Ultra Trail Andorra, la crònica de l’equip

8 07 2009

Començarem pel final: l’any vinent tornarem amb un grup més nodrit i serem els reis de la festa!!!

Va ser a finals del 2008 quan al blog del Xavier apareixia la primera informació sobre l’Ultra Trail Andorra (UTA) i l’Albertus i el Koala ja en parlaven. Semblava lluny i, sobretot, excessiu. L’Albertus ja havia tastat l’ultrafons i no ho veia clar per l’alçada, i el koaleta no havia fet cap tirada de més de 30km pel monte, estava massa verd.

El Xavier animava a la tropa però fins Pàsqua en Koala no es va decidir. L’Albertus va fer el pas a darrera hora i va aconseguir el pitrall pels pèls… (si em diu que ensenyant els pèls dels ous m’ho crec). Ja estàvem disposats, que no preparats 🙂

La pujada a Andorra no podia ser en bloc per qüestió d’horaris. El Xavier va adoptar el Koala i van fer camí cap Ordino. Allà recollirien els tres pitralls i els esperava el Luigi per afegir-se a la gresca. La tarda va ser mogudeta, alguna cervesa i tres tius estirats en dos llits. Semblava romàntic i tot… però no varen tancar els ulls!

P6300451
Visca el bon ambient, la companyonia i la rosseta fresqueta!

A les 22h es varen trobar els 4 fantàstics a Ordino per pujar amb els acompanyants a la sortida. Abertus, Xavier, Koala i Luigi estaven disposats i il·lusionats com 4 nens a punt d’anar d’excursió. Llàstima que no fos precisament una passejada pel monte.

Sobre la cursa ja s’ha escrit molt. El Luigi recordava a les primeres baixades que un tal Jackson l’havia dinyat i les famílies del Xavier i l’Albertus els varen saludar per sorpresa abans de començar a pujar. Varen passar una tempesta a la primera cresteta i molt fred i pluja. Varis genolls van fer crec-crec i tots anaven tocats. Només era el principi però ja s’ensumava l’èpica.

Per coses sobre el recorregut podeu llegir i gaudir de la gran crònica del Luigi. El més destacable va ser la gresca nocturna que duien els 4 quan es veien al vagó de cua tot pujant el Comapedrosa. Tenien moltes víctimes que passar al davant, i pocs botxins que els atrapessin. El Xavier, home experimentat en empreses d’aquesta magnitud, deia: “Quina tartera tan guarra”. Va ser un fart de riure entre gaites i crits que els esperonaven.

El grup es va separar a l’avituallament de Coll de la Botella. En Luigi va posar el peu a terra després de 30km i una excursió ben xula. La resta es van posar guapos i cap amunt! Abans però varen desitjar sort al Sergi Cots i en Guillem i fe de déu que n’hi van donar! Nano, si t’ajuntes amb aquests foteràs les curses amb unes piles de ca l’ample.

andorra-botella
L’Albertos i el Xavier posant-se macos al coll de la Botella

La resta seguien amb ganes pujant la pista d’esquí i el koala va parar a adobar els pins. Una escurçada i la volta a un bony va marcar la cursa. El recorregut era semi urbà i molt maco per passejar el gos, però gens recomanat per salvatges de muntanya. Val a dir que els atletes vàren passar per dins del túnel d’Andorra la Vella.

L’Albertus ja feia massa hores que patia del peuet i es plantejava abandonar. En Xavier anava com una moto, però els rumors de canvi del recorregut el desencoratjaven. El koala anava rebentat de tant córrer però estava convençut d’arribar a la meta. Quan seria més assolible que enguany?

Van dinar un pet d’arròs i es van acomiadar. El bon nom de l’equip quedava a les potetes del koala, que es va procurar uns bons aliats, en Sioux, en Jordi Papiol i en Joan. Poc a poc va avançar no sense penúries. Amb la barretina calada fins les orelles va suportar dues calamarssades i va patir un fred de collons. Sort de la capelina de 0.75€ comprada als xinos que li va salvar la vida.

andorra2
Després de fer una marató en 12h calia menjar com búfals per poder seguir

El nano anava molt bé de pota, però el mal de peus l¡ impedia córrer. Es va canviar els mitjons i va adobar els pins de prat primer per segona vegada, però els peus no milloraven. Tocava caminar-ho tot. La darrera grimpada i la carretera d’Ordino li va fer pupeta, com la darrera baixada llarguíssima i amb el frontal al cap per segona nit…

ultra andorra 141
Darrera grimpada just abans de la segona nit (foto: Jordi Papiol)

Sort que a l’arribada hi havia la colla, l’Alícia amb la Nàdia i l’Alba amb el Marc (un skyrunner latent). El koala es va emocionar. Petat com mai abans però satisfet. Les cares de felicitat de l’Albertus i el Xavier el reconfortaven. Llàstima que hi havia sucs de civada sense mambo. No saben que això no recupera? El koala es recordava que, quan s’havia alçat, feia ja 40h, sabia que era el dia de fer el seu debut en un ultra trail dels que surten a la tele.

IMG_5530
Koala finisher i més rebentat que mai

El papi Xavier havia agafat una habitació per compartir amb el koala (no en tenien perquè comptaven trescar fins el migdia) i van poder fer la cervesa de la victòria ja al llitet. Al matí, ja parlaven de Carros de Foc, el proper repte. L’ànim estava al màxim i no es podien aturar. A més el Xavier notava que li faltava canya, no en va tenir prou amb 12h es veu.

Vàrem pujar a veure el lliurament de premis i en Sergi els va comentar el seu podi. Quina alegria! Allà també varen poder saludar a en Kilian, que com que llegeix el blog del Xavier li va demanar uns consells sobre el nou repte que correrà a USA.

xavier-raul-killi
El Kilian amb dos fenòmens de la natura escoltant els seus consells

Com heu llegit al principi, ens veiem a Andorra el 26 de juny i esperem portar l’equip al complet per fer més gresca 😉

P.S.: Després de la gran temporada que ha fet, el koala anirà a Montserrat a fer una ofreneta. Aquesta vegada com les persones: pujant amb cotxe i amb un vestit (sense corbata) i els pitralls del triplet. Qui vulgui veure’l o acompanyar-lo que ho digui!!!





El Koala’s Team prepara la Conquesta d’Andorra!

1 07 2009

Efectivament, amics, amigues, companys, companyes: els nanus del Koala’s Team (bé, una petita però excel.lent representació, en tot cas) ultimen els darrers preparatius i fan força esfintèrica per no cagar-se a les calces perquè divendres ens deixaran i, valents, decidits, ebris d’eufòria i de por, carregats de gels fastigosets i altres potingues energètics, de tàpers d’espaguetis blancs per parar quatre trens, contents i livians de no saber (ni voler-ne) realment la que se’ls hi ve a sobre, partiran direcció nord, cap Andorra, a conquerir el país dels Pirineus.

Explicat més prosaica i menys heroicament… sí!, ho heu endevinat. Tres valents i acollonits companys pujaran a donar la volta al país aquest pirenenc maco i preciòs en el qual sembla ser que no hi ha manera de trobar un tros pla de més de dos metres de llarg (diuen que les cases per dintre estan plenes d’escales per tot arreu, empinades com el propi terreny), i que una colla de sonats andorrans fa mesos que van concretar i organitzar. Li van dir Andorra Ultra Trail Vallnord. I, sí, sembla ser que ha de ser una de les coses més bèsties que es poden fer en això de les coses bèsties dites ultrafons de muntanya, ultratrails, travesses de muntanya, o com vulgueu.

Els pirats que ens representaran, i que faran tot el possible per arribar a la línia de meta un fotimer d’hores després de sortir, que no els fotin fora a mig camí per saltar-se alguna de les normes del reglament (especialment la d’estar fora de temps de pas als controls), i que els quedi salut com per tornar conduint cap a casa diumenge, són el Xavier Mr Martox Martorell, el Raül Koalazo Racerongs, i l’Albertus, the Tiger Without Piños.

A la tornada us farem una crònica sensacional i espectacular, en la línia patètico-absurda que impregna i mou l’esperit d’aquest equipet. Us avancem que el Raül té molt clar l’equipament que s’endurà, especialment pel que fa als complements pel fred: diu que com la barretina dels Picos no hi ha res, que li manté calentones les orelles, i que a més se sent guapo de collons amb ella. El Xavier no para de inventar-se tota mena d’excuses i històries, les quals habitualment es creu fins i tot ell mateix, dirigides a fer-nos pena i que li diguem que és un machote i que no cal que vingui, que l’estimem igual. Òbviament no li fem ni cas i allà el tindrem. L’Albertus va aconseguir pitrall ahir mateix, ja que mai havia entrat en els seus plans fer aquesta travessa, que sempre ha considerat una bogeria temerària del tot fora de mesura i de les seves possibilitats. Com s’ho ha muntat per, en un sol dia, decidir participar, contactar l’organització, aconseguir el certificat mèdic, i finalment el pitrall amb inscripcions tancades des del 30 d’abril, ningú no ho sap. Sembla ser que té alguna cosa a veure amb la seva procedència santacolomenca…

Us avancem també que, gràcies a la infinita bondat de l’Alba, esposa i companya del Xavier, tindrem cotxe d’assistència i suport: ens vindrà a veure passar als dos o tres punts accessibles, habilitats per l’organització perquè els acompanyants hi siguin, i perquè els que així ho desitgin assisteixin els participants amb provisions i material extra. Els nanus del Koala’s Team tenen clars els quatre articles fonamentals i imprescindibles que deixaran al cotxe: una o dues dotzenes d’ous, per substituir els perduts pel camí; i un joc complet de genolleres i guants protectors d’skating, per quan no hi hagi pebrots de seguir caminant i calgui començar a arrossegar-se de genolls fins a meta.

ous
El Koala pujarà dos parells d’ous amb nom per cadascú. No fos cas…


Salut i rauxa i que els déus ens assisteixin!!!





Avanç de crònica VI Travesera Picos de Europa

22 06 2009

Quan comencem a córrer per muntanya ens fa molta gràcia allò de ser skyrunners. Mai penses que puguis córrer pel cel, però a la Travesera ho vàrem experimentar el Koaleta i en Farreti (Fotos de la cursa i l’aventura).

P6190180El koala amb barretina sobre un mar de núvols i encara sencer

La cursa és brutalment dura i excitant amb uns paratges meravellosos. Tot i això, en Jimmy Jump Farreti va aconseguir la 12ena posició a la general i el segon trofeu per a les vitrines del Koala’s Team!

P6200220El campió amb el trofeu, barretina, set betes i samarreta Montserrat nord

L’experiència ha estat única i esperem poder penjar la crònica entre dijous i divendres. En Farreti ja cerca companys per córrer l’any vinent a la Travesera. El Koala deia que no, però ja valora tornar a fer-li de motxiller…

P6200223Sempre que n’aprenguin! Aquí els tenim amb la sidrina sobre el podi

Al final del lliurament de premis hi havia una espiche (pica-pica típic d’aquelles contrades) on vàrem poder explicar a Salvador Calvo, gunyador de la cursa, els nostres mètodes infal·libles. Creiem que en va prendre bona nota 🙂

P6200222Salva, con cariño, come y bebe como nosotros que estás chupao!





VI travesera Picos de Europa: koala & Farreti

18 06 2009

Els koala’s Team surten aquest matí cap a Astúries a córrer els màgics Picos de Europa. NO ho faran sols perquè s’¡enduen la motivació i l’espurna de l’Albertus, i els consells i bon saber fer del Xavier, els dos referents de l’ultrafons koalil. Ara bé, la festa i la gresca la posaran els dos il.luminats de l’equip, no ho dubteu 🙂

No ens importa massa ni la distància, ni el desnivell, ni les hores quan correm per muntanya, però aquesta vegada creiem quye val la pena que ho veieu 😉

perfil-picos





Koalada al Pedraforca

1 06 2009

Gran excursió al massís del Pedraforca ben aviatuallats amb volls. Les hem pres fresquetes al cim sota la mirada envejosa de la resta d’excursionistes 😉 Fotos i vídeos de’n Farreti.

IMG_0710Que no falti hidratació de civada! (Foto Koala’s. Galeria completa)

Mireu les fotos i no patiu que farem la crònica. Tan sols us avanço que tres nous koala’s Team prendran part a la cursa del Pedraforca. Això és debutar per la pora gran!
Que n’aprenguin!!!





Namibia 09 – Darreres notícies

22 05 2009

Bé, maques, macos, aquí el menda ja té objectiu. No sé si pel 2010, o pel 2011, però jo vull ser un d’aquests paios que veig a les fotos del web amb la gallina de pell i les llàgrimes que gairebé se’m surten dels ullets. Se sap que els corredors, els ultrafondistes, els muntanyers, diuen que som uns al.lucinats i, dic jo, crec que és cert. I, és més, crec que és una virtud, cosa positiva, i no una pega o una falta, com se sol entendre l’apel.latiu habitualment. Sí, jo m’al.lucino, què hi farem. Quan veig el vídeo de l’Ultra Trail del Montblanc se’m cauen les llàgrimes, i això que no entenc ni papa del que diuen, perquè aquella gent només parla francès, collons!! Quan miro fotos, o vídeos, de qualsevol edició de Zegama se’m fot un nus a la gola que m’ofego i tot. Emoció total. Pell de gallina. Quan veig les centenars de fotos que van penjant al web del Racing the Planet, Namibia 09, doncs em passa el mateix. Jo veig allò i el meu cos sencer vibra, i en el meu cap només hi cap (valga la rebusnància) un pensament (digueu-me limitadet): jo vull ser allà.

Què maco, no?! Els que feu aquestes bestieses que fem sabeu de què parlo, perquè us passa el mateix. Els que no, doncs no ho poden entendre, senzillament perquè no es tracta d’entendre, sino de sentir. Si no sents aquesta emoció, no la sents, i punt (sentiràs altres cosetes, és d’esperar…), i és impossible explicar-la, o transmetre-la. Rieu d’un paio que plora davant la pantalleta del iutube on, petites i granuladíssimes, surten imatges de tius i ties fets caldo, pujant i baixant pedrots, extenuats, reventats, morts i felços, participant en qualsevol de les animalades que es fan arreu del món, proves de resistència les diuen. Rieu. A mí em sembla una imatge collonuda. Sentir-se viu és l’unic que importa al final, i cadascú té, troba, escull, la seva manera. Dic jo…

Els nostres companys i amics estan vivint una d’aquestes coses que fan una enveja de collons i posen els putus pels de punta. Ara mateix continuen a Namíbia, i només heu d’obrir el web i passejar per les fotos per saber de què esteu fets: els que penseu “vaja colla de burros i animalets, què foten allà patint??” esteu fets d’una pasta; els que penseu “ostis quina passada!!! Ploro i tot…”, esteu fets d’una altra. Fàcil.

Allà segueixen tots, per a mí amics, companys, coneguts alguns, d’altres no, companys tots. Alguns segueixen en competició, i ja són uns herois. Altres han hagut de plegar, i també són uns herois. És el que tenen aquestes coses: només de prendre la sortida és de ser un putu crack, i punt.
 

spaniardsEls nanus: Josep M. Cabanas, Xavi Marina, Xesc, Andrés. En peu de guerra!

 

El Salvador Calvo, quin peaso campió, segueix primer, i ha tornat a guanyar les dues darreres etapes: la quarta, de 100 quilòmetres, la més dura, que va arribar de la ma del segon classificat, el sudafricà Ryan Sandes; la cinquena, fa una estona, i al dia següent dels 100, que ha guanyat amb 1 minutet d’avantatge sobre en Sandes.
 

salvador-calvo

Salvador Calvo estirant una mica. El tiu s’ha de destensar, que anar tant ràpid posa nerviosete…

 

Tercer classificat segueix el grandíssim Marco Olmo, quin paio. No hi ha paraules. Més de 60 anys i allà el tenim, fort i prim com un roure, aguantant el tiron de paios 30 anys més joves que ell. Un autèntic crack.
 

marquito-olmo-el-chavalin

 

xesc-marco

El Xesc i el Marco conversant: “Oye, tú eres un poco mayor pa esto, ¿no majo?”, “Pues tú tampoco es que seas un cahval, Francisco, campeón!!”

 

El Xesc, que aquí teníem xerrant amb en Marco, què maco, oi?, s’ha hagut de retirar. Problemes estomacals a l’etapa reina el van tumbar. Ens diuen, a través del seu germà el Jaume, i d’en Paco Robles, que està bé i molt animat, allà seguint en l’expedició i animant a tothom a tort i a dret. Xesc, ets un crack tiu!!!! T’enviem molts ànims des d’aquí, endavant que la Badwater t’espera!

El Xavi Marina i el Josep Maria Cabanas, quins dos paisanos que tenim, quin carreron que s’estan fotent, déu meu!, allà segueixen, forts i valents com el primer dia, 8è i 9è de la general a falta dels seus temps de la cinquena etapa.
 

cracks

Els nanus preparats per prendre la sortida, i relaxats. No volem dir res,
però aquest noi situat darrera el Xavi (ajupit) potser està massa content, oi? 😀

 

in-action

Aquí els tenim en acció, somrient i tot, com si tal cosa…

 

Però tenim més amics i companys que segueixen allà lluitant! Sí senyor: l’Isidoro Aznar, 57è, Fernando Guardiola i Andrés Martín, 86 i 87, i l’Ana Sebastián, quina super campiona, allà segueix, 104 de la general, 31ena dona, va fer una etapa reina sensacional (26 hores els 100 quilòmetres, imaginem que parant a dormir unes hores i després seguint, que s’han de tenir tres o quatre collons per fer-ho, ho sap qui ho ha viscut).

Bé, aquest és el nostre petit homenatge a aquests nens i nenes que tenim a Namíbia fent el que més ens agrada. Esperem, estem segurs, que tots ells hauran fet una boníssima 5ena etapa, i que demà superaran la 6ena i darrera i hauran completat una d’aquelles aventures que, sí o sí, s’han de viure.
 

pa-flipar

 

los-nenes-i-marcolmo

 

Ens acabem d’enterar, a través del blog dels germans Terés, que al Xesc el van retirar, en el km 74 de l’etapa reina, quan va defallir, a 39º de febre, i se’l van haver d’emportar a l’hospital. El noi, el nanu, el crack, portava amb vòmits i diarrea des del km 7, i al 70 els jutges el van dir que no seguís, però ell ho va fer, fins que el cos va dir prou. Bé, jo només de llegir-ho estic que no m’arriba la roba a la pell. Sereu molts els que direu que per què, que no calia, que quin idiota per forçar tant que fins i tot, potser, va fer perillar la vida. Doncs, sabeu què us dic, que aneu a pastar!!!!!!!!

Què collons és la vida sinó fer allò que més t’agrada amb tota la passió del món, fins el límit de les teves possibilitats?? Què seria millor, morir de vellet sense haver fotut ni brot, tota la vida de seguretat i café de mig matí? Jo crec que un tío com el Xesc Terés, un valent, un campió, si hagués de palmar, sense dubte que escolliria fer-ho deixant-se la pell a Namíbia, que en un hospital de Barcelona, o en un maleït accident de cotxe. Afortundament, no és el cas, i gràcies donem perquè s’està recuperant bé. 

Per nosaltres, Xesc, ets un autèntic campió. Ole tus cojones, com diuen els castisos, que vas aguantar el que no està escrit i no et vas retirar fins que et van haver de portar en ambulància. Els que diguin que va ser una bogeria, que se’n fotin: el que tenen, segurament, és enveja. Clar que sí, QUE N’APRENGUIN!!!





Amics al Racing the Planet – NAMIBIA 2009

20 05 2009

Amb una mica massa de retard, ara hem tingut un moment per posar aquest post, que per a nosaltres és tot un plaer i un honor.

Des de fa ja uns quants dies, una colla de companys i amics estan a Namíbia, participant en un dels reptes ultrafondistes més macos i espectaculars de que tenim notícia. Es tracta del “Racing the Planet“, una moguda (de la qual, la veritat, no tenim molt informació, mireu el web…) que, pel que es veu, es fa cada any en un puesto diferent. Enguany Namíbia, el 2010 Austràlia. 6 etapes per recórrer uns 250 quilòmetres en total, creuant canons, deserts, muntanyes, rius i el que faci falta.

I allà a Namíbia tenim els nostres companys i amics Xesc Terés i Xavi Marina, que s’estan marcant un carreron sensacional!!! A dia d’avui, després de 3 etapes, els tenim situats en 9a posició! S’estan currant unes etapes molt sòlides a uns ritmes collonuts (inabastables per a molts de nosaltres en una sola etapa, ni parlem de mantenir-los dia rere dia…), acompanyats, fins el moment, per la 2a classificada de les noies, la nordamericana Lia Farley, que en la general els va al davant perquè la primera etapa la va fer més ràpid (com ha de córrer la senyoreta per fotre-li canya aquests nanus!!!).

Menció també per a la resta de la comitiva espanyola, que s’està currant, en conjunt, una participació espectacular.
El Salvador Calvo encapçala la classificació general (uuuuuaaaaaaauuuuuh!!!!!!), i a més tenim competint un bon grapat de valents més: el Josep Maria Cabanas, atleta osonenc, que va 12è; l’Andrés Martin, també del Tahoo com el Xavi Marina, que marxa el 46; Isidoro Aznar el 47, Fernando Guardiola el 84, i menció especial a la noia de l’expedició, l’Ana Sebastián Vendrell, que marxa la 115 de la general i 31ena dona.

Avui estan disputant l’etapa reina, la més dura: uns 100 quilòmetres del desert del Namib, el desert amb les dunes més altes del món.

Molts ànims i molta sort per a tots ells des del Koala’s Team!
Aúpa campions!!!!!!!!

Aquí els tenim en una foto de grupet abans de la primera etapa:

namibia09





Planificació primavera-estiu del Farreti

13 05 2009

A continuació us enganxem l’estracte del darrer contingut amb el qual ens delecta, avui, el nostre gran Farreti.
El trobareu complert a la seva pàgina

Molt bon dia a tots!!!

Aquí teniu el resum dels meus plans koalatlètics per a les properes setmanes. Crec que està farcidet… 

17/05 – La Forestal de Sort
24/05 – Cursa de muntanya de Paüls
31/05 – DESCANS = sortida del koala’s a fer alguna o altre animalada
(Noteu l’especial significat del terme DESCANS entre els sonats del Koala’s Team…)

A veure si us animeu i coincidim en la majoria!!!!

Ens veiem!!!!!!

(Text tallat i censurat a discreció per algun d’aquests cabrons…)
(segueix a la pàgina del Farreti)





ANDRESIIIITOOOOOOOOO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

7 05 2009

Amics, sense voler ofendre els que no sou culés (jo, de fet, no ho sóc)…
JARENAUUUUUUUUUEEEEEEEEEER!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Quin fart de patir, i quina cosa tant espectacular, quan l’impossible es fa, de cop, possible, quan, per una vegada, sobtadament, es passa de la desesperanaça, de la tristor i l’abatiment, a… PAM!!! La cridòria i l’emoció i l’alegria més absolutes. OOOOOOOOOOOOOOH!!!!!!!!!!! Quina cosa…

Els que us dieu aficionats al futbol, els que de debò estimeu aquest esport més enllà de la parafernàlia del voltant, més enllà de l’equip del vostre cor, crec que ahir, segur, vau haver de patir i gaudir com jo, com els culés, com els guanyadors. Jo tinc la sort que aquestes mateixes sensacions les he viscut amb el Barça, amb el Madrid, amb la selecció espanyola, amb el Villarreal, amb el València… Bitxu raro fins al final 😉

Així que, per un dia, Koala’s Team es vesteix de blaugrana. L’emoció bé que s’ho mereix. Iniestita, segurament el jugador espanyol més talentòs que ha parit mare alguna, bé que s’ho mereix.

iniestita





La filosofia vital del Koala

5 05 2009

Benvolgudes i benvolguts,

agafant el fil del comentari magistral que ens ha regalat l’amic Toni Manzaneque, us volem resumir la filosofia de vida del koala (l’animal, que no el Raül), ja que revesteix una simplicitat i una bellesa úniques en el món animal i, en la nostra opinió, resulta la tàctica vital millor, més efectiva i més collonuda de les que existeixen en aquest món que coneixem (exceptuant la del Pocholo, per descomptat).

El koala és un animal aparentment ociòs i tranquilet que es dedica a dormir més que els ossos i a menjar fulles d’eucaliptus. Ho és realment??… Nooooo! El tiu en realitat és un bitxo molt i molt espabilat, que senzillament va arribar a desenvolupar la fòrmula de supervivència més efectiva que es coneix: s’alimenta i es narcotitza tot a l’hora, mitjançant la mateixa substància (les esmentades fulles d’eucaliptus), de manera que després de menjar i xutar-se (en aquest cas, dues coses que són la mateixa), es dedica a descansar (i flipar) plàcidament. La resta de la seva activitat vital és inexistent. És a dir, que només jala fulletes d’aquestes i dorm flipat. Res més. El ratio diari és de 20 a 4: 20 hores de descans i al.lucine, 4 hores d’activitat dedicades exclusivament a alimentar-se/drogar-se. I així dia rere dia sense complicacions ni preocupacions ni estrès de cap mena.

Què su sembla? Jo crec que és fins i tot que el chiringuito que té muntat el Pocholo i tot…

Apa, salut i Koalas!!!

 

** Font: Alícia Betts