Començarem pel final: l’any vinent tornarem amb un grup més nodrit i serem els reis de la festa!!!
Va ser a finals del 2008 quan al blog del Xavier apareixia la primera informació sobre l’Ultra Trail Andorra (UTA) i l’Albertus i el Koala ja en parlaven. Semblava lluny i, sobretot, excessiu. L’Albertus ja havia tastat l’ultrafons i no ho veia clar per l’alçada, i el koaleta no havia fet cap tirada de més de 30km pel monte, estava massa verd.
El Xavier animava a la tropa però fins Pàsqua en Koala no es va decidir. L’Albertus va fer el pas a darrera hora i va aconseguir el pitrall pels pèls… (si em diu que ensenyant els pèls dels ous m’ho crec). Ja estàvem disposats, que no preparats 🙂
La pujada a Andorra no podia ser en bloc per qüestió d’horaris. El Xavier va adoptar el Koala i van fer camí cap Ordino. Allà recollirien els tres pitralls i els esperava el Luigi per afegir-se a la gresca. La tarda va ser mogudeta, alguna cervesa i tres tius estirats en dos llits. Semblava romàntic i tot… però no varen tancar els ulls!
Visca el bon ambient, la companyonia i la rosseta fresqueta!
A les 22h es varen trobar els 4 fantàstics a Ordino per pujar amb els acompanyants a la sortida. Abertus, Xavier, Koala i Luigi estaven disposats i il·lusionats com 4 nens a punt d’anar d’excursió. Llàstima que no fos precisament una passejada pel monte.
Sobre la cursa ja s’ha escrit molt. El Luigi recordava a les primeres baixades que un tal Jackson l’havia dinyat i les famílies del Xavier i l’Albertus els varen saludar per sorpresa abans de començar a pujar. Varen passar una tempesta a la primera cresteta i molt fred i pluja. Varis genolls van fer crec-crec i tots anaven tocats. Només era el principi però ja s’ensumava l’èpica.
Per coses sobre el recorregut podeu llegir i gaudir de la gran crònica del Luigi. El més destacable va ser la gresca nocturna que duien els 4 quan es veien al vagó de cua tot pujant el Comapedrosa. Tenien moltes víctimes que passar al davant, i pocs botxins que els atrapessin. El Xavier, home experimentat en empreses d’aquesta magnitud, deia: “Quina tartera tan guarra”. Va ser un fart de riure entre gaites i crits que els esperonaven.
El grup es va separar a l’avituallament de Coll de la Botella. En Luigi va posar el peu a terra després de 30km i una excursió ben xula. La resta es van posar guapos i cap amunt! Abans però varen desitjar sort al Sergi Cots i en Guillem i fe de déu que n’hi van donar! Nano, si t’ajuntes amb aquests foteràs les curses amb unes piles de ca l’ample.
L’Albertos i el Xavier posant-se macos al coll de la Botella
La resta seguien amb ganes pujant la pista d’esquí i el koala va parar a adobar els pins. Una escurçada i la volta a un bony va marcar la cursa. El recorregut era semi urbà i molt maco per passejar el gos, però gens recomanat per salvatges de muntanya. Val a dir que els atletes vàren passar per dins del túnel d’Andorra la Vella.
L’Albertus ja feia massa hores que patia del peuet i es plantejava abandonar. En Xavier anava com una moto, però els rumors de canvi del recorregut el desencoratjaven. El koala anava rebentat de tant córrer però estava convençut d’arribar a la meta. Quan seria més assolible que enguany?
Van dinar un pet d’arròs i es van acomiadar. El bon nom de l’equip quedava a les potetes del koala, que es va procurar uns bons aliats, en Sioux, en Jordi Papiol i en Joan. Poc a poc va avançar no sense penúries. Amb la barretina calada fins les orelles va suportar dues calamarssades i va patir un fred de collons. Sort de la capelina de 0.75€ comprada als xinos que li va salvar la vida.
Després de fer una marató en 12h calia menjar com búfals per poder seguir
El nano anava molt bé de pota, però el mal de peus l¡ impedia córrer. Es va canviar els mitjons i va adobar els pins de prat primer per segona vegada, però els peus no milloraven. Tocava caminar-ho tot. La darrera grimpada i la carretera d’Ordino li va fer pupeta, com la darrera baixada llarguíssima i amb el frontal al cap per segona nit…
Darrera grimpada just abans de la segona nit (foto: Jordi Papiol)
Sort que a l’arribada hi havia la colla, l’Alícia amb la Nàdia i l’Alba amb el Marc (un skyrunner latent). El koala es va emocionar. Petat com mai abans però satisfet. Les cares de felicitat de l’Albertus i el Xavier el reconfortaven. Llàstima que hi havia sucs de civada sense mambo. No saben que això no recupera? El koala es recordava que, quan s’havia alçat, feia ja 40h, sabia que era el dia de fer el seu debut en un ultra trail dels que surten a la tele.
Koala finisher i més rebentat que mai
El papi Xavier havia agafat una habitació per compartir amb el koala (no en tenien perquè comptaven trescar fins el migdia) i van poder fer la cervesa de la victòria ja al llitet. Al matí, ja parlaven de Carros de Foc, el proper repte. L’ànim estava al màxim i no es podien aturar. A més el Xavier notava que li faltava canya, no en va tenir prou amb 12h es veu.
Vàrem pujar a veure el lliurament de premis i en Sergi els va comentar el seu podi. Quina alegria! Allà també varen poder saludar a en Kilian, que com que llegeix el blog del Xavier li va demanar uns consells sobre el nou repte que correrà a USA.
El Kilian amb dos fenòmens de la natura escoltant els seus consells
Com heu llegit al principi, ens veiem a Andorra el 26 de juny i esperem portar l’equip al complet per fer més gresca 😉
P.S.: Després de la gran temporada que ha fet, el koala anirà a Montserrat a fer una ofreneta. Aquesta vegada com les persones: pujant amb cotxe i amb un vestit (sense corbata) i els pitralls del triplet. Qui vulgui veure’l o acompanyar-lo que ho digui!!!
Koala's Team 