L’albertus

Bon dia a tots!!!

No patiu, que els primers posts del Koala i el Farreti, com segurament haureu deduit, els he posat jo. Aquests dos paios són uns sapastres i no tinc més remei que escriure en nom seu, què hi farem!

Bé, jo de moment no diré gaire més coses, que tinc feina.
Segueixo de descans post matxacada a la Costa Brava. Ja tinc ganes de tornar a fer-me pupeta, però pretenc aguantar uns dies més per deixar que les potes i les ganes revifin del tot.

Els propers reptes a la vista, després d’esborrar-me del Montblanc, són l’Ultra Pirata al Catllaràs (made in Martorell Man) i Cavalls del Vent. Quan estigui bé de nou, i sobre la marxa, potser faré alguna altra curseta més curta, en plan divertimento i sense cap mena de pretensió més que passar-m’ho de conya.

Fins aviat!

El Paco Robles i l’albertus fent que corren per la Costa Brava

El Retonno
(05/05/09)

Sí amics, avui dilluns he tornat a venir a la feina amb la bossa dels trastos de córrer. Ha passat poc més d’una setmana des de la darrera correduria, els 100 i pico de la segona etapa del CBXR, i ja fa dies que em sento amb ganes de tornar a córrer, a trescar, a planificar, i a fer-me pupeta. Els projectes són poquets però molt guapos, les dates tancades cap ni una, i aquest panorama és el que més de gust em ve del món mundiaaaal!

Tot i que ha passat només una setmana, 7 o 8 dies (no molt més que altres períodes de descans que m’he cascat en els darrers mesos, en setmanes que he estat una mica cansadet i aquestes coses…), la veritat és que em sento regenerat com si m’hagués calçat unes vacances molt més llargues. Suposo que deu ser una cosa d’aquestes mentals: com que estava mentalitzat que el que faria seria descansar de debò després del Costa Brava Butllofes Running, la meva ment ja li deia al meu cos que estava a tope als tres dies de començar el descans. Beneida ment que ens enganya a naltros mateixos!!

Veurem com va responent tot plegat, i anirem informant de plans, projectes, rucades, cròniques i aquesta mena de coses.

Contacto con tacto

Ahir vespre vaig fer, com promès, el meu particular retonno a los ruedos. La retrobada amb això de gambar va estar la mar de bé en general. Llàstima de les sensacions súper xungues, de fer 55 minuts i acabar reventat, i sobre tot del mal al metatars que no s’ha curat pas en una setmana. Salvant això, la resta va estar de conya 🙂

I els plans s’han d’anar canviant…
(09/07/09)

Feia moooolts dies que no posava res a la meva pagineta aquesta. De fet, imagino que dona bastant igual perquè la gent el que mira són els posts de la plana principal, on el Raület, amb el seu triplet, està fent una feina sensacional en tots els sentits. Aúpa Koala!!!

El cas és que, després de l’exabrupte mig embogit d’apuntar-me a l’Ultra d’Andorra a tres dies de la proba, i del obvi i consegüent abandonament (el metatars segueix tovet i no està per passar de 4 o 5 hores de trescada) a mig camí, les coses tornen al seu lloc i les ganes i l’emoció per aquest esport continuen intactes. El que s’ha imposat ara, finalment, és una tornada definitiva a un pla d’entrenament una mica seriòs i coherent, amb un objectiu maco que em fa moltes ganes però que no és una animalada de passar-se un dia sencer corre que corre (o camina que camina…), amb unes sessions raonables, descansos com cal, i totes aquestes coses que fa molts mesos que no faig.

L’objectiu no és altre que la Marató de Muntanya de Collserola. Oooeeeeeé!!!
La intenció no és altra que arribar en un estat de forma “maco”, dels que et sents senzillament bé i gaudeixes de córrer una estoneta pel monte. L’objectiu, córrer tant tros del recorregut com sigui possible. Com diu el Martox, “empassar-se totes les pujadetes” 🙂

Apa, ja aniré dient com va la cosa!!

Mitjans de juliol

Bé, macos i maques, una breu noteta a la meva plana del blog per dir que sóc viu i que, Oh, sí, gràcies senyor!!!, segueixo entrenant.

Les sensacions, a més, no són pas dolentes, malgrat la calor, les hores intempestives a les que acostumo a sortir (sobre les 16h, buuufff!!) i totes aquestes coses. Em trobo, sobre tot, amb moltes ganes. Ganes de tornar a rodar per pla, a fer canvis, fartlecks, intervals…, exercicis d’aquells “antics”, de quan entrenava amb el Lorenzo i companyia, durs, molt durs, però també entretinguts, complaents al final, satisfactoris. Després de mesos d’entrenar de forma totalment caòtica i dedicar-me només a sortir els dies que tenia ganes, sempre a fer el cabra per la muntanya, ha arribat el punt de saturació. Per fi!!! 😀 Ara toca tornar a tenir sensacions, tornar a agafar una miqueta de xispa, descarregar un xic les potes i que cada cop que toqui sessió de muntanya li tingui moltes ganes. Que la muntanya torni a tenir el gust meravellòs de l’escàs, i no el sabor permanent del normal.

Està clar que seguir un pla d’entrenament una mica coherent i maco, consistent i dur, amb un objectiu il.lusionant al final del camí, és de les coses que més m’agraden d’aquest esport. I, segurament, la que faig millor 🙂 Sóc constant, no fallo mai (o gairebé mai), m’agrada la sensació d’anar complint, de cobrir etapes, de fer la feina ben feta. Suposo que un és una miqueta masoca, també. I està clar que en això no sóc un Koala com cal. Què hi farem!! Ningú no és perfecte…

Molt sovint, quasi cada dia dels molts que aparco a Can Coll, o als Maduixers, o a Monistrol, o allà on sigui per a canviar-me i sortir a corretejar una mica, ara que les sessions es comencen a acumular i que les potes tornen a tenir aquella sensació rígida i aquella pesadesa típica de la fatiga, em ve al cap el bó del Koala, i una de les seves frases, expressions, dites, o el que sigui, que més m’agrada: “nanu, és que això de seguir un pla, això d’entrenar, collons!, és molt dur, eh?!” Venint d’un paio que s’ha cascat el repòquer d’ultra-trails que s’ha cascat, que cada cop que repeteix en una cursa millora el temps (especialment si és de muntanya, és clar), que el dilluns després de l’ultra d’Andorra no tenia rastre d’agulletes, no està malament, no?

Vinga que seguim en la brecha!!!