Els membres amb més membre del món, els del Koala’s Team, estem d’enhorabona!
Estrenem un nou lloc web, millorat, amb més eines i més possibilitats. L’anirem polint a mesura que executem les nostres estratègies perverses i els nostres ultres impossibles…
Nota pels més fanàtics: Atenció subscriptors via RSS ! recordeu canviar l’adreça a http://www.koalasteam.com/feed/ , gràcies !
Els membres amb més membre del món, els del Koala’s Team, estem d’enhorabona!
Estrenem un nou lloc web, millorat, amb més eines i més possibilitats. L’anirem polint a mesura que executem les nostres estratègies perverses i els nostres ultres impossibles…
Nota pels més fanàtics: Atenció subscriptors via RSS ! recordeu canviar l’adreça a http://www.koalasteam.com/feed/ , gràcies !
La matinada del diumenge, 8 de novembre de 2009, dos membres, sens dubte els més valents (i més masoques) del Koala’s Team, els Srs. Martox i Manel Manolito, es llevaren encara de nit amb un parell d’intencions bàsiques: apurar la darrera oportunitat de la temporada per “pillar” el puntet que faltava per a optar al Tour du Mont Blanc 2010, i, també, mmm… ejem… Bé, doncs sembla que només amb aquesta intenció! Els koales tenen una gran capacitat de priorització i definició d’objectius clars, ja se sap…
Aquesta darrera oportunitat la presentava la clàssica marxa Berga-Santpedor. 55 Kms de Berga fins a Santpedor (diuen que això ja es pot deduir pel nom de la travessa), passant per tot de pobles entranyables: Avià, Casserres, Viver, Sant Cugat del Racò… El percentatge de pistes i corriols és demoledor en favor de les pistes, els desnivells no són mai importants i, amb tot, la marxa és un d’aquells inferns de pistes interminables que s’han de córrer, i córrer i córrer.
El Manolito es llevà a les 4:15 de la nit, mentre que algunes fonts asseguren que el Martox no va haver de matinar tant: diuen que va trigar 8 minuts des de casa seva fins a Santpedor (avantatges de viure a Manresa, a tocar del Pirineu…) A les 6:45 es troben al punt d’agafada del bus que els portarà a Berga per a la sortida de la marxa. A Santpedor, deixant els vehicles, els termòmetres marcaven 3ºC. A Berga no van poder consultar aquesta dada, però no els va caler: el comentari era que fotia “un fred acollonant!!”.
Encara no eren les 7:00h, hora prevista per a l’inici de l’assumpte, que els nanus ja ho tenien tot fet (excepte la travessa en sí, és clar!): forfait a la ma, evacuació feta i sense contratemps, salutacions de rigor (amb especial menció, i atenció, a les “famoses” Xinoxano).
Amb pantalonets curts ha costat entrar en calor. Dioooooos!!!
El recorregut, com era d’esperar i estava previst, ha transcorregut principalment per pistes (i pistes, i pistes, i pistes…), amb alguns trams de corriol, i també algun tram “tècnic”, d’aquells de dos carrils on passen cotxes… Un constant puja i baixa amb trams de “falsos llanos” sensacionals que feien molta pupeta. S’ha pogut constatar que, a més del Manolito, novatillo encara en això de passar hores i hores en curses i travesses, en general cada cop hi ha més taradetss als que els encanta això d’aixecar-se un diumenge de matinada, cagar-se de fred, passar-se unes quantes hores corre que corre amunt i avall. Què li passa a la gent?! On ha quedat allò dels diumenges en família, llegir el diari de cap a peus amb un bon cafetò, portar els nanus a veure el fútbol…??
Primers quilòmetres de la travessa… On deies que quedava Santpedor??
Avui, a diferència de als Cavalls del Vent, no hi han hagut indigestions ni contratemps estomacals remarcables. I, com va passar a la marató de Sant Llorenç, tampoc s’han sofert enrampes mortíferes, tot i que poquet ha faltat! Perquè els nanus han corregut la major part de la travessa, no han posat el fre en cap moment, han patit com els agrada!! Les forces s’han pogut anar mantenint on fire en gran mesura gràcies als avituallaments, un d’ells amb buti inclosa (han compartit una sola ració, diuen que “per no perdre xispa”… com es nota l’absència del Koala!!!) i la resta amb un bon assortiment de fruita, brou, coca (de la de menjar), “ibus” (nom col.loquial dels ibuprofens, vells amics dels ultrafondistes i matats diversos en aquest mundillu), gels, magnesi… tot el que un ultrafondita pot necessitar, vaja.
El sr. Martox arrivant a Viver
Corre que corre i puja que puja, i baixa que baixa van anar passant el quilòmetres. La cosa anava bé i els nanus no perdien embrancida ni trempera. En el tram final, coincidint ja amb l’aparició de les btt‘s, fins i tot han pogut recuperar alguna posició, que en aquestes curses ja se sap que són molt més importants que les “marques”. I, malgrat que l’objectiu primer de temps, que era baixar de 6 hores (si es podia, sense pressions, deien…), no s’ha pogut assolir (6h17’ finalment), els nanus han declarat que estan “molt contents per la cursa que hem fet”. Després, “off the record”, han confesat: “collons quin fart de córrer mare de déu nostro senyooooor!!!!”…
No podia faltar el darrer, i més important, avituallament 😉
PD: a dia d’avui, tots els membres del Koala’s Team tenen els 4 puntets que es necessiten per a fer la preinscripció de “ja sabeu què”… POR SI ACASO!!! 🙂
A tope!!!
Com diuen els tòpics, la infermeria està plena al Koala’s Team. En Farreti està reparant el motor i el tibial després de la trencadissa de Sant Llorenç. Explica que mentre pujava la Mola parafrasejava al Koala quan va sentenciar que la Mola era la muntnaya més dura de Catalunya… L’Albertus porta el king-kong a l’espatlla des que va decidir parar després de patir com un porc en zel envoltat de truges que no es deixen tocar a Barraques de Vinya. El trio format per Màrtox, Koala i Manolito encara s’està llepant les ferides de la darrera marató. Ho van donar tot. El Màrtox i el Manolito, per cert, faran tàndem a la Berga-Santpedor. Aparteu les criatures!
Però encara que el panorama sembli desolador, la moral està pels núvols! Ja se sap que pels Koala’s Team la pota comença en aquella màquina que ens guia i que ens fa veure noies despullades on no hi són.
Com que ningú entrena com cal, perquè tots tenen alguna cosa, s’han posat uns reptes al desembre per engrescar-se. Abans però, cap a Montserrat amb els tarats que munten la Marató Pirata. Els objectius de desembre són els següents:
No us sembla acollonant tanta moral??? Per acabar-ho d’adobar, el Koala i en Màrtox ja s’han inscrit a la Costa Brava Xtrem Running. Que en quina modalitat? Si n’hi ha dues, la més llarga. O alguna vegada heu agafat el cubata menys ple, quan heu dubtat quin era el vostre?
Que n’aprenguin!
Fa no sé quants mesos, l’equip del Koala’s Team va decidir anar a córrer la Marató de Sant Llorenç. Va ser una d’aquelles decisions que mana la rauxa i que va fer que el Manolito corrés amb el pitrall 501 (1r inscrit), el Koala amb el 504 i el Màrtox amb el 509. Es veia que la tropa hi anava. El Farreti i l’Albertus no varen tenir tanta pressa, però també estaven a l’all. El treball d’equip funciona entre els Koales!
Avui era el dia. l’Albertus estava en fase repòs dels excessos de les darreres setmanes i el Farreti dubtava per unes molèsties (bé, un mal de collons al tibial quan caminava). El trenet xu-xu format pels incombustibles Manolito, Màrtox i Koala estava motivat i amb ganes d’exprimir-se. A més, aquest grup havia de ser comandat pel Koaleta, que darrerament arrosegava una fama injusta de xuparodes.
El cotxe amb 5 tius calents no parava d’entelar-se. Hi havia foc a dins!
L’Albertus ha estat baixa de darrera hora malgrat dubtar fins la matinada i a Sant Llorenç s’ha presentat el Manolito i un cotxe carregat de brètols manresans amb el Màrtox al volant, el Koala, el Farreti, el Sergi78, i l’Ismafc. Pitralls i tret de sortida. El Farreti volia seguir al Guido i el Sergi al Farreti. Han quedat que quan es girés el saludaria… Els koaletes farien treball en equip, és a dir, quan un peta els altre se n’en foten i no el deixen plegar 🙂
El Farreti anava a 4h i a passar als manrussians que fèien la mitja, mentre el trenet a 5h. El loco de la coleta ha xupat bona roda al Guido fins a dalt de la Mola, on el tibial li ha aconsellat plegar. Sorprenentment hi ha posat seny! La resta anava darrera comandats pel Koala que marcava un ritme trempant t’empaito. Val a dir que el Manolito debutava en Marató malgrat les vomitades de Cavalls i l’ultra UAB-Montserrat. Però no eren maratons, oi?
Farreti kaputt per lesió (galeria completa Sr. Castells)
Han fet una cursa molt seriosa amb pocs contratemps i molta companyonia. Això sí, avituallaments ràpids i només amb un espolsat de sabates per part del Manolito. Avui segurament, els nanos han arribat al límit del que poden córrer. Tots han patit fatiga muscular i rampes. S’explicaria amb una equació molt senzilla. Han entrenat molt semblant l’últim més. Entre 110 i 120 kilòmetres casascú, però 80 a Cavalls, 10 a Barraques (comú) i una sortida o dues en solitari cada un. Si no han rebentat avui, probablement no ho faran mai… Bé, el Koaleta tibava fort i valent però a 1km de meta ha hagut de parar amb una bola al quadríceps que semblava una mamella de la talla 90!
El trenet koalil arribant enrampats fins els pebrots
A l’arribada (5h24m), festival d’entrepans i cerveses. La millor postcursa de Catalunya sense dubte 😉 Llavors dinar de 22 amb els amics de la mitja a Monistrol de Calders. Corrent mai serem bons, però menjant i mamant a veure qui s’atreveix a jugar-s’hi alguna cosa que li passen per sobre! Han pogut saludar a en Joan Vilana, guanyador a la II Barraques de Vinya, les noies del Xino-Xano no m’apretis i a en Raül Sales, que serà pare per tercera vegada. Que n’aprenguin!
La propera cursa per alguns serà la Bega-Santpedor i per tots, la Marató Pirata de Montserrat.
Avui i sempre, al límit.
Després de desbrossar alguns senders salvatges de la Cursa Barraques de Vinya tenia ganes de col·laborar amb el Màrtox. El nano pot amb tot, però mai rebutja un cop de mà 😉 Així que dissabte matinava i em plantava a Viladordis amb camisa i americana per començar a senyalitzar el traçat. El vestit de feina que duia eren uns pantalons d’ou per banda i una samarreta. Sort que en Màrtox és previsor i em va deixar la seva malla llarga i un polar perquè m’estava glaçant!
Un cafè a Sant Fruitós (el Màrtox un pastisset Pantera Rosa “com quan era un xaiet a Manlleu”) i cap als corriols de River Parc. Sensacional matí amb fresca i solet i bones innovacions en l’art de marcar una cursa. Crec que hem deixat els processos optimitzats, tant de posar cintes com de visibilitat. Si ens hi poguéssim dedicar…
Entre cinta i cinta debatíem com fer el recorregut més atractiu. Duiem unes tisores d’aquelles de tallar cigales (també les utilitzen per esporgar crec) i encara obríem corriols. Total, 8h a la muntanya en plan camell: una napolitana, un troç de pa i una barreta cada un, i 1l de Nestea i una coke a compartir. Així és clar que estem prims!
Cap de setmana disfruton fent allò que ens agrada (Galeria completa)
Tot estava a punt per la cursa però calia reconèixer el terreny i comprovar que tot estigués a lloc. El Carles i el Tolo van fer un tram i en Màrtox i jo vàrem córrer la resta. Sensacional marcatge i recorregut immillorable. Gran salt de qualitat de la Barraques de Vinya. Arribem a Viladordis a quarts de 10. Tota la tropa, Farreti i Albertus amb els ulls petits de la gresca de la nit abans (van sortir per separat i van dormir una hora. Jo sé com mamen aquells dos), Manolito on fire, Turrensis i Bari, els fotògrafs amb la càmera a punt, Sergi Cots, Carles Martorell i Montse (un plaer coneixer-te), Malfieten, Isma, les noies del xino-xano no m’apretis i la tropa de Sant Fruitós amb el Tijeritas Manzaneque obrtint traça, que anaven a totes. Sensacional companyia diumenge al matí!
La tasca del Farreti i la meva era fer el segon avituallament. Jo no sabia on era perquè només hi havia anat corrent, però el Farreti era dels que desbroçaven els boscos a cops de gas amb trialeta i 4×4 i havia fet moltes rases a la zona… 🙂 Van acompanyar-nos el Sergi i la Montse i la veritat és que va ser acollonant la gresqueta i el bon ambient que hi havia al km 10.5. Encoratjàvem a la topa i els oferíem volls, però estaven molt tímits. L’Albertus va passar desencaixat però el vàrem animar perquè seguís, però el Manolito… venía trencat i va agafar una llauneta. Allà es va quedar el mamonàs! Deia que havia vingut a fer pinya i va pirar de seguida amb el Farreti i una accidentada a meta. Diuen que allà, a part de cantar pitralls com el pequeño ruiseñor es va inflar de cerveses. I m’ho crec perquè duia uns ullets…
Les cerveses corrien més que els atletes a Viladordis (Galeria completa)
Els corredors ens varen agrair els ànims i una vegada tot recollit i el bosc net, cap a meta! Quina festa! No paràvem de saludar coneguts i prendre suquets de civada. En Màrtox somreia satisfet mentre l’Albertus agafava una pàlida de les que pillen els adolescents. Estava trencat pobre. Ja se sap que quan s’arriba sense pitrall és perquè es va moooolt petat. El Farreti tenia ullets de tita bullida i el koalteta, que sóc jo, es refrescava abundantment mentre convidava a tothom. Una canya!
Vàrem fer amb la cursa com fem amb els bars: tancar-la. Per sort no en feien cap altra perquè ja anàvem justos de pota. Massa suc duiem a sobre… Una vegada recollit l’arc de meta i amb les darreres bretolades, ens vàrem conjurar per liar-la a Sant Llorenç. Hi serem tots amb el suport de l’Albertus, i allà el Koala’s Team tornarà als corriols. Si mai podeu participar en una cursa des de l’altra banda, no ho desaprofiteu.
Per cert, diuen que en Guido repartia cerveses a meta. Això és un plagi d’una vella costum koalil. Ara bé, li perdonem si s’afegeix al nostre equip 😉 De fet, ja en parlarà amb en Farreti diumenge. Diu que a Sant Llorenç serà la seva ombra fins que rebenti!
Que n’aprenguin !!*!!
La II edició de la Cursa de Muntanya Barraques de Vinya i VI Caminada de Viladordis s’ha celebrat aquest diumenge amb un notable èxit de participació. Un total de 350 atletes i caminaires han gaudit dels corriols del Parc Natural de l’Obac en un dia assolellat que convidava a fruir de la natura.
En la vessant purament esportiva, la cursa s’ha disputat sobre un traçat de muntanya molt variat al llarg de 25 kilòmetres i amb un desnivell acumulat de 1.600 metres. L’alta participació i l’anomenada de la prova ha incrementat el nivell respecte la primera edició. En categoria masculina el vencedor ha estat l’atleta andorrà Joan Vilana Díaz, que s’ha imposat amb autoritat amb un temps de 1:57:33, seguit de la revelació de l’ultrafons català Jaume Folguera Robert (2:02:18) a gairebé cinc minuts. El tercer lloc del podi ha estat per Vicente Muñoz Romero (2:03:39). En noies la victòria ha estat per Lucia Martínez Montesinos, que ha vençut amb un registre de 2:25:26. L’han acompanyat al podi Iolanda Gacia Saez (2:28:11) i Mercé Badrenas Oliveras (2:40:49).
Joan Vilana amb Jaume Folguera i Vicente Muñoz (Foto Bari Skopcova)
La cursa s’ha disputat sense cap incidència remarcable al llarg d’un circuit de corriols molt atractiu, que permetia conèixer un ampli i singular conjunt de construccions de barraques de vinya i tines, moltes d’elles reconstruïdes i recuperades recentment. Els atletes han valorat molt positivament la varietat de terrenys per on s’han traçat els itineraris que han permès a la majoria descobrir paratges molt singulars del Parc Natural de l’Obac.
Lucia Martínez amb Iolanda Garcia i Mercé Badrenas (Foto Bari Skopcova)
La Cursa Barraques de Vinya es consolida com una prova molt recomanable per la iniciació en la modalitat de curses de muntanya, amb un recorregut de corriols sinuosos i mitja muntanya amb desnivells suaus que permeten córrer en la major part del circuit.
Classificació II Cursa Barraques de Vinya
A mitja setmana, la contracrònica del Koala’s Team autèntic…
L’any passat vaig tenir la sort de tastar el corriols polsegosos de la I Cursa de Muntanya Barraques de Vinya. Vaig quedar fascinat per la capacitat d’en Màrtox d’inventar-se itineraris i corriols impossibles. Em va confessar que els havia guaitat a través del Google maps. Quin fenomen! Per cert, us recomano que escriviu a l’organització demanant quin percentatge de corriol hi ha. Estic segur que us el diran amb decimals i tot!!
A la cursa no li va faltar de res i el recorregut em va satisfer. A més, vaig fer la meva millor posició (18è) fins a l’UT Oliana. On eren els bons? Bé, dos ja ho sé, l’Albertus i el Farreti havien de ser-hi però la vigília van agafar un pet massa gros. Diuen les males llengües que l’Albertus aquell dissabte se’n va anar de sopar i els dies i les nits se li van ajuntar de manera que mai va poder anar-se’n a dormir. El Farreti, tot indica que va passar el cap de setmana fent proves de flotació a una embarcació pirata per la Transegre en no sé sap quin pantà. Els resultats de les probes no es varen saber mai perquè la tripulació no va estar sòbria ni un sol minut. Si és que ja tenien maneres de Koala’s Team!
Dilluns passat, com que no tenia res a celebrar, vaig estar desbrossant alguns trams salvatges. Us asseguro que ni en els vostres somnis més freestyleros heu corregut corriols com aquests. Hi ha un tram de cresteta que acollona la Terra! Suposo que només veureu la propera cinta i caldrà que us esmereu per arribar-hi 😉
Aquesta ratlleta fineta és un corriol salvatge i feréstec made in Màrtox
Enguany no corro. M’he passat a l’altra banda i faré de control amb el Farreti. El director de cursa, un nano molt trempat que respon al pseudònim de Màrtox (Marxot?), ens ha fet confiança perque regentem un avituallament-control. No fallarem i portarem el nostre atrezzo per fer alguna performance. Estem negociant per tenir algun porronet de vi i suc de civada. No volem que falti de res!
La resta de companys del Koala’s Team (l’Albertus i el Manolito) estaran donant-ho tot però ens temem que una vegada al nostre control hi hagi algun abandonament derivat de l’etil.lisme… A l’arribada ja ho sabeu, gresca i xerinola (cava i botifarra) per tothom.
Apa doncs, que no falti ningú que sembla ser que se’n farà una de ben grossa perquè hi ha confirmats en Sergi30, en Malfieten, en Carles Martorell, l’Ismafc en Guido… Que n’aprenguin!
La cita era inel·ludible per a alguns. El cuquet d’anar a fer l’Ultra Trail del Montblanc estava apretant a més d’un. No resulta estrany sentir “no sé si hi aniré, però per si de cas”. Aquest ocellet cronista i trempador us assegura que es veuran moltes cares conegudes a Xamonix!
Els Koala’s Team es varen trovar a primera hora a Manresa. Faltava en Farreti, el salvatge de les muntanes, que estava apurant les vacances. En Màrtox complia amb els seus rituals i apareixia somrient i amb el pap fins les vores d’espaguetis. El Koala els duia a punt i el Manolito venia en boles. Compradeta de pizzetes i crosantets farcits i cap amunt!
Imatge bucòlica preultratrail amb l’Albertus fent dentetes
Camí de Bagà varen voler parar en una benzinera. Va ser impossible perquè estava tan atapeïda que era impossible prendre un sol cafè. Varen fer gala dels seus recursos i van parar a un berenador en una obaga a esmorzar. Sort que les litrones estaven fredes i els varen permetre poder entrar en calor ràpidament 😉
En Manolito ha après molt ràpidament els encants dels ultratrails
Una vegada a Bagà van saludar a alguns dels cracks d’aquest esport d’esperit com el Sergi 30 i en Xesc Teres. Allà es trobaran amb els Bichovoladores amb qui passarien una nit molt llarga… Recollida de pitralls amb la sorpresa que el Koaleta té el 12. Això és que torna a ser dels favorits a la victòria. Això no l’espanta i es prepara per a fer una bona cursa. Abans d’anar a la sortida, passen pel Bar Avenida a saludar a l’Uvidiu. Els diu que obra les 6h del matí i no descarten anar a fer el darrer gintònic allà.
Els nanos pletòrics i amb ganes de donar-ho tot a Bagà
A la línia de sortida molts coneguts els varen reconèixer. No saben si per les seves marques, les seves gestes, la seva ultra gràcia o simplement és que havien coincidit en algun bar o discoteca la nit abans… Tots anaven de vermell i en Màrtox portaria a roda al Koala i al Manolito. A l”Albertus li van deixar anar la cadena perquè corrés fins on li donessin les forces.
L’Albertus deia que els seus mugrons estaven durets com els del Rubens
La sortida va ser ràpida i en poca estona Bagà quedava ben enfonsat. La pujada era considerable però els desnivells assolits durant la temporada (passada o aquesta?) feien veure els camins més planers. Molt patiment acumulat duen algunes potes. Puja que pujaràs arribaren al Rebost. Avituallament ràpid però en Manolito es va despistar i no va poder menjar. On li podia entrar sorra a les sabates?
El Koala tenia ganes de jugar i trencar motor però per sort no va poder
A la pujada cap a Niu d’Àliga els temps previstos es varen anar recuperant. El ritme en general va afluixar i malgrat anar a la cua del grup, semblava que l’exel de 18h del Màrtox podia ser viable. L’entrenament previ la setmana anterior els va deixar clar que apretar a la primera pujada implicava pagar-ho més endavant.
Darrer tram cap al Niu. Diuen que aquí ja has fet 1/3 del desnivell…
Amb Penyes altes a l’horitzó en Màrtox va avisar que tindria problemes al tibial. Ja feia dies que avisava però aquesta vegada estava clar que enduriria la cursa d’allò més. A un ritme més viu del que tocaria, varen perdre alçada i enfilaven cap al refugi del Serrat de les Esposes. L’aproximació va ser per un lloc que ni en Màrtox coneixia. Semblava una petita variant del camí original que acabava amb pista trotadora on en Màrtox anava tant coix que semblava que emulés a Xiquito de la Calçada!
No perden el bon humor ni a les baixades més silvestres
Arribats aquest punt (5h30m), ja anaven fent la goma amb els Bicovoladores i la gana i la falta d’aliment els començava a preocupar. Esperaven que al pròxim refugi hi hagués alguna cosa sòlida perquè ja feia massa hores que anaven sense combustible! Als Cortals d’Ingla van tenir la bona notícia que l’Albertus estava fent una cursa molt sòlida. Els companys Marc, Sílvia i Massa els varen anima de valent al crit de visca els Koales!
Manolito compra’t unes botes fins al genoll a veure si no t’entra res 😉
En Màrtox va ingerir un ibuprofè però va avisar. A vegades l’ha pres a traició i llavors no hi ha déu que el segueixi. Pujant el coll de Vimboca uns corredors varen reconèixer a l’equip i els van saludar. Arribant al coll, en Màrtox digué : “M’està entrant” i va passar als corredors literalment per sobre. En Manolito patia i allà va començar el seu calvari. Primer es va intentar alimentar (això és alimentar-se?) amb un gel coup de fouet, una barreta gegant i un ibuprofè, però el mal i la pàjara ja el rondaven feia estona…
Koala happy i Manolito intentant aturar la tempesta que li queia al damunt
Varen continuar amb el Koala marcant un ritmet interessant. Semblava que tot anava bé però es varen sentir uns sorolls molt estranys. Era en Manolito que no estava fent precisament una escala per escalfar la gola. Va fotre una vomitadeta i es va quedar tranquil. En Màrtox i el Koala li varen donar aigua i varen començar a patir per l’èxit de l’empresa. Només duien 7h. Feia una calor considerable i en Manolito anava a davant amb el paravent ben cordat. Estava clar que no anava fi… Als 10 minuts, patapam! Vomitada de rècord per quedar-se sec i sense res a la panxa. Els companys mai havien vist res semblant però no varen gosar fer-li fotos malgrat ell els ho va recriminar després…
Anava ko però va donar una lliçó de com s’arriba al límit sense passar-lo
Faltava només un refugi per a què pogueren menjar i prendre les cerveses i el vi de la bóta del Koala. Hi ha bones i sanes costums que no es poden perdre mai, com un bon suc de civada quan es va cascat. Varen poder arribar al refugi del Prat d’Aguiló sense frontal, tot i córrer una estona sota la lluna més grossa i bonica que hi pugui haver. A més, cantaven a Sabina a tot drap i gastant més energia de la que calia. Van caure Cuando era más joven, Pacto entre caballeros i Amor se llama el juego, entre d’altres. L’arribada va ser especial perquè ja havien arribat a la meitat dels kilòmetres i calia menjar i beure com déu mana!
Els quatre cantants després del gran tribut al mestre Sabina
Al refugi varen menjar i beure com animals. El Koala va comptar 5 entrepans. Estava famèlic però va començar a agafar fred i es va haver de canviar de roba i quedar-se en pilotes davant de tothom. Per sort, a més de la bóta havia posat una mica de roba llarga i eixuta. En Màrtox patia per si se li arquejava l’esquena però ho va resoldre amb solvència. En Manolito i els Bichovoladores varen ser més putes i es van aixoplugar al refugi per canviar-se.
Només tanquem els ulls per fer una bona abraçada i una bona cervesa
La resta semblava que havia de ser bufar i fer ampolles però res més lluny de la realitat… La pujada i la cresta varen ser dures pel fred i la baixada cap al refugi de Lluís Estasen molt ràpida. En Màrtox es va avançar i deia que ja l’atraparien. Però com tirava el malparit tot i estar lesionat… La pista del peu del Pedraforca se’ls va fer llarga i els temps començaven a esfumar-se. A les 23.05h, hora prevista per l’arribada al refugi d’Estasen, varen rebre la trucada de l’Alba que els recordava que anaven tard! La bona nova va ser que havien agafat a en Kilian Jornet a Berga fent autoestop amb la maleta dels USA després de la seva darrera animalada. Kilian agafa un taxi home!!! (amb tot el carinyu ;))
Trobar algú que et dóna suport sempre és una motivació extra
La baixada cap a Gresolet la varen fer tranquils perquè l’excel ja l’havien llençat. Relliscava com aquells terres de bar on han caigut molts litres de cervesa. Poc a poc i amb alguna caiguda van anar fent camí. Tots varen tastar la fredor del terra en la immensitat de la nit. La imatge era dantesca: cinc individus rondinant i de tant en tant rodolant!
Avituallament ràpid i a enfilar cap a Sant Jordi. Les forces els anaven justetes però calia un esforç final. La pujada es va fer llarga i per moments penosa. Es varen creuar amb alguns cadàvers que anaven molt justets. Fins i tot el César, dels Bichovoladores, va estar a punt de treure la manteta tapamorts…
El Koala sembla que mai en tingui prou perquè cada vegada pateix més
Aquest darrer avituallament el varen fer a dins del refugi i vora la llar de foc. Calia estar arrecerats perquè feia fred i vent i tots anaven ben destrempats. Un dels cadàvers que havien passat instants abans, va entrar vegetal al refugi i el varen estirar en un banc. Per la pinta que duia, el nanu encara deu ser allà dormint, pobre tio!
Tan sols quedava baixar xino-xano fins a Bagà. Tot pista i asfalt però no estava en les millors condicions. La pista era costeruda i l’asfalt ja sabem com és a aquelles alçades. Però ara ja sí que ho tenien! Després de 19h38h tornaven a entrar a Bagà. Ara, però, el poble estava fantasmagòric i feia un fred que pelava. Varen recollir les bosses i es varen estranyar novament que no hi hagués menjar…
Excepte en Màrtox i el Koala la resta debutaven i ho van fer amb nota!
La resta va ser l’hòstia. Primer, l’espectacle dels peus del Manolito: butllofa sensacional i ungla trencada (va caure el troç) després d’un cop de peu a una pedra, i llavors Litrones de celebració al vestidor i esmorzar amb l‘Uvidiu. Les volls de l’Albertus i els gintònics que duia el Koala per celebrar el seu aniversari han quedat per a la propera gresqueta de l’equip.
L’única nota negativa de la sortideta va ser la lesió al tibial de’n Màrtox. Segueix adolorit i és dubte per la marató de Sant llorenç.
Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito
Ens veiem el dia 18 d’octubre a Viladordis per fer la Barraques de Vinya!
Començarem destacant les coses bones de l’ultafons: companyonia, bon ambient, música a capela i patiment a dojo. No trobeu fantàstiques les hores d’esgotament i pàjara? Segurament l’addicció a aquest esport és la manera amb què se superen els mals moments, patint i patint.
Koala’s Team i Bichovoladores. Només faltava en Farreti
Els Koala’s Team no som ploramiques ni de queixar-nos a les curses, però l’alimentació de Cavalls en cursa ens va semblar mal gestionada. Va faltar un avituallament sòlid abans del sopar i s’haurien agraït alguns entrepans a l’arribada. Els que som lentets valorem molt no passar gana a la muntanya! A més, la falta d’aliment resta pota… tot i que reconeixem que sortir a les 11 hores ens va permetre esmorzar amb cervesa 😉
La cursa pintava bé abans de les pàjaras i els pinxasitus…
L’expedició del koala’s Tem l’encapçalava l’Albertus, amb el bessó en dubtoses condicions i mitjonets de nenassa i talla s de bessó :D. La resta de l’equip anava a fer una volta i a recolzar al Manolito, que debutava en cursa llarga perquè la UAB-Montserrat no compta. Cal destacar també els membres de l’equip clònic dels Bichovoladores que també debutaven i van completar un ultra sense massa fisures.
Els nanos desorientats i amb ganes de prendre cervesa
De la resta destacar les dues vomitades del Manolito quan portàvem 7 hores (la segona amb un raig sensacional digne dels que prenen mitja dotzena de gintònics) que anava de politoxicòman: coup de fouet, barretes i ibuprofè…
Les drogues van fer petar la panxa del Manolito
Felicitem a l’organització perquè ens va portar una bossa mitja cursa. Allà hi duiem la bóta de vi i algunes cerveses per fer pujar la moral de tropa!
El Koala assedegat es converteix en una bèstia salvatge
Una vegada a Bagà tot varen ser somriures. La feina estava feta però abans d’anar a dormir hi va haver cerveses al vestuari i algunes al Bar Avenida. Records al mega crack de l’Uvidiu!!!
Visca els ultres, els koala’s i la mare que els va parir!!!
Galeria de fotos de’n Màrtox
Galeria de fotos del Manolito
Aviat farem la crònica completa i la que us devem de la UAB-Montserrat. Disculpeu als nanos que van una mica atrafegats darrerament. I com diu el mestre Sabina: “Ya vendrán tiempos peores”.
Que n’aprenguin !!*!!
Koala's Team 