Primera part de dues: Recepta de la UAB-Montserat: en una coctelera poseu 5 sonats al fons. Ompliu el que queda amb ¼ de Freestyle, ¼ de cervesa, ¼ de rialles i ¼ de no saber on pares. Tot remenat, però no batut, es serveix com un intent d’ultratrail confús i en condicions precàries, però del tot acollonant! Té un gust dolcet i suau però deixa la gola seca i amb ganes de fer un altre glop…
Baixant per l’Escola de Postgrau amb la Cívica al fons (galeria completa)
Aquesta és la clau del Koala’s Team. Afrontar cada repte i cada cursa com una festa. Una gresca memorable on hi ha de tot i més! Aquesta vegada tocava l’estrena de dos companys que debutaven en marató. La veritat és que encara no han fet una marató però ja compten amb un ultra. Suposo que serà com tastar el bacallà abans de menjar peres.
El Farreti mirava el mapa mentre l’Albertus l’assatjava sexualment
El Manolito i el Rubens (company dels Bichovoladores) van escollir el millor dia pel seu debut. Són individus valents, inconscients i dels que duen escrit “mai por” als ulls, a l’ànima. Per això varen venir amb els Koala’s Team. No oblidaran mai el seu debut, us ho asseguro!
Segons el Rubens la seva barba no enceta les cames, fa massatgets…
La sortida del que, ara ja sí, podem anomenar com l’Ultratrail més porc de la història, estava prevista a les 16h des de l’Escola de Postgrau de la UAB. 41 km (aproximadament) per davant amb final al monestir de Montserrat. Això és el que havia de ser i tots esperàvem. Això és el que el grandíssim guia de la jornada, l’inefable i incombustible Farreti, l’home més salvatge del Bages, va calcular fent servir el guguelmaps.
Els camins són confusos i molt difícils d’explicar, però aquest ocellet que va seguir la travessa us n’intentarà fer 5 cèntims.
Quines rialles a la sortida. Aquí ja es veia Montserrat (galeria completa)
El primer tram va transcórrer per Bellaterra i cap un parell d’urbanitzacions on ja es divisava Montserrat al fons. Els valents anaven engrescats i prenien suc de raïm de la bóta del Koala. Se sentien observats per Collserola i el Tibidabo que els intentaven atraure desafiants. Les pistes se succeïren fins a la primera pèrdua del dia: un trencall mal agafat els va fer baixar per un corriol i van sortir dels mapes que el Farreti duia a la ma! Sense més referències van arribar al tram dels Túnels de Vallvidrera que passa per Rubí. No va caler creuar l’autopista però més d’un en tenia ganes…
Entrant a Rubí per la porta gran, no pel corriolet (galeria completa)
Varen aparèixer a un polígon on van tenir la primera satisfacció de la jornada: bar El Rincón del Currante. La noia no se’n sabia avenir de veure cinc brètols en calça curta, barretina i descollonant-se de felicitat. Una voll i marejadets van enfilar el camí del polígon.
El Farreti estava pletòric, en su salsa, però en Rubens no ho veia tan clar
Allà es van trobar una dificultat remarcable. Calia travessar la via de no saben quin tren. Varen buscar algun pas soterrani per algun tub d’aquells plens de rates i amb aigua fins els turmells, però no hi era 😦
El Koala i el Manolito aferrats a la tanca celebrant un gol i mirant la via
No va ser difícil: la primera tanca per sota i la segona per dalt. Mentre creuaven va aparèixer el tren en un dels moments més màgics de la travessa.
Llàstima que no van tenir temps d’abaixar-se els pantalons cap al tren
Els nanos anaven fent a bon ritme. En Rubens encara corria seriós i concentrat. Deia que anava cagat! Però no vegis com tirava el mamonàs. Salvada la via tocava pista fins a una altra urbanització. Mentre miraven el mapa bevien el vi pel broc gros, tal i com marquen els cànons de l’ultrafons. Per la seva sorpresa i alegria, a la meitat de la urbanització (que no saben quina era) hi havia una fleca amb litrones fredes. Van fer alguna compra i van berenar. Portaven gairebé tres horetes i malgrat no havien parat de veure, els dipòsits de la motxilla seguien plens…
Avituallament 100% Koala’s Team: suc de civada a dojo (galeria completa)
La urbanització tenia una pendent de collons. Però al final van arribar a una d’aquelles rotondes on sembla que s’acabi el món. Es van tirar per allà fins que es van topar amb una tanca que els avisava dels perills d’un ca. El Koala practicava el gest de Cocodrilo Dundee per amansir les feres, però els companys varen decidir voltar la finca. Cap problema si no s’haguessin topat amb una riera o torrentet ple de brossa i esbarzers fins al capdamunt!
Sobren les paraules quan et topes amb una riera amb aquestcarretó
Salvat aquest nou entrebanc, tornaven a una altra urbanització que els va conduir cap a unes pistes on varen poder observar de ben a prop un abocador molt maco. A part de la muntanya de merda van poder veure una màquina que la movia. Us imagineu els Koala’s Team pujant aquella muntanya??? No ho descarteu!
Els paisatges eren gairebé tan bucòlics com els dels poemes de Bécquer
Els cinc anaven sencers encara. L’Albertus volia córrer i el Koala i el Manolito tancaven el grup rient de tot i fent broma sobre el que els esperava encara. Sabien que aviat hi hauria un parell de canons (barrancs) que no serien fàcils de salvar. El Rubens ja anava menys tens i el Farreti inspeccionava els freestyle per saber si els humans hi podien passar.
Manolito el pecador amb un gel a la boca baixant el canó
El primer cononet va ser una mica cabró. No hi havia manera de baixar a la pista que es veia més enllà, i unes herbotes guarres més esmolades que les urpes d’una gata salvatge els van malmetre les potes. Val a dir que el Manolito va sortir més malparat que la resta. Anava depilat. Des de quan un ultrafondista es depila? Després de fer uns quants intents i amb les potes ben calentetes van recular i, per fi, trobaren el corriol bó, que en 30 segons els va baixar a la pista. Els havia costat uns 45 minuts ben bons, però…
De seguida enfilaven la pista amunt, sabent que havien de rodejar la casota que tenien davant. Es trobaren a la segona volta del camí amb un bonic camp de tomaqueres, i el Manolito i el Koala s’ho prenien amb calma mentre els altres tres pujaven vius, encara volent arribar a “la riera” abans que es fes fosc. Però entre les tomaqueres, tocant al camí, n’hi havia una que semblava adulterada, i es van ajuntar els cinc per valorar-la bé. Tenia fulles verdes i unes boles a la punta resinoses. La van mirar bé i no van trobar-ne el fruit, però van agafar-ne una branca per analitzar-la a casa.
Les males herbes i la flora silvestre creixen als marges (galeria completa)
Una vegada passat el soc i analitzat l’especímen vegetal no autòcton, van aparèixer a un restaurant on hi havia un conill amb barretina. No sabien ni quin terme municipal trepitjaven! Sort que no s’havien citat amb els batlles de les viles perquè segurament mai haurien arribat a la rebuda.
Les bótes del restaurant estaven seques. Quina malla llet collons!
Una pista els va conduir cap al Gran Canó. El Farreti ho sospitava quan va traçar la ruta i va marcar i remarcar aquest punt: allò era territori Freestyle del bó!! Van treure el nas per comprovar l’alçada de les parets i que no hi havia cap camí que creués. Era acollonant i calia entrar-hi de morros per poder passar a l’altra banda. La pista baixava fins a dins, s’hi enfonsava de ple. Van córrer uns 6 km per dintre d’un altre torrentot. Enfangat i lliscant fins on no se sabia però enfilant cap al tibidabo altra volta, en comptes de cap a la moreneta. Finalment, van aparèixer a un camp de pomers i van sortir a la carretera de Martorell a Olesa, on van prendre un altre suc de civada i van sopar. El simpàtic amo del local els deia que eren a Castellbisbal, i ells no s’hi acababen d’avenir.
Una altra ronda per allunyar els mals esperits i seguir ben atents
Cal destacar el sorprenent entrepà del Rubens: xapatota amb llibret infinit de vedella farcit de roquefort. Va donar-ne la meitat al Manolito, que per sort no es va menjar la barreta amb gel untat al damunt que tenia preparada. El nanu gairebé plorava i tot quan mossegà aquell entrepà tremendo!!
Deumil calories entre dos troços de pa. Que n’aprenguin dels nous!
Es va fer de nit i el senyor del restaurant els va dir que ho tenien xupat. Que en ¾ d’hora s’arribava a Olesa caminant, que la gent del poble ho feia sovint, que era “cap allà”. La mare que el va parir!!! Si a hores d’ara encara no han arribat a Olesa!
Rient com canalla perquè no sabien el què els esperava (galeria completa)
Ja era hora d’encendre els frontals i confirmar que l’aventura s’allargaria més del previst, ja que els més optimistes preveien encendre un ciri a les 23 hores. Creuant la carretera, unes marques verdes i blanques seguides d’un cartell, indicaven que estaven a l’itinerari Molins de Rei-Montserrat, cosa que els va fer veure la llum per moments. Ni es podien imaginar el què els esperava! Quilòmetres i quilòmetres de pista es succeiren amb pujades i baixades, i continuats cartells que indicaven de tot menys Montserrat. Que si Ullastrell, Riera de no se sap on, Rellinars, Olesa de Montserrat, etc. L’Albertus no entenia res però, finalment, un pal anunciava l’esperat Montserrat: 24km. Es d’aquelles indicacions que no saps si esperonen o destrossen perquè les potes ja començaven a estar tocadetes…
Aquest era l’espit de la sortida: prohibits i salvatjades
Seguirà a la segona part amb les obres del quart cinturó, la maleïda carretera de Viladecavalls a Olesa, l’encigalada del Puigbentós i Sant Salvador de les Espases, el pal de l’Aeri sense camí, els pensaments impurs del Manolito i el rescat providencial del Màrtox de matinada!!!
Koala's Team 