amb el qual volen fer bons progressos a les curses de muntanya i alguna d’asfalt. Sembla que no tot és alta muntanya, oi koaleta? Sí nois, també entrenem una miqueta 🙂

L’objectiu ara és la màgica Porta del Cel. Un passeig pel Pirineu que no sabem si posar-lo com a cloenda de temporada passada o principi de la següent. La qüestió és fer muntanyeta de la bona!!! Hi haurà molts corredors aquest cap de setmana. La central de reserves estava desbordada i hi haurà molt ferro per allà. Segurament en Marto, en Farreti i el Koaleta no seran els més ràpids, però sí els més catxondos. Bé, en Farreti que es deixi anar una vegada haguem coronat la Pica si vol… A més, farem 2 puntets que l’any vinent ens duran a l’UTMB (Alba, ves mirant alotjament que ara va de debò!).

Bé, en koala ja té a punt les 4 coses indispensables . Són aquestes i les podeu veure a la fotografia: la barretina de les grans ocasions, les barres de pa i les sardines, i els ous durs petites d’un sol mos que porten piles per un tub. Les cerveses ja les hi posaran fresquetes al refugi!

Avituallaments del koala’s Team. Hi ha pota i pila per fer el que calgui!

Segurament no serem els primers a tornar al càmping de Graus però se’ns coneixerà ràpid. A l’arribada el Koala farà una paella valenciana per 20!!! José Ballano, si et van agradar els mojitos fliparàs amb la paella! 3kg d’arròs, 2 pollastres, 2 conills, 2kg de mongeta verda i garrofó. La gresca serà de les que fan època, us ho assegurem! No us convidem a córrer amb nosaltres però sí a fer unes copetes al càmping 🙂

Vindran els nous corredors de l’equip, els que varen debutar al Pedraforca i que faran la Pica o alguna ascensió per veure’ns passar i gaudir del paisatge. També uns companys txecs que ens llegeixen i ens volien conèixer.  Traspassem fronteres i trenquem barreres. No em vull embalar, però si enguany hi ha hagut triplet l’any vinent ampliem amb el Montblanc.

Diumenge, si les potes ens aguanten i la ressaca ho permet, hi haurà hydrospeed. Serà un cap de setmana memorable i amb unes fotos que us faran enveja de la bona…

No hi ha qui ens pari ni el què ens tombi 🙂
Salut, cerveses i alta muntanya.

Ultra Trail Andorra, la crònica de l’equip

Començarem pel final: l’any vinent tornarem amb un grup més nodrit i serem els reis de la festa!!!

Va ser a finals del 2008 quan al blog del Xavier apareixia la primera informació sobre l’Ultra Trail Andorra (UTA) i l’Albertus i el Koala ja en parlaven. Semblava lluny i, sobretot, excessiu. L’Albertus ja havia tastat l’ultrafons i no ho veia clar per l’alçada, i el koaleta no havia fet cap tirada de més de 30km pel monte, estava massa verd.

El Xavier animava a la tropa però fins Pàsqua en Koala no es va decidir. L’Albertus va fer el pas a darrera hora i va aconseguir el pitrall pels pèls… (si em diu que ensenyant els pèls dels ous m’ho crec). Ja estàvem disposats, que no preparats 🙂

La pujada a Andorra no podia ser en bloc per qüestió d’horaris. El Xavier va adoptar el Koala i van fer camí cap Ordino. Allà recollirien els tres pitralls i els esperava el Luigi per afegir-se a la gresca. La tarda va ser mogudeta, alguna cervesa i tres tius estirats en dos llits. Semblava romàntic i tot… però no varen tancar els ulls!

Visca el bon ambient, la companyonia i la rosseta fresqueta!

A les 22h es varen trobar els 4 fantàstics a Ordino per pujar amb els acompanyants a la sortida. Abertus, Xavier, Koala i Luigi estaven disposats i il·lusionats com 4 nens a punt d’anar d’excursió. Llàstima que no fos precisament una passejada pel monte.

Sobre la cursa ja s’ha escrit molt. El Luigi recordava a les primeres baixades que un tal Jackson l’havia dinyat i les famílies del Xavier i l’Albertus els varen saludar per sorpresa abans de començar a pujar. Varen passar una tempesta a la primera cresteta i molt fred i pluja. Varis genolls van fer crec-crec i tots anaven tocats. Només era el principi però ja s’ensumava l’èpica.

Per coses sobre el recorregut podeu llegir i gaudir de la gran crònica del Luigi. El més destacable va ser la gresca nocturna que duien els 4 quan es veien al vagó de cua tot pujant el Comapedrosa. Tenien moltes víctimes que passar al davant, i pocs botxins que els atrapessin. El Xavier, home experimentat en empreses d’aquesta magnitud, deia: “Quina tartera tan guarra”. Va ser un fart de riure entre gaites i crits que els esperonaven.

El grup es va separar a l’avituallament de Coll de la Botella. En Luigi va posar el peu a terra després de 30km i una excursió ben xula. La resta es van posar guapos i cap amunt! Abans però varen desitjar sort al Sergi Cots i en Guillem i fe de déu que n’hi van donar! Nano, si t’ajuntes amb aquests foteràs les curses amb unes piles de ca l’ample.

L’Albertos i el Xavier posant-se macos al coll de la Botella

La resta seguien amb ganes pujant la pista d’esquí i el koala va parar a adobar els pins. Una escurçada i la volta a un bony va marcar la cursa. El recorregut era semi urbà i molt maco per passejar el gos, però gens recomanat per salvatges de muntanya. Val a dir que els atletes vàren passar per dins del túnel d’Andorra la Vella.

L’Albertus ja feia massa hores que patia del peuet i es plantejava abandonar. En Xavier anava com una moto, però els rumors de canvi del recorregut el desencoratjaven. El koala anava rebentat de tant córrer però estava convençut d’arribar a la meta. Quan seria més assolible que enguany?

Van dinar un pet d’arròs i es van acomiadar. El bon nom de l’equip quedava a les potetes del koala, que es va procurar uns bons aliats, en Sioux, en Jordi Papiol i en Joan. Poc a poc va avançar no sense penúries. Amb la barretina calada fins les orelles va suportar dues calamarssades i va patir un fred de collons. Sort de la capelina de 0.75€ comprada als xinos que li va salvar la vida.

Després de fer una marató en 12h calia menjar com búfals per poder seguir

El nano anava molt bé de pota, però el mal de peus l¡ impedia córrer. Es va canviar els mitjons i va adobar els pins de prat primer per segona vegada, però els peus no milloraven. Tocava caminar-ho tot. La darrera grimpada i la carretera d’Ordino li va fer pupeta, com la darrera baixada llarguíssima i amb el frontal al cap per segona nit…

Darrera grimpada just abans de la segona nit (foto: Jordi Papiol)

Sort que a l’arribada hi havia la colla, l’Alícia amb la Nàdia i l’Alba amb el Marc (un skyrunner latent). El koala es va emocionar. Petat com mai abans però satisfet. Les cares de felicitat de l’Albertus i el Xavier el reconfortaven. Llàstima que hi havia sucs de civada sense mambo. No saben que això no recupera? El koala es recordava que, quan s’havia alçat, feia ja 40h, sabia que era el dia de fer el seu debut en un ultra trail dels que surten a la tele.

Koala finisher i més rebentat que mai

El papi Xavier havia agafat una habitació per compartir amb el koala (no en tenien perquè comptaven trescar fins el migdia) i van poder fer la cervesa de la victòria ja al llitet. Al matí, ja parlaven de Carros de Foc, el proper repte. L’ànim estava al màxim i no es podien aturar. A més el Xavier notava que li faltava canya, no en va tenir prou amb 12h es veu.

Vàrem pujar a veure el lliurament de premis i en Sergi els va comentar el seu podi. Quina alegria! Allà també varen poder saludar a en Kilian, que com que llegeix el blog del Xavier li va demanar uns consells sobre el nou repte que correrà a USA.

El Kilian amb dos fenòmens de la natura escoltant els seus consells

Com heu llegit al principi, ens veiem a Andorra el 26 de juny i esperem portar l’equip al complet per fer més gresca 😉

P.S.: Després de la gran temporada que ha fet, el koala anirà a Montserrat a fer una ofreneta. Aquesta vegada com les persones: pujant amb cotxe i amb un vestit (sense corbata) i els pitralls del triplet. Qui vulgui veure’l o acompanyar-lo que ho digui!!!